Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Fer Roses.

Parlant de margallóns he recordat una altra delícia casolana que ens feia tornar bojos, i que els nostres pares no tenien cap inconvenient en donar-nos-la perquè a més era barata i molt alimentària, les "roses", i que avui, per castellanisme, molts dels nostres xiquets anomenen "palometes". Els llauradors de Castelló, quan feien una collita de dacsa, (o si no la feien, en tires al costat de qualsevol collita) sempre posaven unes quantes plantes del tipus "dacsa confitera, o rosera", per fer les delícies de xiquets i grans en berenars i vetllades. Quantes vegades, en època d'escassetat, era el substitut ideal del berenar, i omplia estómacs infantils en espera del magre sopar.

Al voltant de la dacsa hi ha molts costums per tractar, com la "despellorfá", o la de "desfer dacsa", "torrar panolles", etc., que donaran per a altres comentaris bastant amplis.

En totes les cases hi havia un estri plenament valencià, la "petroliera", que solia usar-se només per a "fer roses" sobre qualsevol foc, preferentment sobre les flames de la llar durant les llargues vetllades hivernals. Els que podien compraven la "petroliera" a la ferreteria o en qualsevol part que les venguessin. Els que no podien comprar-la, la fabricaven.

A casa meva el fabricant era el meu avi, i el resultat, veritablement impressionant. Utilitzava un pot de conserva gran, generalment de tomàquet, dels que solen portar 5 quilos. A la part en la qual s'hagués obert, feia un forat de la mida just per poder passar un mànec fet de fusta de taronger, de poc menys d'un metre i uns 2 centímetres de gruix, i en la part que tocava l'altra paret del pot, el fixava amb un clau de ferro a través de la xapa. Després, colpejava la tapa amb un martell per redreçar els doblecs fets en obrir-la i la deixava bé plana. Finalment, a prop d'on havia passat pel forat el mànec, feia dos petits trepants al pot, que feia igualment a la tapa, i lligava la tapa al pot amb filferro en forma d'anella, el que feia d'eix en obrir-la, i "petroliera" preparada.

Se li posava un rall d'oli, un grapat de dacsa "rosera", una mica de sal, es posava sobre el foc, i en pocs minuts començaven rebentar les "roses". Quan el soroll baixava, es treia del foc i s'abocava sobre qualsevol recipient o sobre un diari obert a terra. Els xiquets ens llançàvem sobre elles com a lleons famolencs. Quan en lloc de sal se'ls posava sucre, s'estrenyien a grapats i dèiem que semblaven torrons.

Sense conservants ni colorants, sense borsetes per a microones amb olis desconeguts i gairebé sempre rancis, sense comprar-les envasades des de fa mesos en una borsa de plàstic a la tenda de "llepolies", Naturals com que avui sol podem comprar en els grans cinemes o a les fires, però que elaboren sofisticada màquines, encara que sigui davant nostre.

Temps era temps...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada