De dacsa hi ha moltes varietats i diferents colors, però en Castelló sempre se ha criat la dacsa groga, i pera casa, algunes mates de Dacsa rosera.
Quan s'arreplegava la collita de la dacsa, es traslladava a casa amb el carro i se solien descarregar en mig de l'entrada de la casa, perquè no compensava de cap manera guardar les espigues i pujar-les a la cambra tal com venien del camp, sense pelar i massa tendra.
Eixe dia, s'avisava a tot el veïnat perquè, després de sopar, acudiren a fer la despellorfà de les espigues, si podia ser en una nit millor que en dos. Es convertia el dur treball en una festa.
Per a això, l'ama de la casa havia preparat prèviament al forn uns moniatos, i carabasses, inclús creïlles, i algunes bones pastes de sagí, coca de llanda, junt amb unes botelles de vi, moscatell i aiguardent per a remullar la gola dels ajudants. Era una manera d'agrair al veïnat l'ajuda pel seu treball i aclarien la casa en poques hores. Eren molts els veïns a qui ajudar en pocs dies a les mateixes labors.
En les cases on havien xics o xiques jóvens, la festa era mes animada. Abans, en el poble, quant es feia boqueta nit, i sobretot a l'estiu, els jóvens tornaven del camp, es llavaven i es vestien amb la roba d'eixir a passejar, i eixien a passejar. El mateix feien les xiques, i cada xicon buscava a la seua xicona preferida. Quan algú deia "Demà arrepleguem la dacsa en ma casa", al dia següent acudien tots els amics i amigues a ajudar-se els uns als altres.
Totes les cadires de bova rodejant el muntó, i al costat de les cadires, els cabassos buits a punt, i a l'arribada, mosset i traguet, i al treball. S'anaven arrancant pallocs i tirant-los a terra, i les espigues netes als cabassos de palma,
La dacsa té un color groguenc, però de tant en tant, apareixia una espiga de gra roig. Qui treia una espiga roja, tenia el privilegi de besar la xica (o xic) que més li agradava. I ací venien la festa i les rialles... El xic sempre anava directe a buscar a la seua preferida. Les xiques tenien també el seu dret, però s'amagaven o dissimulaven com que ho feien, però com sempre es donava compte algú, besarien qualsevol xic que li era indiferent, per a dissimular, i mes rialles i mes festa.
Entre treball, mosset, beguda, festa i rialles, anava passant la vetlada i se n'anava despellorfant la dacsa, eixien a col·lació totes les xafarderies del poble, es contaven històries passades i succeits, es cantaven les cançons de moda, i s'acabava convertint el treball en una agradable vetlada festera mentres entre tots feien una profitosa labor per als amos de la collita.
Mon pare li va dir una vegada a una amic en la collita del qual eixien moltes espigues roges, "Xe, quina sort", "de sort res", li va respondre, "tots els anys guarde unes espigues rotges i les vaig sembrant cada any, eixa és la sort".
Després de la despellorfà, la dacsa es deixava assecar abans de desgranar-la i posar-la a la venda, però sempre es quedava a casa la llavor de l'any pròxim, i la que serviria per a alimentar les gallines perquè els seus ous foren millors, i les del porc perquè la seua carn siga mes saborosa, i etc i mes etc...
Temps era Temps....
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada