Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 30 de gener de 2011

La mort del albaet.

Ha mort un infant menut, un albaet. Tant mateix es que fora xiquet o xiqueta.

És la mort virginal del que encara no hi ha pecat. El baptisme el va alliberar del pecat original i encara no ha pres la seua primera comunió. Tot és de color blanc, albat. La caixa del taüt i al seu costat el got d'aigua beneïda, el llençol estés formant la capçalera amb una estampa del Ángel de la Guarda, els ciris simulats i els quatre verdaders en els cantons, la mortalla, les guarnicions, el coixí i les borles, la corona de flors que adorna el seu cap, els peus nus, l'ànima innocent del xicotet difunt... ! Un angelet puja al cel ¡...

El toc de difunts va ser un toc d'alegria, sense el redoblament de campanes del dol adult. L'angelet intercedirà pels pares i padrins, per tots els parents i amics. L'enterrament serà objecte de cuidadosos preparatius per a honrar-lo propiciant eixe poder mediador, conjurant la mort.

Fotograma de "La Barraca".
La mare, esgarrada i amb un plor incontenible, vestida de dol, negra del cap als peus. Mantellina espessa, vestit tenyit, calces fumades, sabates negres. El seu amor ha fugit i a ella se li escapa l'angoixa en gemecs de dolor. Al seu costat, la iaia, sa mare, vestida en un dol que dura des que el seu marit va morir, la consola amb paraules que un dia va escoltar i ara transmet a la filla que tremola i plora ofegant el seu sentiment darrere de la fosca mantellina.

El pare, silenciós, rígid, com una estàtua sense moviment ni vida, rostre endurit, inflexible, reprimint un un plor que no ha de brollar. A uns passos del cadafal contempla l'espectacle funerari i sent com cada gemec de la seua amada esposa estremix la seua pell i tot el seu cor.

Fotograma de "La Barraca".
Entre el convit als assistents, cacauets, tramussos, ametles, panses, figues, porró de mistela i bóta de vi, els versadors improvisen cobles per a consolar els pares. Cap ha sigut registrada, formen part de la nostra cultura oral ancestral. Eren cerimònies de gents pobres. Cap família benestant les celebrava.

Sona una guitarra, amb les cordes estremides de dolor, en llargues notes oprimides pel trist ambient. Són les notes dramàtiques i sordes del vetlatori, que els amics i la família no poden expressar amb paraules de complit. Hi ha un tremolor malalt en les cordes de la guitarra, en la llum dels erectes ciris, en el parpelleig de la gent que s'arremolina en la porta amb respectuosa curiositat, en els llavis de les persones que resen al voltant del túmul, en el filat del rosari. Uns dits piadosos passen els grans i la creu del rosari penja amb un bamboleig de pregària caritativa.

De sobte, un plor trencat pel silenci de l'oració, el plor de la mare provoca una seqüela atropellada de plors entre les amistats mes íntimes.

S'escolta una veu, que, compungida, canta la mort del xiquet, de l'albat, canta la tristesa del món que contempla la seua impotència, canta la fatalitat d'una cosa sense remei, canta dolçament, suaument, perquè la mare no quede a soles amb el seu dolor.

L'albaet es va al cel i hauria d'alegrar-se, posar-se contenta per haver engendrat un angelet, hauria de tocar les campanes de l'al·leluia perquè un tros de la seua vida ja disfruta de la contemplació de Déu. Però la mare plora la separació forçosa, l'aïllament del fruit de les seues entranyes que desitjara al seu costat per sempre. Ell ha mort, i ella també vol morir.


Unes parelles de xiques fadrines comencen el ball. És el ball mes bell de tota la terra de València. Un ball elegant, res mes elegant que el profund respecte a la mort, distingit, amb la gentil distinció de l'afecte desinteressat. Un ball trist, perquè res és mes trist que la mort d'un fill amat. Les dansadores tenen un aspecte seriós, dolgut, mantellina negra en el cap, trenant passos lents, suaus, cerimoniosos. Les seues faldes simulen, durant els girs inevitables, volutes i greques de capitells petrificats. Les seues mans pugen i baixen al llarg dels seus cossos com a flames lentes, frenades a la força. 

És la dansa del vetlatori. La seua estructura és la de la dansà, al ritme del u, moltíssimes passades i al mig, passeig pla. Al final, cinc estrofes cantades que criden al ball, intenten consolar els pares i fan referència a l'albat i al cel...

La dansa del vetlatori,
la dansa del vetlatori
Dones vinguen a ballar
Que és dansa que sempre és dansa
Quan és mor algun albat

En este poble s'ha mort,
en este poble s'ha mort
Un albaet molt bonic,
Però no ploreu per ell
Que ja ha acabat de patir.

El pare i la mare ploren,
el pare i la mare ploren
No ploren pel xic, no,
Que s'ha mort la criatura
Sense saber el que és el món.

Quin goig mes gran que deu tindre,
quin goig mes gran que deu tindre
La mare d'eixe xiquet,
Que se n'ha pujat al cel
I s'ha tornat angelet.

La dansa del vetlatori,
la dansa del vetlatori
Senyores ja s'ha  acabat
Que és dansa que sempre és dansa
Quan és mor algun albat.

Els seus peus quasi no toquen terra perquè el soroll no desperte a l'albaet, les timides castanyoles percudixen amb timidesa, lleugerament, marcant el contrapunt al so de la guitarra, en sonores esguitades cadencioses portades al ritme funerari, piadós, devot.

Davant de l'atenta gent, les ballarines continuen el seu homenatge i la guitarra gemeca amb llangor, la veu de la cantadora pareix un lament. La cera dels ciris es consumix amb lentitud il·luminant la rigidesa del rostre de porcellana de l'albaet retocat amb colorets i carmí. 

Entre manses onades de túnica morada ve pel carrer el capellà amb la seua comitiva. Baixa la cara del pare, que es posa davant la mà per a dissimular unes llàgrimes irreprimibles. La dansa del vetlatori s'esvaïx després de fer l'ofrena del seu sentiment...

Sabem que així era des de fa segles, en l'arxiu de Xàtiva hi ha referències de 1520, però no sabem en que data es va deixar de celebrar. Sabem que va ser a principis del passat segle XX, fins a la guerra civil en molts llocs de la Ribera i de la Costera, però no sabem dates en Castelló.


Temps era temps...






Llegir més...

dijous, 27 de gener de 2011

La barraca i el tomacar.

Com ja vam tractar en un article anterior, cap al mes de setembre, després de la sega de l'arròs, havien quedat per tot el camp els "culs de palla", o siga, la part inferior de les tiges, i els hòmens anaven a arreplegar-los, lligant-los en garbes amb vencills fets de la mateixa palla. 

Com era un producte molt lleuger de pes, s'omplien els carros amb uns caramulls d'autèntica impressió, però fer cabre tan enormes volums portava prou riscos, perquè si de alguna cosa anaven bén farcits els camins era de clots, i el carro es bambolejava sense parar amb el greu risc que la càrrega acabara en el sòl lluny del seu destí final.

I eixe destí era un paller, però moltes vegades situat en un altre camp i per a un ús determinat: La barraca de tomacar, per a fer les millors tomaques.

Femer preparat.
Des de molt abans, l'hortolà castelloner preparava el fem, moltes vegades dels seus animals domèstics, del seu propi pessebre: del haca, conills, gallines porc, bou..., o el comprava d'altres estables.

Li reservava un lloc especial en el bancal, el cobria amb terra bén garbellada perquè no portara pedres, i el deixava assecar. Per a esponjar un poc l'adob, afegia un poc d'arena, i després, al final, ho barrejava tot. Quasi sempre era habitat d'immediat per diverses families de rodamerdes, molt benèfics per a la terra.

Rodamerdes.
Després començava la preparació de la barraca per al planter. L'espai per a la barraca era un lloc de forma rectangular, d'uns dos metres i mig d'amplària i una longitud que depenia del nombre de tomaques que es voldria plantar.

Una filera de canyes plantades en el sòl de forma obliqua i orientades al sud formaven l'estructura amb la base reforçada per un cavalló de terra i unes estaques. Per l'altre costat, les canyes descansaven fixades lligades amb un cordell sobre un bordó horitzontal subjectat per una filera de puntals de ciprer o de pi de l'alçada d'una persona.

Acabada l'estructura, es cobria tot amb quatre o cinc fileres de palla segons la longitud de la tija, que eren les "lliseres" i es tancaven els extrems laterals de l'est i l'oest de la forma convenient.

La següent etapa era netejar el lloc de la barraca i després de fer un llit del fem ja preparat, aplanar-ho tot perfectament. S'acostava Tots Sants, la tardor, el que els llauradors anomenen la primavera de l'hivern, el temps de la sembra.

Paletes de tallar.
De l'anterior collita, l'hortolà havia guardat la llavor de les tomaques madures triades. Amb la seua polpa, se solia preparar la tomaca confitada, una melmelada que preparaven les dones cuita a foc lent, exquisida, dolça, vermella, amb un toc de canella, un goig per als xiquets que d'amagat disfrutaven cautelosament la seua aprimorada llepolia.

Cuidadosament, quasi reverencialment, amb una taula o una canya, marcaven tires paral·leles i depositaven en elles, fregant suaument amb els dits polze i índex, deixant caure les xicotetes llavors que germinaven d'esta manera protegides del fred, dels vents i de la rosada. Tancaven després la part baixa del front de la barraca amb una llisera que podien obrir o tancar segons la conveniència d'aireig de la barraca.

Tomacar.
A mitjan gener, les xicotetes tomaqueres havien crescut saludablement i era temps de trasplantar-les a la terra, en la que prèviament s'havien preparat els solcs i s'havien protegit per recércols de palla.

Per a això, s'usava palla estesa per la seua banda superior a llarga sobre una canya de forma transversal a la mateixa, i després es posava una altra canya exactament sobre la mateixa lligant-les de manera que la palla quedava formant una llisera, que es posava contra el cavalló a la cara del vent, al nord, i formava una paret protectora amarrada al cavallet a què s'emparraria al créixer la tomaquera, fet amb dos canyes encreuades i una d'unió longitudinal entre elles. Quan venia el bon temps, es retirava la llisera amb gran facilitat i poc treball. 

Pomell de tomaques.
La paleta de tallar, una planxa metàl·lica amb mànec en un dels seus costats curts, era la ferramenta que entrava en acció. Amb habilitat, el llaurador tallava els quatre costats de la planta i extreia la tomaquera amb un bon "panet", molt necessari perquè arrelara bé.

Amb sis o set d'ells, s'omplia una capseta per a portar-les al solc, i treballava tota la família, i algun veí a qui tornar després el favor, costum anomenada "tornallom".

Després de tots estos complexos i variats treballs, només feia falta regar, birbar, adobar, encanyar, collir, triar, i si es podia, i com es podia, vendre les millors tomaques de la Ribera.


Tomaca confitada

Tomaca confitada.
És un dolç ancestral, molt difícil de trobar en els supermercats, i els pocs que he provat no em recorden en absolut als que conec casolans d'antany. Pareix d'origen molt antic, i molt arrelat en la nostra terra. La seua preparació és molt simple, però laboriosa, i es pot fer en quantitat, perquè es manté perfectament envasat en el frigorífic tot l'any.

Ingredients:

- 2 quilos de tomaques grans, carnoses i madures (si són granades, millor, o siga, que estiguen quasi totalment madures però encara vetégen verd, el que assegura que estan ben atapeïts)
- el suc d'un llima
- la ratlladura de la pell de dos llimes.
- sal
- sucre.
- canella en brut.

Preparació:

En una cassola gran, escaldem les tomaques, en aigua bullint amb sal, per a llevar-los fàcilment la pell. A continuació els pelem, els tallem i els espremem per a llevar-los l'aigua. Les llavors es lleven o no, al gust. Piquem la tomaca fina (no triturar-la). Si queden trossets solts un poc majors, no vos preocupeu que això millora la textura. Penseu que és una melmelada, i resulten agradables els xicotets entropessons de fruita mes sencera. Si ho triturem es convertix en una pasta anodina.

Ara, pesarem la polpa resultant abans de posar-la en una altra cassola, i li afegirem el mateix pes de sucre, el suc de llima, i les ratlladures de la pell de dos llimes, junt amb una branqueta de canella.

Ho posarem tot a coure a foc moderat i removent-ho sovint durant uns 30 a 35 minuts, cuidant que no se'ns vaja a recremar.

Per a menjar-ho s'ha de deixar refredar completament, però si envasarem, tindrem preparats pots hermètics esterilitzats. Res mes apagar el foc, anem traient confitura amb un cullerot, omplint pots fins a la vora perquè no quede aire, i tapant-los hermètics.

Com a bona melmelada, està millor quan ja fa almenys uns dies que està feta. A banda de ser una saborosa melmelada per a desdejunis, berenars, etc., acompanya a molts plats dolços i salats, i sobretot a molts tipus de formatge com a complement ideal.

Si els pots tanquen bé, i estaven convenientment esterilitzats, se'ns conservaran bé tot l'any encara que siga fora de la nevera en qualsevol lloc fresc i sec on estiguen a fosques, com en qualsevol rebost en condicions.

Temps era temps....


Llegir més...

dimarts, 25 de gener de 2011

La resadora de soterrars.

Temps era temps, abans dels anys setanta del recent segle XX, les persones se solien morir mes o menys tranquil·lament en sa casa, rodejades dels seus familiars i, sovint, dels amics i del veïnat. Era bona forma d'anar al clot.

El cadàver del finat s'amortallava com Deu mana, amb les seues millors robes de cap a peus, en la seua pròpia habitació mortuòria, encara que era mes propi posar-lo a l'entrada de casa sobre una taula, o inclús en terra sobre una estora o sobre un banc de poca alçària, i se li lligaven les mans amb un rosari sobre el pit. La capçalera del llit mortuori la solia presidir una imatge d'especial devoció familiar o una creu pròpia o prestada. 

Després del toc d'ànimes en el campanar, les campanades a mort assabentaven al veïnat que anava, a poc a poc, acudint al vetlatori. Després, a continuació, començaven els resos, quasi sempre realitzats i dirigits per una resadora professional, que segons s'acordara amb els familiars, resava un rosari complet si es feia un vetlatori tradicional nocturn o, si l'enterrament era imminent, només una part d'ell.

La resadora solia tindre una paga molt modesta, per la qual cosa la seua dedicació era a temps parcial, i moltes vegades vocacional, perquè la modèstia del difunt i de la seua família podia ser tal que complia amb la seua dedicació per un senzill present. Hui les resadores, així com els seus clients, han hagut de canviar els seus hàbits. Ja no van de casa a casa quan se les requerix, i el seu hàbitat natural és el tanatori i el seu client la funerària.

Soterrar en 1952.
Ni la mort mesura a tots amb la mateixa vara, i antany els soterraments solien tindre tres categories: primera, segona i tercera. Quant major era la fortuna i categoria social del finat, hi havia mes cavalls en la carrossa fúnebre, mes capellans i mes acompanyants proveïts del corresponent ciri. Com la fam aguditza l'enginy, hi havia qui partia el ciri en dos per a poder cobrar per cada una de les parts del mateix.

Naturalment, quan abaixava la categoria de l'enterrament, abaixava la propina per portar ciri i abaixava el nombre d'acompanyants i d'eclesiàstics. Durant la postguerra van desaparéixer quasi en la seua totalitat les carrosses fúnebres, reapareixent després durant els anys cinquanta, i sent a poc a poc substituïdes per vehicles de motor basats en automòbils mes o menys luxosos.

La resadora solia passar el protagonisme als capellans que acudien (en nombre proporcional al prestigi social o al gasto a què estava disposada la família) fins al domicili on ocorria l'òbit, per a formar una doble filera, arreplegar els ciris que generosament els oferia un familiar, cantar les pregàries corresponents i presidir la comitiva fúnebre fins a l'església.

Els familiars mes pròxims tancaven esta processó darrere del fèretre, que anava a muscle de familiars, amics i veïns. Quan s'arribava a l'església, els capellans resaven les pregàries adequades o celebraven una missa de cos present, i després es continuava amb el difunt a muscle pel carrer major fins al col·legi, on es resava un respons i els capellans despedien el dol. A continuació, començant pels hòmes, la gent del dol oferia les seues candeles o ciris, a canvi de la corresponent gratificació.

Iaia de luto.
A tot això, els funerals se solien celebrar, dalt o baix, als huit dies del soterrament, i podien ser amb missa solemne, missa cantada o missa resada, segons el dispèndi, però encara quedava el dol i el color negre que, en el cas de parents mes pròxims, solia durar fins a dos anys, donant-se el cas de dones que empalmaven l'un darrere de l'altre fins a arribar a la generació d'aquelles iaies a qui sempre hem conegut vestides de negre.

Per a poques bromes estaven els soterraments, però sempre hi ha hagut qui temptant Deu s'ho pren tot a burla, amb un humor negre a prova de tot, fins al punt d'imitar a la seua manera els cants llatins dels capellans:

Gori, Gori, ... sopetes en oli.
Cinc durets, cinc durets... eixos si són segurets.
Menjarem pa i xocolate... i demà que en caiga un altre;
Qui ho pagarà?... nosaltres, nosaltres (fent un final plorós).

Temps era temps....



Llegir més...

dissabte, 22 de gener de 2011

Qui no pot segar...

Espigola. No tinc clar si els més joves tenen idea de l'autèntic significat del verb espigolar. El que mes s'aproxima a la realitat és "Necessitat en el seu grau màxim, gana de menjar, fam".

Mentres el jornaler treballa en el camp en èpoques de recol·lecció, sobretot en períodes de penúria econòmica, tota la resta de la seua família, els xiquets i la dona, s'esforcen per arreplegar tot allò que ha sigut despreciat o oblidat en els camps recol·lectats. Siga el que siga. 

Espigues madures.
Durant la collita de l'arròs, quan se sega i es lliguen les garbes, i al serrar l'arròs, és inevitable que algunes espigues se solten de la gavella, i es queden pel sòl entre els restolls i els culs de palla. 

La sega de l'arròs es realitza a partir d'octubre, quan els cultius d'estiu ja han minvat en els camps, quant menys treball queda en els terrenys on es cultiva l'arròs, quan no sols és penosa la labor de la sega i el treball en l'era, sinó que a més comença el període mes dur de l'any per a les seues famílies, perquè hi ha poc que menjar.

Sobretot, en l'època de la postguerra, va arribar a ser tan dura que res hi havía per tirar-se al pap.  Els aliments de primera necessitat estaven intervinguts i eren racionats, cars, escassos, i molts d'ells era difícil adquirir-los fora del mercat negre, l'estraperlo, que enriquia a uns pocs promovent espectaculars pujades de preu. Com a mostra, un botó: el preu oficial del sucre era de 1,20 pessetes el quilo, però en el mercat negre costava al voltant de 20 pessetes.

Per això no quedava mes remei que espigolar en la marjal, amb aigua i fang fins als genolls, arreplegant el mes ràpid possible aquells escassos grans d'arròs que queien durant la sega. Els lligaven en manolls d'espigues i els treien fora del camp per a portar-los ràpidament a assecar, perquè la humitat no els espatlara o se'ls menjaren els pardals.

Picant arròs en una comunitat
en sud Amèrica.
Aquells pobres quatre grans tenien el valor de l'or, i quan arribaven a casa els estenien sobre sacs o estores de canyes per a assecar-los al sol. Després, quan ja estava en condicions, els col·locaven en un morter o en un cul de cànter reforçat, i el picaven a poc a poc amb la maça de picar, fins que la pellorfa se separava de l'arròs. Després es garbellava per a separar el gra, que es reservava per a menjar.

També se solia intercanviar o vendre a l'estraperlo, per a adquirir altres queviures de primera necessitat, o canviar-lo a altres famílies per productes de semblant valor.

Massa de
picar arròs.
La definició de "Espigolar" dels diccionaris es referix a l'arreplega de les espigues de cereal que queden en els camps després de la sega. De tots els cereals, segons el que s'acostume a collir en la zona. Per això, en Castelló només s'hauria de referir a l'arròs i a la dacsa.

En la realitat del dia a dia, es referia a qualsevol collita, les creïlles mes xicotetes oblidades o rebutjades, les ametles, qualsevol fruita, les garrofes, taronges, cacauets, moniatos, qualsevol vegetal. Era una necessitat portada per l'època. Era precís aprofitar tot. 

Quantes vegades que he escoltat recordar a ma mare, que va viure l'època com a filla major, amb menys de 10 anys, amb dos germanes menors i una mare viuda, la quantitat de vegades que se n'anaven a dormir sense mes menjada per a totes que un parell de codonys cuits, que havien espigolat la mateixa vesprada.

Afortunadament, va durar pocs anys i a poc a poc va anar millorant l'economia, i a poc a poc va anar minvant en Castelló el cultiu de l'arròs, se van anar dessecant les marjals i es van substituir per cultius de verdures i fruites que van anar col·locant cada vegada mes jornalers i enriquint l'economia local.

Es va anar refermant també el cultiu de la taronja, i van surar els magatzems de confecció i després exportació, i la mà d'obra femenina també va començar a treballar durant la temporada, llarga, de tot l'hivern, i les necessitats van anar a poc a poc desapareixent i l'espigolar va acabar sent anecdòtic, afortunadament.

Ja sabeu, qui no pot segar, espigola. I qui espigola, ja sabeu, pobre d'ell.

Temps era temps.......


Llegir més...

dimecres, 19 de gener de 2011

El granet d'arròs.

Tant de parlar del cultiu de l'arròs, i hem deixat per al final la part comestible. No és tant per començar la casa per la teulada, com per separar la palla per a trobar el gra.

Entre unes coses i altres, vam deixar el gra d'arròs ja emmagatzemat en la cambra o venut en l'era als comerciants, per a ser portat al molí i començar el seu procés comercial.

Arròs
El primer pas per a poder consumir el gra d'arròs, és trobar-lo. Està ben resguardat dins de la seua pell. Per a despullar-lo, haurem de moldre'l, i no és un cereal de pell blana. A l'acabar el procés en el molí, tindrem dos productes: el gra, una cosa de color marró terrós a què anomenem "arròs integral", i un altre, diguem residu, a què anomenem "pellorfa", i que és eixa pell dura que hem llevat.

I que a ningú se li ocórrega anomenar residu, així a seques, a la pellorfa. Mai ho ha sigut. Sempre ha tingut molts usos, tots importants. Encara hui s'utilitza com a llit en les granges d'engreixament de pollastres, a qui acompanya durant els aproximadament 55 dies de la seua criança, i amb la que es mesclen totes les seues deposicions, la gallinassa, i formen amb la pellorfa un molt bon adob agrícola. 

Pellorfa d'arròs.
Ja vam parlar de l'ús del pallús per a fabricar atovons de fang per a la construcció. Els millors portaven mesclada pellorfa amb el pallús, i el mateix passava amb el sòl de les vivendes. A més, la grandària i duresa de la pellorfa ajudava a fer el sòl molt menys esvarós i dur, sobre tot en la zona de pas dels animals cap a les seues quadres.

Sempre ha sigut un bon combustible per a estufes domèstiques i per a cuines "econòmiques" usada junt amb el carbó. Hui s'usa de molt diferents maneres: Injectada directament en cremadors mecànics continus, compactada per simple pressió en "pellets" o xicotets daus molt manejables, o en barres formant briquetes de llenya, com a xicotets troncs, per a barbacoes i estufes. S'usa també, per la seua riquesa en fòsfor, com a simple cendra, mal cremat a baixa temperatura, per a fertilitzar la terra, sol o mesclat amb pallorfa sense cremar perquè a més esponge el sòl com fa en el fem.

Tanbién és una excel·lent base per a fabricar pasta de paper d'alta qualitat com passa amb el pallús, i s'usa a més per a ser fermentada i destil·lar biocombustibles. Hi ha qui done més?.

Arròs integral.
El que ens ha quedat en el gra després de moldre l'arròs, l'arròs integral, és el cereal mes important i ric del món per a l'alimentació humana. És la base alimentària que més cultures ha sustentat en el món al llarg de la història. I exactament per això, en les modernes cultures ens hem encabotat a modificar-lo, com a tots els altres aliments perfectes.

En primer lloc, no ens agrada el seu color, i per tant procedim a polir-lo de manera que li eliminem eixa fina capa externa que el provoca, i a la que diem "segó".

Segó d'arròs.
El segó de l'arròs és molt ric en silici, potassi, fòsfor, ferro, magnesi, manganés, aminoàcids lliures, sucres, greixos poliinsaturats i, proporcionalment, menys midó que la resta del gra, i proteïnes, vitamines del grup B, vitamina E, i sobretot, és molt ric en fibres no solubles,  pel que és molt afavoridor del trànsit intestinal. 

Hui s'utilitza com a suplement nutricional i com a ajuda contra molts tipus de malalties digestives i circulatòries. Tradicionalment, s'ha usat com a aliment de qualitat per als animals tal com eixia com residu del polit de l'arròs (I també d'altres cereals, amb diferents característiques però semblants propietats). Molts castelloners recordaran el seus pares preparant el "pastó" de segó per a alimentar el porc, o als ànecs, pollastres, etc... del corral. Es criaven ben sans.

Oli d'arròs.
Del segó, per procediments químics, s'extrau també un oli que està considerat un dels millors olis vegetals, prevenint el risc cardíac al disminuir el colesterol, però que a més augmenta el creixement muscular i el rendiment dels esportistes, prevé el risc d'úlceres i reduïx els símptomes menopausics. I a més, és un excelent oli per a usos cosmètics.

Quan ja tenim el gra mòlt, no s'ha acabat el que podem fer amb ell. Durant el procés i el mòlt, han aparegut dos nous productes: Grans trencats, als que coneixem com "mitjans", i el polset mes fi de la ruptura, farina. La millor part d'eixos grans trencats es destinarà com a aliment, hui usat per als animals domèstics o com a additiu per a donar cos a la cervesa, però fins fa poc, als què no podien pagar el gra sencer.

A eixa xicoteta quantitat de farina s'afegirà la procedent de moldre eixos grans trencats mes xicotets, obtenint una farina d'arròs de molt alta qualitat. Les seues propietats són ideals per a les persones amb trastorns digestius, ancians i xiquets. S'utilitza com a farinetes a partir de l'any d'edat en els bebés, a més, al no tindre gluten, és apta per a celíacs, i per la mateixa raó no es pot usar per a fer pa si no es mescla amb altres que si tinguen gluten. És l'única farina que no absorbix gran quantitat d'oli,  pel que és ideal per a arrebossats en les fregitel·les. 

Fideus d'arròs.
A la més fina la diem sèmola d'arròs, usada per a fer pastes d'arròs (fideus, cous-cous, etc...), i no ens oblidem de l'ús com a pols cosmètica ancestral per a fer empal·lidir el cutis femení, quan eixe era el color símbol de la bellesa que tenien les dames a les què mai daurava la pell el contacte amb el sol.

Si coem l'arròs, siga sencer o "mitjans", després de separar el gra cuit i dessecar el caldo, obtenim un dels seus més abundants components: el midó d'arròs. Té molts usos i propietats de qualsevol tipus com a aliment, però destaquen dos usos tradicionals: El primer ve donat perquè no té contraindicacions mèdiques,  pel que s'usa en farmàcia com a excipient per a fabricar càpsules, comprimits i pastilles diverses, i és blanc, inodor i insípid.


Midó d'arròs.
El segon, el coneixen tradicionalment totes les dones: l'aprest dels teixits naturals, conegut com "emmidonat", i que sempre s'ha usat perquè s'endurisquen i mantinguen la forma que els ha sigut donada en el procés, sobretot per a colls i punys de camises, cancans, randes, encaixos, etc. Amb tot, el seu ús ha anat disminuint per l'aparició de noves teles, que fan innecessari que es prepare la roba a la manera antiga. 

I com m'enrotlle més que una persiana, tornarem a deixar per a un altre article això de l'arròs com a aliment valencià tradicional.


Llegir més...

diumenge, 16 de gener de 2011

Palla i pallús

Qui creguera que amb el que hem parlat de l'arròs ja està tot dit, es queda en el principi de les coses. En l'article sobre la matança del porc vam dir que d'ell s'aprofita tot fins a la punta de la cua, però encara no havíem dit que amb l'arròs passa el mateix: fins al restoll que queda en el bancal.

Garbes de palla.
Comencem per on toca. Quan parlarem de la sega, ens en vam anar del bancal amb les garbes a l'era i ens deixarem la mitat baixa de la palla, el cul de palla, i els restolls abandonats. La palla llarga i gruixuda que quedava després de desbarbar o serrar l'arròs mai es va perdre. Era molt important per als llauradors, que l'arreplegaven en grans garbes lligades amb el mateix tipus de vencill que vam parlar, amb la mateixa palla, i es preocupaven també que s'assecara bé per al seu magatzematge. El pes de les garbes anava disminuint a mesura que passaven els dies des que es va enfardellar.

Paller.
Els pallers es cuidaven molt i la palla servia principalment per a usos agrícoles de primer orde. La palla d'arròs es diferència de les dels altres cereals perquè les fulles són menys digestibles que les tiges, i més les de les parts baixes, mes gruixudes, però són forts i ideals per a molts usos. La majoria dels usos que hui se li donen als plàstics en agricultura, els feia la palla, com formar un cércol de protecció als plançons perquè no es gelaren a l'hivern, o protegir collites contra el vent fred, com les tomaqueres, per exemple.

Cabassos i barrets.
Era també molt important per a fer els sostres de les barraques de l'horta, per la seua capacitat per a durar sent impermeable a l'aigua i la seua facilitat per a eixugar-se després de la pluja, a més d'abrigar al fred.

Només hem parlat d'alguns usos mes estesos, però de palla d'arròs es podien fer des de farcit per a "màrfegues" fins a cabassos i barrets, sense parlar dels "sitiets" aïllants amb què les dones portaven del forn les cassoles d'arròs al forn o qualsevol "llanda" calenta.

Palla i cotó per a lluir.
En el camp, els restolls es deixaven podrir fins que arribava el moment de "xarugar" i inundar per a fer la "fanguejada" posterior, tant si s'havia sembrat altres herbes com si no. Eixos restolls eren un excel·lent adob orgànic per a enriquir la terra de cara a la nova collita.

Ja hem parlat un poc d'eixa palla grossa i llarga que s'arreplegava en el camp. Però només era una part de la palla. La part superior es va anar a l'era junt amb el gra, i no era menys important.

En el primer pas de la batuda, s'anava separant les parts mes grans de la palla utilitzant directament un simple "Forcall", i s'anava amuntonant sobre dos canyes que feien de baiards, i s'anava traient de l'era. Eixa palla mes sencera era molt manejable, i molt adequada per a usos ramaders en general. 

Pallissa.
Era la palla que es guardava a casa, sobre la quadra, en la "pallissa", i que servia tant perquè els animals la pogueren menjar com a complement de la seua alimentació (només complement, perquè té poca capacitat nutritiva i si no menjaren res més, els animals aflaquirien prompte), com per a ser estesa als seus peus com a llit, i que mesclada amb els seus excrements aniria a parar al "femer" servint per a esponjar un excel·lent adob per als camps.

Barret de palla fina d'arròs.
De l'era faltava per eixir dos coses: el gra d'arròs i el "pallús". El pallús és el nom d'eixa palla mes menuda que no ha pogut arreplegar el forcall, trencada per el trill, i que se separarà del gra en el procés de "aventar". Trossos xicotets de pocs centímetres de llarg, però no menys importants. Apart de poder utilitzar-se com la resta de palla en forma de farratge, tenia altres usos importants, quasi tots ells relacionats amb la construcció. 

L'era podia ser permanent, amb un bon sòl fet de taulells d'argila cuita, o podien ser temporals, i preparades per a l'ocasió només. Dies abans d'efectuar la batuda, ja s'havia anat preparant l'era. El terreny havia sigut aplanat i afermat, de manera que tot estiguera disposat per a estendre les parves i ser trillades. El pas final consistia en tirar un poc d'aigua i de pallús sobre la superfície per a estrényer-la i evitar, d'esta manera, que esta es descomponguera durant el procés de la batuda. 


Ruló per a l'era.
Per a construir l'era s'havia d'aplanar una superfície aproximada de 500 metres quadrats i regar-la. L'endemà es cobria de palla, es deixava eixugar i es piconava  amb el ruló durant dos dies. A continuació, es netejava agranant-ho tot bé. Generalment, la construcció de l'era es duia a terme durant les matinades. Una vegada construïda ja només restava estendre la parva per a la batuda.  A l'acabar amb els treballs, es podia simplement llaurar l'era i tornar-la al seu ús com a simple camp, i amb el regal del pallús restant per a enriquir-la.

Barraca tradicional valenciana.
I no cregueu que amb eixa tècnica només es feien les eres. El sòl de quasi totes les cases pobres de tots els pobles estaven fets de la mateixa manera, i no sols de la palla d'arròs, sinó de qualsevol cereal que es criara en cada zona.

I no sols el sòl. Les cases d'horta, les barraques, i moltes cases tenien les parets fetes d'atovó, que no era una altra cosa que rajoles de fang sense coure, eixugat al sol durant diversos dies, i que es feia pastant fang d'argila amb pallocs i col·locant-ho en motles que donaven la grandària i forma adequada la rajola. Com a ciment per a fer els murs, fang d'argila. La resistència estructural la donava tota la palla i impedia que partiren a l'eixugar-se.

Murs, preses, séquies, centenars d'usos a la mescla de fang i palla...

La paperera de Moroder.
En Castelló es gastava a més molta palla per a un altre aprofitament industrial: fer paper. La fàbrica paperera (la fàbrica de Moroder) tenia uns pallers immensos per al seu magatzematge. De la palla eixia una fibra de paper de primeríssima qualitat, i no sols per a papers normals.

Tots els fumadors que han embolicat el seu tabac (i altres herbes), coneixen el famós paper "Bambú" fabricat a Alcoi.
Paper de fumar Bambú.

I tots els cuiners i pastissers han usat neules, i els rectors hòsties.

Creieu que hem acabat?. No hem parlat del gra d'arròs. Acabem de començar......



Llegir més...

divendres, 14 de gener de 2011

El cóp i la figa.

Tot i que la canya és una planta exòtica, ha arrelat molt be per les nostres terres i s'ha adaptat tant al secà d'una vora de barranc com a les humides terres de marjal. Tanmateix el seu ús agrícola manté una llarga tradició en la confecció de les barraques de planter, arrecers d'hortalisses, bardisses contra el vent, falcar les branques baixes del taronger, tutors de plançons, persianes, canyissos per assecar cacaus i pansses de raïm... Caldrà afegir altres usos singulars com perxar la barca, matar la serp o pescar. 

Figues seques.
Un llaurador molt creatiu ensenyava com treballar una canya de quatre pams i convertir-la en un excel·lent instrument de percussió o de vent. Una altra utilització minoritària, però molt curiosa és aquella que relaciona la canya amb la figuera. 

Este arbre de grandària considerable dóna molts dels seus fruits per la part exterior de les branques, algunes de les quals tenen una alçada que les fa inaccessibles. És, per descomptat, irrellevant per aquest escrit que siga figuera blanca o negra, de secà o de regadiu, o "bacorera" (bífera) o reina, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. Qualsevol varietat funciona igual als nostres efectes.

Plat de bacores.
Dient les coses pel seu nom, qualsevol valencià te clar que "Per Sant Joan bacores, verdes o madures, segures". Preparen el terreny per a unes setmanes després de l'estiu (quant fa un sol que bada les pedres), que venen les figues.

A més de com a fruit fresc de temporada, les figues (ficus carica) s'han consumit tradicionalment després de sotmetre's a la tècnica de l'assecat, que les fa durar tot l'any. Esta ha sigut la manera més comuna de conservar la fruita i donar gust a la boca. La fruita "seca" o "pansa", i en especial les figues, era un aliment especialment valorat. El procés permetia dilatar el seu consum en el temps i omplir la panxa quant l'escassetat d'aliment era notòria.

Figues.
Fent memòria, la figuera és un arbre amb història. Fa 4.500 anys, els egipcis ja la recol·lectaven, com s'observa en els jeroglífics propis d'esta antiga civilització trobats en els seus monuments funeraris. En l'Antic Testament, podem llegir el seu nom com a referència a un dels arbres de l'abundància de la Terra Promesa. També en este llibre es conta que, quan Adam i Eva van ser expulsats del Paradís, van triar la fulla de la figuera per a cobrir-se els aparells.

Cóp quasi acabat.
Els romans, per la seua banda, l'empraven en cerimònies religioses dirigides al déu Bacus. En les festivitats de l'any nou llatí, els habitants de Roma intercanviaven figues com a regal. Per posar les coses al seu lloc: aquest fruit va arribar a tindre tanta importància per a l'Imperi que va ser una de les causes que va donar lloc a la Tercera Guerra Púnica.

Tot això és el conte de mai no acabar i són figues d'un altre paner, però ompli l'article.

Per collir figues (en el bon sentit) de les branques mes altes com Déu mana, que és al què anem, no cal pujar-se'n a la figuera. Es fa servir una ferramenta molt senzilla: el cóp.

Cóp.
L'extrem d'una canya llarga és talla a uns 10 a 12 cm de l'últim nervi, després l'envà o canut exterior al nuc s'obri en quatre o sis parts iguals, s'introdueix una pedreta redóna per eixamplar el canut a la grandària aproximada d'una figa o poc més, i és relliga amb un cordell per què no cedisquen les fulles de la canya i fem figa abans de començar. 

Figa al cóp.
D'esta manera podrem accedir des de terra als fruits mes elevats i collir-los fent girar suaument la canya. Si coneixes el terreny un poquet, pot condir mes que l'arròs caldos, i si les vols madures, no es deuen collir entre dos clarors, que és fer el fava.

Altrament, la figuera arrossega moltes connotacions: la seua ombra te mala fama, igual que els bacs de figuera on te jugues el coll, i la saba lletosa servia abans en la medicina tradicional per al guariment de certes malalties i berrugues, i per gastar males bromes a algun xiquet innocent. 

Ara bé, la seua saborosa fruita resquitava amb sobres tots els inconvenients fent la boca aigua.

Misteriosa figuera esotèrica.

Au, ací vos quedeu, que m'he quedat fet una figa de tant calfament de cap.


Llegir més...

dilluns, 10 de gener de 2011

Procés tradicional de cultiu del arròs. 4ª part. Trilla i Assecat

La Trilla

Trillant a l'era.
Trill vist per dalt i per baix-

Forcall
Si l'arròs anava a l'era, que era el més habitual, s'encarregaven els animals o els carros de transportar-lo, feina anomenada "garbejar". Arribades les garbes al sequer, les deslligaven formant un cercle, una tongada damunt de l'altra. Allí es procedia a trillar o "batre" l'arròs. El trillat consistia a separar el gra d'arròs de l'espiga.

Pujaven els animals damunt de les garbes ja soltes, mentre un home, situat al centre del cercle manava del ramal de l'animal 
que anava pegant-li voltes xafant l'arròs i fent-lo soltar de les espigues. Ho feien després els homes, primer utilitzant un "trill" tirat per animals, una espècie de taula patí amb la part baixa plena de llesques de pedra de quars , i després amb "forcalls" voltejant les espigues d'arròs perquè el gra es deixés anar.

Aventant l'arròs
Pales de ventar
Un últim procés consistia en enlairar la palla amb unes pales de fusta, això sí, quan bufava el vent, la "aventa" de l'arròs, amb la finalitat de separar els grans bons de les xicotetes palletes que podien haver quedat. Quanta pols hi ha a l'era!. La pala de "ventar" està formada per una làmina de fusta rectangular, amb una certa concavitat, unida a un mànec bastant llarg.

En canvi la pala utilitzada en la mineria o la construcció és de fulla metàl·lica. Cal remarcar que la pala i el mànec estan fets d'una sola peça.

Trilladora mòvil
A la fi del S.XIX la introducció de la trilladora a vapor va evitar tot aquest treball de trillar i aventar ja que la mateixa realitzava tot aquest procés. En els anys 40 la utilització del gasoil com a font d'energia va permetre la utilització de trilladores mòbils que es desplaçaven fins als "sequers" i allí mateix trillaven l'arròs.

Finalitzat el viatge a la trilladora, llançaven les garbes damunt de ella i, de tornada a fer el mateix.

El més dolent era per descarregar, ja que anaven descalços i abundaven les espigues d'arròs en la zona de la trilladora.


Era de la Cooperativa
Aquestes acabaven fent-los sangrar les tendres molles de les plantes dels peus. Semblaven llimes polint els dits.

Les ùltimes eres a Castelló encara podem trovar-les dedicades a diferents usos. L'era de la Cooperativa (Magatzem d'abonos), la trilladora de Llagaria (Casa de descans), la trilladora d'Aznar (Casa de descans), la trilladora D'Alandes (Vivenda i negoci de piscines).


L'Assecat i Emmagatzemat

Llaurant l'arròs al sequer.
Tiràs de mà
Després del trillat venia el procés d'assecat de l'arròs. L'assecat de l'arròs  es feia escampat-lo mitjançant un 'rascle' al llarg de tota l'era. Amb una "llauradora" de fusta es feien solcs a la superfície estesa d'arròs de manera que els rajos del sol  pegaren sobre una superfície d'exposició major.

La llauradora es passava en diferents adreces al llarg del dia girant el gra per permetre un bon assecat. Quan es feia de nit l'amuntonaven amb el tiràs de mà per evitar que la rosada el banyara i, l'endemà tornaven a escampar-lo fins que era sec per guardar-lo.

Muntó tapat.
Tiràs de cavalleria











Un dia assolellat amb vent sec de 
ponent podia ser suficient per assecar l'arròs. Una vegada assecat s'amuntonava en munts grans mitjançant el tiràs o "traílla" que era tirada per una cavallería. Després d'amuntonar l'arròs ja podia ser recollit i emmagatzemat en un graner.

Quan ja era sec el posaven en sacs de tela o de jute i se'ls enduien a casa i, cada vegada que els feia falta per cuinar, calculaven la quantitat i el picaven amb grans morters de pedra massissa colpejats per una massa amb clauets arredonits en la base que posseïa un llarg mànec per poder imprimir-li major força (totes les cases del poble en disposaven). 

Faltava moldre'l-lo (eliminar el pallús) per deixar nu el gra. 
Una gran part d'agricultors utilitzaven com a graners la part superior de les seves pròpies cases (cambres).


Ensacant l'arròs
L'arròs era transportat fins a allí en sacs des de l'era. Per pujar-ho a les cambres podia utilitzar-se els serveis d'una colla de carregadors.

Massa de picar
Una altra alternativa era vendre part de la collita directament des de l'era. És molt important l'assecat de l'arròs perquè de no assecar-se bé podria produir-se un procés de fermentació que compactaria l'arròs espatllant-ho. Si això ocorria calia escampar-ho de nou per ventilar-ho, assecant-ho de nou.

A Castellò, la Cooperativa montà a l'era una gran trilladora modèrna i un sequer artificial de gasoil per a poder assecar l'arròs quant la pluja ho feia impossible al aire lliure, procès que era car, però podia salvar la collita.

Si el trasllat de l'arròs per al seu emmagatzematge, després d'amuntonar-ho, no era possible es procedia a tapar-ho amb lones per evitar que si plovia es mullés, evitant aquest procés de fermentació.

Magatzem d'arròs.
Durant tot aquest procés l'agricultor seleccionava el millor arròs per utilitzar-ho en la "barrejà" de la collita de l'any següent. Al llarg de l'any la resta de l'arròs es venia, a excepció d'una part, el "contingent", que es destinava al sindicat arrosser.

El contingent era una espècie d'impost que cobrava l'estat a través d'aquest sindicat. A la postguerra, fins als anys cinquanta que se retirà la targeta de racionament, l’estat intervenia tota la collita i ningú no podia comprar-ne si no era d’estraperlo, un negoci il·legal, perillós per als estraperlistes i car per al client. El cobrament del contingent no es va eliminar fins a ben entrats els anys setanta.

El Mòlt

Consequències del mòlt.
El procés d'eliminació del pallús també era dut a terme per alguns molins. L'últim procés perquè l'arròs arribe al públic i siga apte per al consum és moldre'l-lo.

Moldre l'arròs consisteix a separar la pela del gra. Una vegada retirada la pela, queda un gra d'un cert color marró. Aquest gra és el denominat avui dia arròs integral.

A aquest gra encara se li ha de llevar una primera capa que encara que té moltes vitamines també conté molt midó. Una vegada polit aquest gra ja obtenim aquest gra d'arròs de color blanc que es ven per al consum.


Llegir més...