Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dilluns, 28 de març del 2011

Farolets.

A l'estiu, a boqueta nit, s'omplien els carrers de Castelló de taules, al voltant de les què sopaven els veïns, i la vetlada la tancava sempre un meló d'Alger, amb el seu suau i característic olor i el seu refrescant sabor.

Farolet de meló d'Alger.
Si el meló eixia verd, o al final de la temporada, en què abundaven els melons de poca grandària, o es passaven a vegades de madurs, era el moment d'aprofitar-los per a jugar amb ells fent farolets. Després de tallar cuidadosament la part superior al voltant del pessó, es buidava cuidadosament amb una cullera tota la polpa interior fins a deixar només el grossor de la pell blanca interior. 

Amb un ganivet o una navaixa, es dibuixava cuidadosament sobre la pell verda exterior rascant-la amb atenció per a no trencar la corfa de la fruita. Pot ser els dibuixos mes tradicionals, i no em pregunteu per què, eren una casa, una escala i una lluneta. S'obrien forats de ventilació, i s'instal·lava en l'interior un ciri que il·luminava els dibuixos, i es passejava pel carrer cantant la cançó del sereno.

Sereno, mereno
dis-me quina hora és.
La una, les dos,
van a tocar les tres.

El sereno ha mort un gos
se l’ha endut a l’hospital,
les xiquetes de costura
se l’han fet en oli i sal.

Sereno, mereno
dis-me quina hora és.
La una, les dos,
van a tocar les tres.

El sereno i la serena
se n’anaren a pescar
i pescaren una anguila
com els peixos de la mar.

Sereno, mereno
dis-me quina hora és.
La una, les dos,
van a tocar les tres.

Fent el farolet.
El món del joguet està ple de fantasia, basta de veure la quantitat de mitjans d'entreteniment, tant educatius com, simplement, recreatius que disposen els xiquets dels nostres dies. Açò no sempre ha sigut així. L'abundància de recursos d'esplai és un fet actual, però la imaginació ha format part del món infantil des de sempre. Servisca com a exemple d'esta reflexió el farolet, un joguet hui oblidat. 

La peculiaritat d'este joguet és que calia crear-lo, i tant en la seua fabricació com en la seua utilitat, la fantasia ocupava un lloc important. La matèria primera era un xicotet meló d'Alger. 

Aconseguit el melonet s'iniciava el procés de creació del farolet. La primera operació és fer la coroneta, que consistix a tallar el meló d'Alger per la part superior on té el pecíol o peduncle que el mantenia unit a la mata. 

El següent pas és buidar el fruit de la polpa comestible, cosa que la mà d'un xiquet pot fer ficant la mà per l'obertura practicada, amb l'ajuda d'una cullera. Després amb una navaixa punxeguda es practicaven quatre obertures laterals quadrades, o amb altres formes, les finestres, i llavors arribava la part artística, que es realitza raspant la part verda i dura de la corfa. Quan apareixia la part semidura que és blanca, la raspadura calia fer-la amb la forma d'alguna figura. Tot val, una caseta amb un arbre al costat, un burret, un gos, un camió, un catxirulo, un xiquet o qualsevol altra figura que abellira. El tema era lliure i, a més, la part decorativa del treball. 

Com fer el farolet.
A continuació es procedia a practicar prop de l'obertura superior tres forats simètricament equidistants pels que es passava una cinteta o un cordellet fi. En la coroneta o tapa, es feien altres tres, procurant que coincidiren amb els primers de manera que la coroneta quedara tres o quatre centímetres per damunt de la boca del farolet. A continuació, es nugaven més amunt els tres fils junts formant un ansa que sèrbia per a sostindre'l. 

Per aquells dies la il·luminació elèctrica era deficient, les apagades freqüents i, a més, en les cases de camp aïllades s'enllumenaven a la nit amb el cresol d'oli, el quinqué de petroli, o amb el llum de carbur  i el ciri de cera. Esta última era la il·luminació del farolet.

S'encenia un tros no molt gran de ciri i deixaven caure unes gotes de cera fosa al fons del farolet. Apagat el ciri s'introduïa en el farolet abans que la cera s'endurira. En eixe moment el ciri quedava fixat i el farolet estava acabat. 

Només quedava encendre el ciri i llavors la llum d'este, a més d'enllumenar per les finestres, produïa unes transparències en les figures raspades que eren l'ornament i li donava a l'artefacte la categoria de figura artística. 

Com es pot suposar, la utilitat del farolet era més decorativa que pràctica, perquè la llum que emetia el ciri  a través de les finestretes i les raspadures no era prou intensa per a solucionar cap problema d'il·luminació, però sempre quedava la satisfacció de l'obra realitzada. 

Recorde el meu primer farolet. Estaria jo entre els set i huit anys d'edat. Ja tenia l'experiència d'haver vist altres realitzats per companys i tenia l'assessorament del meu iaio matern, que em deixava fer però aportava els seus bons consells. 

Per a ser la meua primera obra vaig quedar prou satisfet tant que, immediatament em vaig anar a casa del meu amic Rafael per a ensenyar-li'l. 

Un altre joc de llavors eren unes caretes de cartó pedra, pintades amb uns trets (no puc especificar si de faune o de diable) però en tot cas horribles. 

En el trajecte entre ma casa i la del meu amic em vaig trobar amb dos xiquets de deu o onze anys disfressats ambdós amb dites caretes. No van tindre una altra diversió que espantar al xiquet que jo era. Van començar a pegar voltes al meu voltant cridant en un aquelarre espantós. 

Em vaig preparar a la defensa, vaig voltejar el farolet com una fona i el vaig estavellar contra el rostre d'un d'aquells monstres. El farolet va quedar fet miquetes, però aquells bàrbars es van donar per satisfets i es van allunyar, deixant-me tot sol plorant amb les restes que quedaven del meu treball penjant de les meues mans. 

Després vaig realitzar molts altres farolets, però mai vaig oblidar aquell primer que no vaig poder disfrutar.

Temps era temps...


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada