Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Fer Roses.

Parlant de margallóns he recordat una altra delícia casolana que ens feia tornar bojos, i que els nostres pares no tenien cap inconvenient en donar-nos-la perquè a més era barata i molt alimentària, les "roses", i que avui, per castellanisme, molts dels nostres xiquets anomenen "palometes". Els llauradors de Castelló, quan feien una collita de dacsa, (o si no la feien, en tires al costat de qualsevol collita) sempre posaven unes quantes plantes del tipus "dacsa confitera, o rosera", per fer les delícies de xiquets i grans en berenars i vetllades. Quantes vegades, en època d'escassetat, era el substitut ideal del berenar, i omplia estómacs infantils en espera del magre sopar.

Al voltant de la dacsa hi ha molts costums per tractar, com la "despellorfá", o la de "desfer dacsa", "torrar panolles", etc., que donaran per a altres comentaris bastant amplis.

En totes les cases hi havia un estri plenament valencià, la "petroliera", que solia usar-se només per a "fer roses" sobre qualsevol foc, preferentment sobre les flames de la llar durant les llargues vetllades hivernals. Els que podien compraven la "petroliera" a la ferreteria o en qualsevol part que les venguessin. Els que no podien comprar-la, la fabricaven.

A casa meva el fabricant era el meu avi, i el resultat, veritablement impressionant. Utilitzava un pot de conserva gran, generalment de tomàquet, dels que solen portar 5 quilos. A la part en la qual s'hagués obert, feia un forat de la mida just per poder passar un mànec fet de fusta de taronger, de poc menys d'un metre i uns 2 centímetres de gruix, i en la part que tocava l'altra paret del pot, el fixava amb un clau de ferro a través de la xapa. Després, colpejava la tapa amb un martell per redreçar els doblecs fets en obrir-la i la deixava bé plana. Finalment, a prop d'on havia passat pel forat el mànec, feia dos petits trepants al pot, que feia igualment a la tapa, i lligava la tapa al pot amb filferro en forma d'anella, el que feia d'eix en obrir-la, i "petroliera" preparada.

Se li posava un rall d'oli, un grapat de dacsa "rosera", una mica de sal, es posava sobre el foc, i en pocs minuts començaven rebentar les "roses". Quan el soroll baixava, es treia del foc i s'abocava sobre qualsevol recipient o sobre un diari obert a terra. Els xiquets ens llançàvem sobre elles com a lleons famolencs. Quan en lloc de sal se'ls posava sucre, s'estrenyien a grapats i dèiem que semblaven torrons.

Sense conservants ni colorants, sense borsetes per a microones amb olis desconeguts i gairebé sempre rancis, sense comprar-les envasades des de fa mesos en una borsa de plàstic a la tenda de "llepolies", Naturals com que avui sol podem comprar en els grans cinemes o a les fires, però que elaboren sofisticada màquines, encara que sigui davant nostre.

Temps era temps...
Llegir més...

divendres, 29 d’octubre de 2010

Els Margallons

Temps era temps. No existien encara tantes llepolies per escollir, ni els Chupa-Chups. I una de les delícies infantils mes apreciades era el Margalló.

No és més que una simple varietat de palmera mediterrània de terres baixes i càlides, que floreix a la primavera flors mascles i femelles, i dóna uns fruits, coneguts com a "dàtil de rabosa", amb l'aspecte de dàtil, un poc mes menuts, vermells, amargs i aspres quan estan verds, dolços i melosos de madurs. La planta no té tija, i des de l'arrel surten directament els fulls amb un dur peu ple de pues, llarg, i acabat en un full palmat, que tradicionalment s'ha usat per fer cistells, borses, cosidors, cabassos, escombres, "de palma", i l'artesania dels quals, desgraciadament, gairebé ha desaparegut.

L'arrel de la planta i la seva base és el que anomenem margalló i té diverses parts comestibles. Mesura fins a unes quatre polzades de llarg i és molt agradable en cas de menjar. Per a qualsevol xiquet, tenir un margalló a les seves mans era una festa, i el degustava a poc a poc en tot un ritual. Mai no faltava a qualsevol mercat ambulant o fira a les nostres terres, i hi havia especialistes a collir-los. Avui és una espècie protegida per evitar la seva extinció de les nostres terres.

Amb una aixada ben afilada s'en tenia prou per a "anar fer margallons" quan no es podien comprar per qualsevol motiu.  S'anava al Castellet sobre tot, el mes prop on hi havien molts, o a Santa Ana, més encara a Pasqua. La seva part més deliciosa és l'esqueix o "copet", deliciós i tendre, conegut en castellà com "palmito" i que avui es compra envasat en llaunes i s'usa per a les amanides. Són d'altres varietats de palmera i cal provar els nostres per conèixer la diferència, molt gran, de sabor.

Sota el "copet" es troba la "cabota", rodona, mes dura, i amb un sabor que ens recorda a la castanya. Per arribar al "copet" i a la "cabota" cal anar pelant-lo. Els primers fulls es tiren, però a poc a poc apareixen els blanets, la base dels quals es xucla, i sota elles apareixen les "filloles", els nous brots tendres que estan en fase embrionària i que es convertiran en els futurs "dàtils de rabosa", i són de color groguet, blanets i deliciosos de menjar. Els xiquets deien que eren "els torrons del margalló".

Menjar-los al costat del foc de la llar, les nits hivernals, i tot el malbaratament del margalló, molt, s'anava tirant directament al foc, avivant les flames, i en acabar, gairebé sempre hi havia un adult amb contes i acudits, i després, ens enviaven al llit, que l'endemà havíem d'anar a l'escola...
Llegir més...

dijous, 28 d’octubre de 2010

Apedaçar

Les dones sempre han treballat molt, massa quasi sempre, però el seu treball era a casa i mes reproductiu que altra cosa. Quasi mai productiu, de diners, ni un cèntim. Elles eren les ames de sa casa, i també les criades, el metge, el servei de manteniment, de intendència, de cuina, de tot, mes encara que avui, de debò.

Amb tot, estalviaven molt. Molt mes que avui. Parlem ara d'un costum al dictat de la necessitat, perquè abans, qualsevol peça de roba, a més d'haver durat un bon grapat de anys, s'heretava. Els germans més menuts no arribaven a estrenar quasi res, perquè tot ho heretaven dels més grans, i els més grans de vegades dels cosins, o dels veïns, o del pare, o de qui fora, que també...

Les dones ho apedaçaven tot: culeres de pantalons, genolleres, la part dels colzes, etc. A més, també la roba interior s'apedaçava sense cap problema. Els calcetins, que solen trencar-se, bé per el taló, be per la punta, eren sargits sistemàticament, i d'una manera força curiosa: s'agafava un ou, que solia ser de fusta o de ceràmica, però que de vegades, mes luxosament, podia ser també de marbre, i es deixava lliscar dins del calcetí. s'aplicava al lloc on es trobés el forat, punta o taló, i allà l'agulla començava el seu quefer, agafant fils menuts, pujant i baixant, anant i venint.

Aquesta feina, que feien les dones de la casa, com ara també cosir i brodar, fer calça amb llana, etc.. es feia normalment a la vesprada, quant ja s'avien acabat les demés feines diàries, vora la llar si era l'hivern, però preferiblement a la llum del dia, al balcó de casa, o a algun racó ben il·luminat, i si se podia fins i tot al carrer en rogle de veïnes, xerrant de tot i de tots.

A totes les cases hi havia una panereta, o cistell de vímet, on es guardaven aquestes peces a apedaçar, cosir o sargir, juntament amb els estris de cosir i l'ou. Temps era temps...
Llegir més...

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Sardines Salades

Quantes vegades s'ha dit que, abans, amb una sardina salada menjaven tots els de casa. Xafada prèviament entre el marc i la porta, envoltada amb un paper d'estrassa, tal vegada per fer-la créixer o per a treure-li fàcilment l’espina i l'escata.

Amb el ritual de la partició per a molts una peça tan humil s'elevava -per obligació- a la categoria de banquet. I és que abans, a aquest curt peix, se li atribuïa la mateixa abundància que als repartits en el prodigi dels pans i els peixos, perquè potser també foren sardines el que es va repartir en aquell succeït. El cas és que aquest sempre assequible salaó ha arribat a la nostra taula, acompanyat com diguem, per alguna que altra història; cadascú la seua, o d'alguna que n'ha sentit parlar.

Tal vegada, com a reminiscència d'aquell temps de polseguera, i també per la salabrosa menja que resulta, continuen adquirint-se, normalment, d'una en una. Poques vegades se'n compraran per guardar en casa, ja que serà en la bóta primigènia, junt a les altres camarades de llitera, on millor es mantenen. Per això, se solen dir de bóta o de "casco" (que ve a ser el mateix), fent menció del lligam amb el recipient.

La sardina salada és això: sardina, aquell peix que també es menja acabat de pescar, torrat o fregit amb una picada d'all i julivert , i que ja des d'antic ha sigut conservat, com molts altres peixos blaus, en sal.

Antigament, menjar-les salades era un motiu imposat per les circumstàncies. Ara, la raó, és l'apetència. Això sí, amb més o menys enyorança. Per això també se sent dir: "aquestes sardines ja no són com les d'abans", perquè de gustos hi ha per a tots, i com sempre: "el que uns no volen els altres preguen".

Però posats a parlar, potser que els sabors si que canvien amb els dies, tant per la inclinació del que tasta com per la condició del mos. Tanmateix, no s'ha modificat gaire la manera de preparar-les. Les sardines són sobretot bones acompanyants, això sí, de coses tan senzilles com el pa, les coques, l'ou o l'oli.

Per això, resultaran molt saboroses torrades en un foc -millor que a la brasa- de petorrets i romer, i amanides després amb oli cru. O fregides, que és quan més gustoses esdevenen, regalant-li al mateix oli el flaire furtat a la mar salada. Així, el greix, estarà en bona disposició de rebre un ou caigut, o enrotllat, si es fa una truita amb la mateixa sardina sencera a dintre.

Menjar en aquests moments una sardina salada, podria ser -o és- cosa pareguda a un cerimonial:

Netegeu la sardina llevant-li el ventram. En una paella poseu l'oli abundant i quan estiga calent fregiu la sardina. L'ou es pot afegir de dues formes: batent-lo per compondre una truita que cobrirà el peix, o, traient la sardina per fregir en l'oli sobrant els ous caiguts. Tant en un cas com en l'altre, procureu de servir-ho amb l'oli emprat per mullar pa.
Llegir més...

Mares de Llet

Fins fa molt pocs anys, mai no van existir les llets artificials per a lactants. Els reciïn nascuts s'alimentaven de la llet de les seves mares. Algunes vegades, la mare de la criatura no tenia aquesta llet o sofria alguna malaltia que impedia la lactància. Era llavors quan es buscava una mare de llet. Tots els bebès naixien a casa, sense mes ajuda que la de la matrona del poble, unes vegades amb preparació clínica, suplerta en la majoria dels casos per experiència, o si es donava el cas que el part vingués amb problemes, es buscava l'ajuda del metge del poble.

Si es donava el cas de necessitar una mare de llet, fos per problemes mèdics de la mare o per mort d'aquesta durant el part, mes habitual del degut, la matrona coneixia les dones de nou parides, i fins i tot actuava de vegades com a mitjancera entre les parts per aconseguir els seus serveis. Si alguna de les recents parteres tenia llet de sobres, com es diu "per donar i vendre", adoptava en la cria al nounat i l'alimentava com si fos seu.

Aquest tipus de relació creava molt forts vincles entre les famílies, que des d'aquell moment passaven a tractar-se i considerar-se com a parents, i la criatura sabria sempre que tenia, a més d'una mare, una mare de llet i un germà de llet, ambdós fruit de la solidaritat entre veïns.

En les classes adinerades, aquesta relació es donava d'una manera molt diferent, ja que es buscava una mare de llet per raó de no tenir-la la mare o perquè aquesta havia decidit no donar el pit als seus fills. Aquesta diferent relació feia que no es creés cap relació entre famílies, però no impedia que en la relació de mare de llet i nen es creés un fort vincle per tota la vida.

De vegades, una mare de nou parida perdia el seu fill, i fos aquesta la raó per la qual podia alimentar un altre nounat. Malgrat el gran dolor per la pèrdua del seu fill, la possibilitat de donar la vida a una altra criatura les ajudava a sobreposar-se.

No sempre ha estat tan fàcil com ara la supervivència en els primers anys de vida, i sempre ha estat la pertinença a una comunitat unida la solució a aquest com a molts altres problemes.
Llegir més...

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Tots Sants

Primer de novembre. La tardor fa caure els fulls dels xops en les riberes dels nostres dos rius, Xúquer i Albaida, finalitza el temps de les collites, arriben els primers freds i sembla que tot camina lentament cap a la mort hivernal. Els camps estan menys freqüentats, encara no ha arribat la taronja, el poble frena el seu ritme i les hores s'escurcen lentament. La nit serà a poc a poc la que s'apropiï dels carrers.

Tots Sants. Es visita els parents als cementeris i se'ls porten rams de flors. S'han netejat les seves casetes i resplendeixen. Abans, si ja havia arribat el fred, era el temps d'estrenar els nous abrics i la roba d'hivern, era quan començava a aparèixer alguna castanyera als carrers, i es venien dolços característics d'aquestes dates, com els Ossos de Sant, Panellets de Mort, arribaven els primers Torrons...

En les cases s'encenien les "animetes", petits llantions surant en vasos d'oli, que servien perquè les ànimes no es perdessin al seu camí de tornada al costat de la seva família. Era creença general que aquell dia, al migdia, els difunts tornaven per compartir la festa al costat dels seus i es quedaven fins al dia següent al migdia, dia de difunts. Una jornada festiva de reunió familiar de passat i present.

Era un dia d'alegria. Els avantpassats vetllaven per les seves famílies, eren els seus protectors i calia cuidar-los. En alguns llocs, es deixava a la taula un lloc buit amb el seu plat. Es deixaven les portes obertes perquè les ànimes poguessin passar lliurement, i s'evitava asseure's als racons, que es creien els seus llocs favorits. Fins i tot es deixava un llit buit perfectament fet i amb una cantonada dels llençols oberta doblegada (la girà) per si volien descansar en ella.

Es comptaven al costat dels primers focs de la llar les històries familiars, les del seu cor, els pares, els avis, qualsevol relat dels avantpassats. La memòria del clan es repassava davant dels membres mes joves perquè perdurés...
Llegir més...