Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dijous, 30 de juny de 2011

El joc dels xiquets.

Graus de Netol.

Ahir, amb un sol que badava les teules, enmig de la cruel canícula que podia coure mes d'un cervell, amb els meus inclassificables calçotets per únic vestit (mira que són lletjos els molt fotuts) i descalç, sense saber on ficar-me per a "gaudir" un poc menys de l'ambient de migdia, em van vindre a la ment els records d'aquella època cada vegada menys pròxima en la que les hores de la sesta eren el diable de què fugir, perquè els xiquets mai tenen prou hores per a jugar i menys per a desperdiciar-les dormint.

Els jocs de carrer, transmesos per tradició secular, són part de la cultura d'un poble com a patrimoni immaterial, com un programari emprat per a anar modelant com a ús i costum de cada societat, el comportament de la xicalla, i garantir la transmissió dels seus valors culturals. Amb ells, els xiquets aprenen a conviure, defendre's, adquirir habilitats i destreses, guanyar en enginy, astúcia i incrementar la seua sociabilitat i creativitat, i a exercir les seues facultats físiques, velocitat, força, resistència...

Als anys 50.
Els jocs eren dels nascuts de la imaginació, necessitats de l'enginy infantil i jugats amb intensitat per a guanyar. Hui ja no s'acoblen a les possibilitats, o s'han perdut per falta d'imaginació, de temps, d'espai per a jugar, o per massa abundància de jocs sofisticats i atractius als ulls infantils, que involucren joguets a la moda o aparells tecnològics impossibles fins hui.

Eren jocs per a jugar, en el sentit mes ampli de la paraula, senzills, però de gran força, perquè eren els nostres, i sempre podíem incloure dins d'ells noves regles i variades formes de jugar-los sense perdre per això el seu encant i interès

Com tots els pobles, Castelló té els seus propis jocs, que encara que siguen compartits amb els dels nostres pobles veïns, ha retocat i remodelat a la seua manera fent-los propis, com tots, fins i tot anomenant al mateix joc d'una altra manera.

Rodant el cèrcol.
Els jocs infantils marquen unes pautes que s'ha de seguir ordenades per la societat en què es desenrotllen. Els xiquets aprenen a seguir unes normes de conducta, a prendre decisions sense cap ajuda, a respectar a un líder i a marcar el seu territori, a assumir la derrota i a paladejar la victòria. Aprenen el llenguatge del carrer, els seus girs lingüístics locals i els costums tradicionals. Manté les arrels ancestrals.

Quan el bon temps donava senyals de vida, sobretot en ple estiu, els jocs eren reposats, tranquils, silenciosos, procurant no alçar ni pols ni remolí. Inclús el municipal vigilava perquè no es trencara el silenci del poble durant les hores de més calor, mentres tot el món dormia o becava pels racons més frescos de la casa fugint de l'acaloradora força del sol. La sesta era sagrada per als majors, que amés a més, havien matinejat molt, i els menuts no volien dormir, preferien passar el seu temps jugant. Un dia si i l'altre també

Jugant a l'estacadeta.
Si no era així, recorde tots els malabarismes que necessitàvem fer si la pluja havia amerat els carrers. Jugàvem a guanyar terreny o a l'estacadeta. Un clau, un tros de fulla de ganivet o navalla, o qualsevol tros de ferro prou dur per a clavar-se en el sòl reblanit per la pluja anterior, era l'únic instrument necessari per a passar hores jugant. Jugava més la nostra imaginació, les ganes de guanyar. Quan a un jugador li quedava una xicoteta illa en què posar la punta del peu, alçava l'altre i llançava el punxonet amb tota la seua concentració perquè es clavara en el terreny del contrincant, i si tenia la sort de no entropessar amb una pedreta, feia mil i una peripècies per a ratllar i robar-li el màxim de terreny.

Els jocs eren de total participació, gran imaginació i ajudaven a tindre enginy i a mantindre el cos en forma. Trobe molt a faltar a algú que els recorde i recopile d'alguna manera per a ensenyar-los als nostres xicotets:

Unes quantes trompes.
La trompa, l'escampilla, gossos i conills, rellotge parat, passar-la, gallineta cega, xurro va, el mocadoret, tella, les xapes, el canut, el sambori, la samarra, quatre cantons, el potet, el taconet, la taba. A més, alguns jocs eren de temporada, perquè només es jugaven en els mesos de menor temperatura, per ser més moguts i ajudaven a llevar-se de damunt el fred.

La selva d'asfalt estava encara molt llunyana, els carrers eren nostres i mai ens podia caure la casa damunt, encara no teníem el cervell mig corcat per la televisió, l'escola era diferent i no exigia a les nostres ments infantils i un poc salvatges tota la col·lecció de coneixements de qualsevol tipus que hui s'exigixen.

Els joguets industrials o no eren coneguts encara o resultaven massa cars per a la nostra economia domèstica rural. Era època de penúria econòmica, o siga, com quasi sempre, i fabricàvem els joguets amb elements senzills i humils, a més d'abundants: Camions i espases de fusta, escopetes de canya, trens de pots, forts de cabiróns, milotxes de canya i paper de diari o cartells de cine, pistoles fabricades amb pinces d'estendre la roba... 

En aquell temps, pràcticament no hi havia joguets, és cert, però també ho es el fet de que cap xiquet els demanava, i per tant, cap infant plorava per no tenir-ne cap. La xicalla, sempre que puguen jugar, és feliç, no importa a què juguen ni amb què... la qüestió es jugar.

Jugàvem als cartonets, a la llepadeta, a Tereseta en ratlla, al punyet, a la corretgeta. Recorde aquelles capsetes de mistos. Dels seus cartonets arrancàvem el que hui són els cromos, i amb ells jugàvem als mil i un jocs. Els més espavilats o manyosos amb el joc eren els que més quantitat i varietat de cartonets tenien. A més, estava allò dels "repe" que intercanviàvem entre nosaltres fins a arribar a tindre verdaderes col·leccions que hui ens agradaria conservar a més de u.

Un bon tiradoret.
Entre els més senzills, la canya, o les varetes de codonyer bord, la flexibilitat de la qual ens permetia doblegar-la i subjectar l'arc amb el cordell. La tensió d'este disparava unes fletxes del més divers tipus. Les millors, les fetes amb senill de marjal, varietat lleugera, prima i fort. La punteria dels arquers era un altre tema, però la diversió estava assegurada. Serps fetes d'un cordell i xapes de cerveses, i sobretot, el meu favorit, el tiradoret, fet amb un creuer de branca de taronger, unes gomes de pneumàtic de bicicleta, un trosset de cuiro i un fil de palomar. Podia ser una arma potent i perillosa, i llançava xicotetes pedres molt lluny i amb gran força.

Un dels jocs amb més seguidors era el raspall. Poques formes de diversió se li poden comparar. La pilota fabricada a casa amb pneumàtics vells de bicicleta tallats a rodanxes, el carrer com a camp de joc, la mà nua, al mètode bèstia, i s'organitzaven una partides sorolloses, escandaloses, cridaneres, que desencadenaven verdaderes passions, fins que, sempre sense acabar la partida, la pilota s'encalava sobre alguna teulada o balcó, i el resultat final era sempre "dos i ratlla i la pilota encalada". 

La pilota de pneumàtics.
La que probablement era la diversió més salvatge era la que anomenàvem fer "Harca". Generalment es jugava per grups molt nombrosos, quasi sempre barri contra barri, i amb extrema rivalitat. No era més que una ¿simple? guerra a pedrades. Quasi sempre acabava més d'un amb un trinxo en el cap o un trau en el front, amb la corresponent cura mèdica i embenat en el cap. Amb tal condecoració, l'heroi ferit en combat era nomenat "coronel" i anava amb el cap ben alt.

Una alternativa suau, però perillosa, es desenrotllava pels horts, usant projectils segons la temporada, taronges verdes, de repom, i a vegades qualsevol, amb el risc dolorós de ser pillat pel guarda o per l'amo, en ambdós casos amb la corresponent palissa paterna per a aprendre la lliçó. Més d'una vegada es va desenrotllar com a guerra a gran escala, en la zona de la Barca, amb el Xúquer de separador, afortunadament, els xiquets de Castelló contra els d'Alberic.

Xurro va...
Hi havia en este temps altres diversions més suculentes en quadrilla a l'eixir de l'escola, o de vegades fent fugina. Sabíem tots els bancals on havien albercocs, figues, ginjols..., anant amb peus de plom, sense que l'amo ho descobrira, o fent que s'adonara massa tard. I teniem tots bon budell. Busca qui t'ha pegat.

Cal pensar que en eixa època, molts xiquets érem el que hui es diria "xiquets del carrer". Els nostres pares treballant en el camp, les nostres mares en el magatzem de taronja u en altres oficis femenins, durant la totalitat de la jornada. A l'eixida de l'escola, i tots els dies que no hi havia, nosaltres acampàvem a les nostres amples sense control.

Hui els xiquets estan vigilats i curats de diferent forma. Hi ha xiquet a qui canvien de roba diverses vegades al dia i té una per a cada activitat, i sempre nets i repolits. Recorde una vegada al tio Camilo, el nostre botiguer, dient-me després de mirar-me de dalt a baix: "hie, rubio, Que vens de la festa de la magrana?". Era xicotet i no vaig saber que contestar-li. Hui sé que es referia a la quantitat de runa que portava en la cara. Una part gran de la diversió en els jocs del carrer estava centrat en les rebolcades pel sòl, el fang, l'herba, i qualsevol classe de decorats dels que fugen hui les mares amb els seus xiquets. Després d'algún calbot, la pastilla de sabó anava que volava. Però clar, plorar era un ratet, i jugar, tot el día. Pobres xiquets de hui tan civilitzats...

Nina i mare.
Pocs d'estos jocs eren compartits amb les xiquetes, que tenien els seus propis jocs i diversions amb activitats pròpies, i que les preparaven quasi sempre per als rols que, en la societat del passat, eren considerats "femenins". La nina, joguet atàvic que apareix en totes les cultures des que tenim memòria social com ser humà, era el principal. S'aprofitava qualsevol cosa per a construir una, amb retalls de tela, restes vegetals, trossos de fusta, qualsevol cosa era bona per a fabricar-la amb una dosi adequada d'imaginació i creativitat. 

Si els pares podien comprar una, encara que fóra de tela o de cartó, l'afortunada criatura la consideraria una autèntica joia. Jugaven a fer-li vestits, a imitar als majors, a donar-li de menjar, a pentinar-la, i jugaven a pares i mares, a metges i a qualsevol altra activitat que els passara pel pensament. Les pròpies xiquetes es disfressaven de majors amb un mocador en el cap, davantals de cuina, i amb les poques nines que hi havia i qualsevol atifell fet per elles o comprat en la fira, imitaven les seues mares en els treballs habituals de casa, guisar, parar taula empapussar els nadons, o muntaven botigues amb palets, fulles d'herba, plantes pedretes... 

Atifells de la fira.
Hi havia jocs de grup propis de les xiquetes, com botar la corda, la goma elàstica (feta habitualment amb un tros de goma plana forrada de la que es gastava per a fer elàstics en la roba), o a vegades els mateixos que els xiquets però sense ajuntar-se amb ells.

Recorde especialment un que era un joc de grans ocasions i festes, el trencament de cassoles. Suspeses d'una corda, col·locada generalment de part a part del carrer, es posaven unes quantes cassoles de test, plenes de regals i llepolies, perquè un xiquet cada vegada, amb els ulls tapats, encerte a trencar-les amb un garrot. Algunes contenien "regals " inesperats, com a aigua, farina, confetis, etc... Es comptaven uns passos des del lloc d'eixida fins davall de la corda, i per a donar-li més emoció, algun adult, des de l'extrem de la corda, la puja o la baixa un poc. Els altres, a dirigir el moviment del jugador: "A la dreta", "A l'esquerra", "Avant", "Arrere"... Quan algú trencava la cassola, tots a pels regals, o tots a fugir de la broma, segons toque...

El joc és necessari, especialment durant la infància. Igual que les coses importants, jugar com sempre hem jugat no costa diners. Encara que la societat actual pretén que ho oblidem incitant-nos a un consum desmesurat. Com sempre, qualsevol temps passat, jo era més jove...

Temps era temps...


Llegir més...

diumenge, 26 de juny de 2011

Els ambulants.

Encara no fa tants anys. A molts els he conegut passar personalment pel meu carrer. Eren èpoques en què el rebost de cada veí solia estar més buit que altra cosa. Proliferaven els venedors ambulants per tots els pobles.

Fins que els moderns mitjans de transport es van generalitzar, es veien obligats a ser autosuficients, encara que mai hi havia un autoabastiment absolut, perquè els excedents entre el que es produïx i allò que s'ha consumit, generava intercanvis entre els propis veïns, amb la típica cistella sobre la cadireta en la porta per a vendre o baratar entre ells, el que tu has produït pel que he produït jo.

També estava el mercat, però calia preocupar-se poc pel colesterol i els triglicérids, amb una dieta mediterrània marcada pels productes de la temporada.

Carboner a 1870
Els carrers de Castelló estaven invadits de venedors ambulants i baratadors de tots els pelatges. Primer, els autòctons: carboners, oliveros, llenyaters, venedors de gel, palleters, pescateres, "Xiquetes, peixet fresquet!!!". Les pescateres eren un cas molt especial. A primera hora, muntaven les seues parades en el mercat, i quan les arreplegaven al final de la venda era quan eixien pel poble a rematar tot el que quedava del dia, i també a repartir al mateix temps encàrrecs rebuts a domicili, amb el seu carro ben assortit de gel triturat per a preservar el bon estat del peix el temps necessari.

També arribaven els dels pobles de la contornada, cacau i tramussos, margallóns, dàtils, arrop i talladetes, de tot com es poguera vendre d'imaginable.

El granerer.
D'alguns, que venien els seus servicis, ja hem parlat, l'esmolador, el matalafer, el llanterner, el calciner, el granerer. Altres venien més de llarg en llarg, i portaven qualsevol classe d'elements de vaixella de vidre des de l'Ollería, o portaven qualsevol classe d'atifells de test i porcellana per a la casa, o coberts de fusta, o metàl·lics...

Totes les setmanes baixava des de Moixent el vinader, primer amb un carro gran i un bon matxo, després, el seu camionet quan els temps ho van permetre. De les vares, penjaven els cuiros magnífics i portava també garrafes. Les dones eixien a comprar a la porta de casa, i amb les seues mesures, els anava racionant el nèctar, per anomenar-lo d'alguna manera, al líquid més que dubtós quasi sempre.

Els havia mes humils, com "el tio de la veta", que portava una llarga canya de què penjaven llargues tires de veta d'allò més variat, i les venia a "tres metres i mig, pesseta". La més ampla i forta, blanca o negra, per a les espardenyes.

O el pellissaire, amb el seu "Ieee... el pellero!!! Barate pells de conill!!!". A canvi, capsetes de mistos, candeletes o pinces d'estendre la roba.

Quan l'ama de casa matava un conill, quasi sempre els diumenges per a la paella, l'escorxava i llançava la pell contra una paret alta del corral, a la que es quedava apegada, i on es quedava assecant a l'espera del pellissaire... Com ell tenia clara la costum, el diumenge al de matí era el seu millor dia per eixir a baratar.
Fregall d'espart


Recorde un vellet que no sé cert d'on venia, crec que de Bocairent, amb una burreta del ramal i les sàries plenes de "terreta", una terra molt fina, blanca, i que les nostres mares usaven per a la neteja de calderos, perols, paelles, plats....

La terreta era el producte per a escurar , ja que no existien aleshores els detergents. La terreta aplicada amb un fregall d'espart actuava com abrasiu sobre el greix i la resta del menjar.

Tenia una crida pròpia, "El terreter!, Eixiu que el terreter ja està ací!!". Era la mateixa arena amb silex i caolí que se gastava per a fer rajoles refractàries per als forns.


Mina de terreta a Bocairent
En la seua explotació industrial, el mineral s’abocava en una bassa des d’on es recollia l’arena mentre es deixava assecar el fons on es dipositava el caolí. (El funcionament era semblant a una salina). La arena, silex, era per a fer vidre. El caolí, per a fer porcellana.


El venedor d'agulles de cosir. Canviava els agulles de cap per cabells. Generalment, les dones es tallaven el cabell molt de tard en tard. Quan es passaven la pinta, sempre treien un grapat-te de cabells que s'arrancaven del seu cap, diàriament. Els treien de la pinta, els enrotllaven sobre els dits i feien un cabdell de cabells. El ficaven en un saquet de tela i quan passava l'home dels agulles de cap, els adquirien a canvi d'eixe cabell. L'home cridava pels carrers dient; “Agulles barat a monyo!”. A les perruqueries i barberies anaven a comprar els cabells que havien tallat a la clientela. Deien que era per fer el monyo a les nines...

El llanterner.
Recorde un altre, "Xiques, compre ferro vell!!!" que trencava la calma dels nostres carrers quan el soroll dels vehicles de motor era encara un somni llunyà. De seguida, apareixia un haca que estirava un carro carregat d'atifells de cuina i accessoris per a la casa: paelles, cassoles, plats, gots, carneres, cànters, botiges, pitxers, cullerots, cadiretes xicotetes, i mil coses més... I sobretot, una bona provisió de capsetes de mistos.

Les dones eixien al seu pas per a baratar qualsevol dels objectes que portava pels metalls vells de qualsevol tipus, ferro, coure, llautó, plom, alumini, que d'una forma o una altra havien anat arreplegant tots els de la casa per totes les bandes, o eren ja trastos domèstics vells, a canvi de alguna cosa necessaria. Eren sens dubte altres temps.

Montant el mercat del dijous.
Castelló era un poble privilegiat, perquè no sols tenia mercat obert tots els dijous, i eren infinitat els ambulants de qualsevol tipus que venien a ell, tal com continuen fent hui, sinó que a més tenia Fira per Santa Llúcia, i allí si que es podien adquirir qualsevol classe de productes forans, des de joguets a dolços i torrons, fruites seques, ceres i mels, saladures, productes per a la casa de qualsevol tipus i utensilis, amb una varietat inimaginable. 

Tot tipus d'artesans acudien a ella, i als compradors de Castelló se sumaven els dels pobles veïns, que acudien a la cerca del que no podien adquirir en les seues localitats d'una altra forma. La Fira de Castelló era especialment rica al celebrar-se en unes dates tan pròximes al Nadal.

Temps era temps...



Llegir més...

dimarts, 21 de juny de 2011

El Cadirer

La boga i els puros.

Typha, (en espanyol, totora, junco, gladio, espadaña, anea o henea, bayunco, bohordo, maza de agua, bayón) o boga  és el nom d'unes 13 espècies de plantes herbàcies aquàtiques emergents distribuïdes en pantans i aiguamolls de bona part del món, formant denses colònies a vegades impenetrables.

Les fulles de boga són usades com a material de teixit. Tradicionalment, l'ús més important era el de la fabricació de teixits per a cadires, cistelles i altres efectes. En molts llocs d'Espanya i d'altres països, es va desenrotllar la fabricació de cadires amb teixit de boga en el seient, indústria que va vindre a caure en decadència progressiva per l'ús dels materials plàstics i altres tipus de matèries primeres.

Barca de totora al Titicaca.
A Bolívia i Perú s'empraven tradicionalment barques de boga en el llac Titicaca, i també cistelles i altres productes artesanals. 

El rizoma s'aprofita com a verdura, amb un alt contingut en midó, i es collita entre la tardor i l'hivern. Els brots tendres es consumixen a vegades cuits, i el pol·len s'empra com a suplement alimentari mesclat amb farina. Les inflorescències estaminades jóvens també poden ser usats com a aliment.

Entre les fulles emergix una espècie de tija sobre la qual s'agrupen les flors en espiga cilíndrica compacta, de color castany. La gent de camp en fá collita i utilitza com "espiral" repel·lent de mosquits, cremant-la. Per ací els xiquets l'anomenàvem el "puro" de boga, i disfrutàvem jugant amb ells i desfent-los o cremant-los disfrutant del seu dens i fragant fum.

Utensilis de boga.
També se les pot utilitzar per a fabricar paper i són ocasionalment utilitzades com ornamentals. La facilitat de la seua aparició fa que se les considere males herbes en alguns entorns controlats.

I ara, o abans, direu vosaltres I què ha de veure tot açò amb Castelló?. Tot, sens dubte. En la nostra cultura mediterrània, la boga s'ha utilitzat profusament com a fibra vegetal per a elaborar infinitat d'utensilis domèstics de totes les classes per mitjà del seu trenat. Es feien estores, cortines, setiets, cabassos, cistelles, forros per a cànters i cassoles, i sobretot, seients per a cadires de fusta.

I amb això van donar origen a un d'eixos oficis actualment perduts en Castelló i quasi que en totes parts: el que coneixem com embogador o cadirer, encara que este nom, antigament es referia també al fuster dedicat a la fabricació de cadires, i no sols a la fabricació o reparació dels seus seients de boga.

El iaio cadirer.
Amb l'ús, el seient acabava trencant-se,  pel que, donada l'estreta economia dels temps, s'imposava la necessitat de continuar utilitzant la carcassa de fusta de la cadira i substituir només la part vegetal del seient. Rar era el domicili, on no foren rics, en què la majoria de les cadires no eren de boga o de corda d'espart.

El cadirer, fóra del poble o foraster, solia aparéixer amb un carret de mà i anunciava la seua presència amb un so de campaneta que portava penjada ell o el carret. Uns s'emportaven la cadira i la tornaven reparada dies després. Altres, portaven la boga o l'espart en el carro i realitzaven la reparació en el mateix carrer rodejats d'una caterva de mocosos que observava l'operació atentament.

Cadires de boga fines.
La cadira és una d'eixes peces quotidianes i necessàries de mobiliari domèstic o de treball, tan habitual que acaba passant desapercebuda encara que ens assentem en ella. La clàssica valenciana sempre ha sigut de fusta amb barrots i seient de boga, que coneixem tots, i que es va popularitzar en el segle XVIII, sense variar practicament des de llavors. Hi ha una infinitat de tipus de cadira de boga: la costurera, la xata, la xaparra, la catalana, etc...

Les cadires normals es feien de boga, les cadires fines, es feien mesclant-la amb una altra fibra vegetal igual de senzilla, la sisca, per a obtindre trenats més estrets i bonics, mesclant a més el color d'ambdós fibres, inclús a vegades, de sisca només, el que era molt difícil de treballar, perquè les vores de les fulles de sisca tallen. Poques eren les ferramentes necessàries: les mans, un punxó i un ganivet.

La sisca.
El moment de preparar les fibres era el mes d'agost, a mitjan, quan calia collir la boga i la sisca, sempre en lluna plena perquè no es corcaren, per a assecar-les al sol fins que blanquejaren i guardar-les per a usar-les tot l'any.

Si podien ser atacades per floridures, s'ensofraven cremant sofre perquè els seus vapors ho evitaren. Abans d'utilitzar-les, calia humitejar-les de nou amb aigua perquè fossen completament blanes, flexibles i enrotllables sense trencar-se. Després, s'envoltaven en un llenç humit mentres s'usaven, perquè ni s'assecaren ni s'ennegriren.

Gravat de principi del S.XX.
Els cadirers que anaven ambulants només podien reparar els seients directament en el carrer, però si s'emportaven la cadira, podien reparar qualsevol barrot trencat ells mateixos o tenien un fuster cadirer que els realitzava el treball, donant un servici complet de reparació. Alguns embogadors es podien dedicar a temps complet a l'ofici, en combinació amb un fuster que fabricara cadires, fent mobles nous a més de la reparació, però per a la majoria, era una activitat complementària a temps parcial del seu ofici, generalment de jornaler.

Ceràmica de Manises S.XIX
La tradició de fer seients de cadira de fibres vegetals no s'exercia només amb boga i sisca. En algunes parts, sobre tot de secans de l'interior, s'utilitzaven també cordells d'espart, de pita o de cànem, comprats ja fabricats generalment, i als que treballaven amb ells els anomenaven encordadors de cadires. La qualitat era molt inferior, però el treball i el seu preu eren molt més barats. 

És un treball difícil d'explicar. Cal veure'l per a entendre'l. S'agafaven tres o quatre brins, segons el grossor que es volguera del cordó, i es començava a treballar des de les vores cap al centre, amb diferent nombre de passades en la posterior, més estreta, que en el frontal, més ample, i en els costats, igual en ambdós.

La part interior se va omplint amb les parts grosses de la fibra que no son bones per a trenar. L'acabament és sempre en el centre ficant els finals de les fibres cap avall, on es retallaven amb el ganivet o amb unes tisores.

Començant la feina.
La tècnica era molt coneguda pels llauradors, i encara que hui sobreviu sol de forma testimonial o en empreses artesanes de restauració de mobles antics, en temps passats pròxims era comú i necessària, i en quasi totes les cases de camp hi havia qui sabia fer-la. Quasi sempre, corresponia el treball a les dones i hòmens de més edat. Els jóvens no es podien entretindre amb coses que rarament li anaven a deixar un jornal d'acord amb el treball realitzat.

La cadireta del xiquet.
A nivell familiar, era un treball d'atmosfera de vetlades crepusculars en la cuina, al voltant del foc, a la llum tremolosa dels quinqués o dels llums de carbur, sentint crepitar els troncs baix la gran ximenera, amb l'olor de la fusta cremada i del fum, entre quatre paraules encreuades o conversacions escasses i innecessàries. L'important era la reunió a la vora del foc.  També ocorria que, de vegades, algun dels iaios explicava alguna història mil vegades repetida. Però no importava. Tots feien com si l'escoltaren per primera vegada. 

Els que no volgueren, pogueren o saberen fer el treball recorrien al cadirer, a qui a poc a poc, els mobles isabelins amb els seus seients de tela i les seues reixetes, els materials moderns i les noves tècniques industrials, i sobretot, la moderna cultura de l'usar i tirar, van acabar matant com a ofici. 

En Castelló van deixar d'exercir el seu treball a finals dels anys setanta del segle passat, i el seu ofici només ha perdurat en algun malnom familiar. Hui encara es veu de tant en tant algun ambulant que repara tot tipus de cadires, i que els actuals nivells de preu de mà d'obra deixa pràcticament fora de mercat.


Temps era temps...




Llegir més...

diumenge, 12 de juny de 2011

Records

Pàl·lida com un record, la lluna em conduí fins a la boira, i en ella vaig passar una nit en blanc i negre. Hui em pareix que tot estava cobert per una espessa teranyina i em sent descendir cap a ombres remotíssimes, com en les imatges d'una pel·lícula composta per les històries i llegendes que em van contar de xicotet.

Amic meu, em preguntes pels motius que em van portar a emprendre esta aventura escrita en el vent d'un blog. Que més volguera jo que poder descriure amb els meus pobres arts tanta vida, tants records enyorats. La droga d'una pel·lícula mental que em projecte en certes nits de lluna pàl·lida com esta.

Un dia, encara que siga un dia aillat, la ment se'm comprimix, s'ompli d'un buit espantós i no és una sensació sobtada, ve a poc a poc, em va dominant fins a buidar-me i em deixa mut, quiet, fins que em done compte que el meu cos s'ha fet silenci. Res importa sinó una dolça angoixa que me fa transparent i m'oblide de les coses.

Tot cau, tot són ruïnes, però res es trenca, sense soroll, un suau afonament, una indolent desaparició. Pareix que quelcom es para i el pensament discorre lentament, imperceptible, des de més lluny...

Em quede marginat de mi mateix, sense arribar ni sentir la soledat, insensible. Si intente llegir o escriure, és inútil.

Rellig l'oblit, com buscant retrobar la seua pèrdua, uns xiquets trobats camí de la Font Amarga, murs d'aspecte medieval i rústic, dos bicicletes recolzades contra el tronc d'un arbre, un camp de dacsa, uns quants clots de faveres, quasi ningú fa ja cas de la terra.

Basses recent buidades per a regar, amb dos dits d'aigua verdosa sobre el tarquim, dos parotets volant emparellats com un anell, llepó groguenc, ressec pel sol en aguna clapa, una dutxa d'imatges esbaldint el cervell, com un xop lluminós. Igual que un fruit cal deixar-lo madurar per a disfrutar en el moment just el seu sabor amb delit. El record no pot ser una altra cosa.

Un dia, un sol dia, i mireu quant he canviat. Potser, recorde Brigadoon i amb els anys comence a creure en ella. La naturalesa, a vegades, pren els tons grisos de l'absència, els primers núvols de fred, els primers gels, els xops desfullats, la busca per instint d'un racó solejat, un gos que dorm, uns vells que xarren, el record de la meua iaia junt a la llar... Tot són distàncies. I llavors, ja res importa.

A vegades, les paraules s'esgoten. Ni records, ni núvols, ningú, tot és distant, tot fuig molt lluny. On es va la vida que anem perdent a poc a poc?, on va el nostre passat?

Em prenen de la mà les paraules i m'acompanyen al fons de la boira. Un cercle lluminós arrossega els meus ulls fins a l'infinit, cap a una ciutat enorme de llumenetes, un tapís brodat sense didal ni agulles, i el meu enteniment se'n va a les estreles de la mà de la lluna. Tot en esta boira és cordial.

I recorde les meues primeres sabates de xarol amb trage d'almirall incorporat, les vesprades de cine dels diumenges, els jocs del carrer amb els meus amics, la revàlida de sext de batxiller, el ball lent buscant un cos pròxim i les primeres batalles contra l'enemic interior totpoderós, el Trenet cap el món, rebel·lar-se contra tot, l'estancament que ens ofegava, la ratlla a un costat i la brillantina canviats pel cabell llarg.

Del pantaló curt al genoll als llargs, heretats dels majors a través de la màquina de cosir. Després, el triple salt mortal sense xarxa del cos i l'esperit, del pas dels somnis infantils a la realitat del món adult, abaixant l'escala de replanell en replanell... 

Fumar Celtes curts, eixides en quadrilla a boqueta nit, acompanyar a casa a la parella, somnis sublimats de molts i el seu sentit de la vida. Hui entenc el que és la primavera de l'hivern.

Només queden els records del que era, els amics verdaders de l'ahir, com a esguitades a vora mar i el meu cos aborronat d'haver disfrutat de tantes joies.

La lluna em cluca l'ull i li somric. Que glopades d'il·lusions!, ¡Tots els records que m'acompanyen!...

Com em Deia la iaia: "Cada un de nosaltres, en un lloc del cel, té encés un cresol. Quan naixes, està vessant d'oli, i la seua llum és molt clara. Després, a poc a poc, va minvant, minvant, gastant-se, fins que s'apaga, plof, de forma lenta o brusca, segons... Cada estrela que veiem és la llum d'un cresol. Cada nit moltíssims naixen i moren, però, com hi ha tants, ningú ho nota fins que no el toca de prop. Tu procura que el teu tinga bona cosa d'oli, per a no veure't com una iaia a qui per negligent només li queden quatre gotes, i ves amb atenció perquè no se't cleville i el líquid s'escampe..."

Ruïnes romàntiques, nits de boira, remor de fons de donyets i fades, invisibles ciprers, oronetes beckerianes, oms secs o ferits, camins de ferradura, batalletes de vells...

Motius?.

Temps era temps...

Llegir més...

dimarts, 7 de juny de 2011

El Pont del Rei

El Pont del Rei (24-08-2010)

El viatger que creua la Ribera Alta per la N-340 es troba al costat de la carretera, a prop del riu Xúquer, les ruïnes d'una Venda assolada pels anys i unes "ruïnes" d'un bonic pont de pedra, i si no coneix la seva història, mai no sabrà que no va ser un pont assolat per les riuades, sinó una obra inacabada que es manté dempeus només amb la seua estructura bàsica des de principis del segle XIX, sense deteriorar-se i amb els seus ulls ben oberts, gràcies a la seva enginyeria majestuosa i perfecta que ha pogut resistir per això la desídia i el temps.

(02-04-2010) des de la bateria
napoleònica de Gavarda.
El riu Xúquer, "el devastador" dels musulmans, ha estat al llarg de la història una frontera natural molt forta. En etapes preromanes era divisòria entre edetans i contestans. La divisió eclesiàstica visigòtica de la diòcesi de Xàtiva arribava fins al mateix riu. Serà límit de la conquesta de Jaume I del Regne de València en la primera etapa del setge de València. Ja el segle XIX, mentre va durar la nova província de Xàtiva, també tenia per frontera el riu.

Barca d'Alcosser a 1903.

La seva importància definitòria venia marcada per la dificultat del seu pas. Els romans busquen el pas per una illa, Algezira, per creuar-lo. Els musulmans i Jaume I aprofiten uns guals a prop de d'Alberic per creuar-lo laboriosament. Aquesta dificultat física fa que per travessar el riu s'usen barques. Com la d'Alcosser, entre Alberic i Castelló, la del Rei a la carretera real i a prop de la Casa del Rei, la de Gavarda, entre el poble i la ruta a Beneixida i Alcántera de Xúquer, la de Sumacàrcer, entre el poble i Antella, o l'última en ús a Tous, que unia la població, en el marge esquerre del riu, amb l'horta i el castell, a la dreta, i va estar en ús fins i tot bé entrats els anys seixanta del segle XX. Només anomenem unes quantes.

La importància del trànsit de les barques, i dels barquers, va fer que una part de la història d'aquestes terres estigués relacionada estretament amb l'ofici de barquer i la qualitat de les embarcacions. Sembla, segons Comenge, que en època romana al costat del desaparegut poble d'Alcosser hi havia un circ romà per distreure el viatger mentre esperaven el pas del riu, i recentment s'ha descobert a la mateixa zona un palau gòtic també relacionat amb el pas del riu.

El Xúquer de Gavarda a Alzira.
Per acabar de complicar-lo tot, entre Gavarda i Carcaixent el riu té una difícil zona de meandres mòbils i canvia freqüentment de curs en les seves contínues riuades. S'han documentat més de 80 variacions des de 1207.

La zona s'enreda, i molt, en la confluència del Xúquer amb el seu poderós afluent Albaida, el que dificulta encara més la construcció d'estructures fiables per creuar el riu. 

(04-09-2009) Pont del Rei.
Podem afirmar que la història comença en la "Via Augusta" (Extensió de la Via Domitia a Espanya, des del Col de Panissars, (Pirineus), fins a La Junquera, no lluny de l'actual Col du Perthus, Girona, Barcelona, Tarragona, València, Còrdova, Carmona, Sevilla (Hispallis) fins a Cadis (Gades).) i el seu recorregut des de València fins a Almansa. Sortia de València (i pel que després seria Catarroja, Silla, Almussafes, Algemesí), creuava el Xúquer a Sucro (Alzira?), (i per on seria Carcaixent, La Pobla Llarga, Manuel), passava a prop de Xàtiva, Canals i els pobles de la futura Costera de Ranes i seguint la vall del riu Canyoles, prenia el camí del port d'Almansa.

(24-08-2010) des del aire.
El segle XVIII, amb el model d'administració centralista, es va plantejar la necessitat d'unir de forma radial la "Vila i Cort" del Regne amb les seves principals capitals provincials, i per això va néixer una xarxa de camins reals que han estat el germen de la moderna xarxa de carreteres nacionals i autovies.

El Reial Decret de 10 de juny de 1761 no era el principi del pla, que es portava gestant des de 1716 quan es va crear la nova xarxa de postes que unia Madrid amb A Corunya, Irun, Badajoz, València, Barcelona i Cadis, i que al seu recorregut anaven derivant ramals a altres importants ciutats, donant origen a una xarxa marcadament centralista. Sol hi havia dues rutes transversals, la Ruta de la Plata, que unia Zamora, Salamanca, Badajoz, Sevilla i Cadis, i la Ruta Mediterrània, d'Alacant, València, fins a Barcelona i La Jonquera.

(04-09-2010) Panoràmica des del aire.
La ruta de València seguia el camí més curt, el de l'actual A-3 per Tarancón, Villargordo, Requena, Buñol i, en arribar a Sagunt, es partia en un ramal que feia ruta a Barcelona, un altre cap a Terol, i de València en sortia un altre per la costa a Gandia, i un altre cap a Alacant per la ruta de la Via Augusta fins a la Font de la Figuera, i d'allà cap a Villena, Elda, Montfort i Alacant. Aquesta ruta es va fer directa el 1761 per Ocaña i Xinxilla, on s'obria un nou ramal a Cartagena, i per Yecla, Sax, Elda i Montfort a Alacant.

(24-08-2010) des del aire.
Després de la mort de Fernando VI i l'arribada al poder de Carlos III, aquest tenia l'experiència pel seu regnat anterior a Nàpols, de l'enorme importància dels moderns camins per desenvolupar el comerç i les comunicacions i volia a més reforçar la capitalitat de Madrid.

El pla de 1761 va canviar el vell concepte i va redefinir totalment les comunicacions, en les quals per primera vegada es va involucrar l'Estat en la matèria. Per finançar-les es va establir un impost sobre la sal de dos reals de velló per fanega de sal consumida "sense cap excepció de persona" (La faneca o faneca, mesura de gra i àrids d'origen àrab, era aproximadament un sac, és a dir, la quarta part de la càrrega normal que podia portar un ase, (S'ha quantificat en uns 55,5 litres aproximadament). La mesura superava així el tradicional sistema de repartiment d'impostos que sempre havia resultat molt costós per a les poblacions.

El pot per dalt el 02-04-2010.
Pel que fa a la ruta de Madrid a València, va premiar la qualitat, senzillesa i màxim aprofitament d'una potent carretera, realitzant la ruta per la Manxa i oblidant la més curta i tradicional. El traçat, evitant el pas per poblacions i traçant recorreguts el més rectes i plans possibles, ha resultat la base per a les carreteres modernes fins als anys 60 del passat segle XX.

(04-11-2009) La pedra en perfecte
estat al pont.


Això va permetre que un camí sol i modern servís per unir Madrid amb València com a tronc principal, amb ramals d'Almansa a Alacant i Cartagena , i d'Albacete a Múrcia, el que per una part ho feia més útil (permetia l'accés directe de Madrid al port d'Alacant, llavors més actiu que el de València), i a més abaratia les obres, que per la ruta tradicional requerien molts ponts i altres infraestructures per fer front als passos del riu Cabriol i de l'esglaó de les Cabrillas.

El comte de Floridablanca va detenir les obres el 1778 quan ja estava acabat tot recorregut fins a Almansa per Catarroja, Alginet, L'Alcúdia, Montortal, Massalavés, Alberic, el port de Càrcer i pels pobles de la Costera de Ranes i seguint la vall del riu Canyoles, prenia el camí del port d'Almansa per la mateixa ruta que anteriorment anava cap a Alacant per La Font de la Figuera. Encara que les autoritats de València i els propis tècnics no van deixar de reclamar l'accés curt i tradicional, no van ser mai atesos per qüestions financeres.

(02-04-2010) Carreus de pedra
com si fossen nous.
La nova ruta en l'interior de la província encara va moure més polèmica, ja que els enginyers van deixar fora de ruta les principals poblacions (Xàtiva, Carcaixent, Alzira, Algemesí, etc..), i van oblidar el clàssic pas del Xúquer per Alzira, elegint un nou traçat que des de l'Alcúdia de Crespins prenia el nou rumb cap a Alberic, l'Alcúdia, Alginet, i es tornava a unir a l'antiga a Catarroja. Era la vella ruta elegida per Jaume I i llavors era secundària.

A més, la molt irregular topografia de la Vall de Montesa, amb pujades i baixades constants, i amb innombrables barrancs estrets i profunds, van obligar a construir molts ponts per salvar-los, i finalment el Port de Càrcer amb els seus terrenys de roca base de guix i les seves fortíssimes pujada i baixada va ser un autèntic repte d'enginyeria, per mantenir al màxim el traçat recte de la ruta en general, i que diverses vegades els va obligar a variar el traçat després de costosissims desboscaments que va caldre abandonar. L'últim repte era salvar després d'ell el curs del Xùquer, per arribar a Alberic. Floridablanca va construir 233 nous ponts al recorregut de la ruta.

(02-04-2010) La estructura en
perfecte estat hui encara.
El camí tenia 14 vares (12 metres aproximadament) entre rasants, 8 vares de calçada de pedra, grava i sorra, i unes voreres de 3 vares cada un de terra natural piconat per facilitar les maniobres dels carruatges. Una verdadera autopista de l'època, de costos elevats, i que molts prestigiosos enginyers com Betancourt van considerar luxosa i excessiva per a les necessitats del trànsit.

Tota la ruta es va proveir amb nombroses Vendes (Hostals o Posades), moltes d'elles desaparegudes quan es va transformar, fa no molts anys, la carretera en autovia, com la de Montesa i la Casa del Rei a Castelló. D'altres ja havien desaparegut molt abans. Algunes queden encara avui en funcionament fins i tot a prop de Vallada i Muntesa. La Casa del Rei de Castelló formava part d'aquest grup.

(04-11-2009) El pont del Rei.
Ací reprenem la història del nostre Pont del Rey. La seva missió era salvar el pas del riu al nou camí real, a prop de la barca i de la Casa del Rei, començant les obres el 1765.

El segle XVIII, el de la Il·lustració, és el del renaixement de l'enginyeria civil, i carretera tan magnífica mereixia un pont magnífic i elegant per travessar el Xúquer, i se li va encarregar al director de la Reial Acadèmia de Sant Carles, senyor Joaquín Martínez, que el 1773 va dissenyar la façana de la pròpia acadèmia i el 1789 va fer un projecte per a la Biblioteca Universitària de València d'estil neoclàssic.

El lloc elegit per a la construcció era totalment en el curs del riu on abundaven els meandres i per això una de les condicions essencials era superar la problemàtica de les possibles derivacions del curs. Per això, l'arquitecte va idear una obra en la qual el riu, mitjançant una canalització apropiada, travessaria els ulls sense el perill dels canvis constants del curs. Un projecte, amb 15 arcs, fora del llit, en sec, per sota del qual s'obriria el nou curs canalitzat del riu. El pont, neoclàssic evidentment, prendria com a model els de Neuilly i Chateau-Thierry a França.

(02-04-2010) Arcs en sec auxiliars.
Va plantejar la posterior obertura d'un nou curs fins al pont eliminant els meandres, recte des de Gavarda cap a la desembocadura de l'Albaida "ben encarrilat i de bona contenció perquè l'erosió de l'aigua no obri cap altre curs, recobert de forta vegetació i amb arbusts aquàtics que reforcen i sostinguen el terreny davant de les fortes avingudes." El camí s'hauria de desviar des de la barca del Rei amb "una forta calçada de parets de maçoneria de bona qualitat". El curs actual no seria encegat, sinó que sobre ell s'aixecaria al camí un pont d'un sol arc de 30 peus en sec, com ajuda de desguàs de pluvials de la zona i ajuda de sobreeixidor a les grans avingudes assegurant el nou pas.

(02-04-2010) Un dels arcs en sec.
El lloc, pròxim en la partida de la Paixarella, avui repartida entre els termes municipals de Gavarda i Castelló, havia estat propietat històrica de la Casa Ducal de l'infantat i en l'època de Jaume I formava part del terme municipal d'Alberic, però en una de les avingudes del riu el curs va modificar el seu traçat i va passar a ser terme municipal de les poblacions citades anteriorment ja que jurídicament és el riu qui divideix els termes (El 1879, gairebé cent anys després d'iniciar-se l'obra i gairebé vuitanta de l'abandonament, encara va desaparèixer un ramal del riu al costat del pont abandonat).

El 29 d'abril de 1796, sota el regnat de Carlos IV, van començar les obres del Pont del Rei. Poc després, el 1801, es van suspendre. A part dels interessos del senyor feudal d'Alberic, no sabem veritablement el motiu de l'abandonament de l'obra. Les convulsions polítiques de 1801 a la comarca van poder ser la causa. Motins contra les milícies provincials a València, Castelló de la Plana, Segorbe, Alzira i Xàtiva, sèries de males collites i forta pujada de preus que van provocar el setembre la negativa a pagar els drets senyorials. Motins populars a Alcàntera, Beneixida, Càrcer, l'Alcúdia de Crespins, Senyera, Carlet, Antella, i el mes greus d'Alberic, on els segadors d'arròs van prendre la vila tot el mes en nom de Pep el de l'Horta, i es van picar els escuts senyorials de la casa de la Batlia i de la Fonda, van destituir l'alcalde i van tombar la forca de la muntanyeta de Santa Bàrbara. El capitost de la revolta va ser Marià Alapont, barquer d'Alcosser.

(04-11-2009) El pont del Rei.
En el mateix 1801 comença la Guerra de les Taronges amb Portugal, i el 1804 la guerra entre Anglaterra i Espanya, el 1808 la invasió francesa, el 1812 s'aprova la Constitució de Cadis, que és acceptat per Fernando VII el 1820, i el 1823 la nova invasió francesa dels 100.000 fills de San Lluís restableix l'absolutisme.

En 1834, els pobles de Canals, Alberic, l'Alcúdia, Xàtiva i L'Alcúdia de Crespins fan arribar escrits a la reina María Cristina reclamant el reinici de les obres abandonades 33 anys abans. La de l'Alcúdia de Crespins diu entre els seus raonaments que "Esta corporación está entendiendo que la paralización de una obra tan útil y necesaria ha sido originada de largo tiempo, en el desgraciado reynado de la pasada administración (Fernando VII) por intereses y mezquinas miras privadas siempre en contraposición a la prosperidad pública......"

El camí real passava per Alberic, on hi havia postes i parador de diligències per canviar cavalleries, i es passava el riu per una barca estatal (com totes) arrendada a una empresa particular en la qual els viatgers pagaven un peatge per creuar. Era la Barca del Rei, i era molt a prop del pont. Riu a baix, era la Barca d'Alcosser, al camí de Castelló, propietat del Duc de l'infantat, que també la tenia arrendada al Rei. Al gual de la barca hi havia la petita població d'Alcosser, abandonada després de la riuada d'octubre de 1770, i que el 1864 va ser definitivament arrasada per una gran avinguda del Xúquer.

(02-04-2010) Les dovelles del Pont
soterrades per l'al·luvió.
Tots els anys es gastaven considerables sumes en el manteniment de barques i molls mentre el pont construït en més del 70% estava aturat. Darrere de la paralització hi havia un ric terratinent, les terres del qual havia de creuar el riu al seu camí del nou pont, i que no era ni més ni menys que el Baró d'Alberic, el Duc de l'infantat, membre de l'alta noblesa castellana i Gran d'Espanya, casualment també concessionari d'ambdues barques.

Un informe breu i concís ens aclareix les responsabilitats: "Es opinión general que se declararon falsas por complacer un rico propietario de mucha influencia en la época que se verificó la indicada declaración, por cuyas tierras debía darse nueva dirección a las aguas del río. Causa extrañeza que el Duque del Infantado haya preferido oponerse a un proyecto tan importante y próximo a su terminación, más bien que satisfacerse con la pronta indemnización por los perjuicios que pudiera experimentar en sus propiedades".

(02-04-2010) Altra vista de les
dovelles del Pont.
Probablement, el duc temia així mateix que si s'obria el pont, a més la gent deixaria d'usar també la barca d'Alcosser per venir a Castelló i els seus voltants, podent donar una petita marrada per ell i entrar cap a la població pel camí que la unia a la Vall de Càrcer (L'antiquíssima Senda de la Vall) i que passa a pocs metros de la Casa del Rei.

El juliol de 1834, la reina va autoritzar i va sol·licitar un reconeixement pericial de l'obra i el pressupost del que faltava per fer, la qual cosa va fer el tinent de la Reial Acadèmia de Sant Carles, Manuel Fornés, acompanyat de dos assistents, i que va realitzar un plànol topogràfic del lloc i del pont, va examinar l'obra reconeixent el seu estat de conservació, i certificant que era perfecte, i sol recomanant el canvi de les escales de neteja d'embussos, que eren de pedra llaurada en el projecte original, per altres més modernes i pràctiques de ferro, més simples i econòmiques.

Només recomana una millora tècnica més moderna sobre el projecte original:  "Para que el agua no pueda socavar los fundamentos de la obra, y que éstos resulten bien resguardados contra los efectos de la corriente, convendría incar una fila de estacas o pilotes en línea recta, al mayor resalte de los estribos, y llenar de piedra gruesa de tres pies toda la superficie o espacio que éstas encierren en forma de empedrado que sirva de resguardo y precaución a los cimientos construidos, conocida la flojedad del terreno."

(10-12-2009) Vista aèria des de Gavardeta.
El pressupost era de 1.928.546 de reals de velló, amb 17 cèntims, remetent el governador al ministeri els plànols, el pressupost i un informe artístic. Després de dos anys, encara no hi havia decisió, i el 9 de febrer de 1836, el governador va escriure al ministre sol·licitant la urgent execució dels treballs|feines " "(...)Los trabajos fueron interrumpidos por motivos de interés particular, no desconocidos de la Superioridad: la miseria es suma, los pueblos esperan las mejoras ofrecidas, es urgente emplear manos ociosas que podrían ser perjudiciales, y convendría sobremanera que autorizando a este Govierno Civil se procediera a la conclusión de este proyecto, que ocuparía gran número de trabajadores (...)"".

(10-12-2009) Vista aèria des de la mota de Diego.
El 8 de setembre de 1836 el secretari del Despatx de Governació del Regne va comunicar al director general de camins l'ordre real que manava acabar el pont immediatament.

Malgrat la bona disposició del govern de Sa Majestat, el pont no s'acabaria mai. Les guerres carlistes ho impedirien. Alberic va ser fortificat el 1839 per les incursions carlistes, el 1840 va abdicar la reina María Cristina i el 1841 va assumir la regència el general Espartero, i el projecte es va perdre entre la inestabilitat política i social del segle XIX. Còpia d'ell es pot trobar avui als arxius de la Diputació Provincial de València (1834-36 E. 14-3-24)


(30-09-2010) Gavardeta i el pont de ferro.
Quan el 1917 es va solucionar per fi el pas del Xúquer, va ser amb un pont molt més barat de ferro prefabricat, a Gavarda i la corresponent desviació fins a ell de la carretera real riu a dalt, el que deixava fora fins i tot de la ruta a la Casa del Rei, deixant-la totalment fora de servei i abandonada.

Posteriorment, quan es va construir la nova autovia, el tram conegut com "Variant de Gavarda", es va solucionar el pas per un modern pont d'un sol ull. Aquesta moderna tècnica va convertir a l'autovia, en la riuada de 1982, en un perfecte dic d'insuficient evacuació que va fer que les aigües envaïren i destruïren les poblacions de Gavarda i Beneixida pel seu insuficient drenatge i falta de correcció del curs. Això va ser en la primera fase de la mateixa abans de la ruptura de la presa de Tous. A la tarda quan aquesta va succeir, es va corroborar clarament l'efecte de dic de l'autovia i el seu modern pont. Allà segueixen avui sense cap correcció.

(10-12-2009) Variant de Gavarda, A-7, Gavarda vella i
nova i els tres ponts, el de ferro, el del Rei i el de la
nova autovia, en vista aèria.
L'impacte va ser tan gran, que fins i tot la Casa del Rei va ser víctima en primer lloc de la construcció de l'autovia, durant la qual va ser destruïda més de la meitat d'ella, i després el 1982 en arribar la riuada fins a ella la va acabar de deixar a la decrèpita ruïna que avui coneixem i podem veure.

(25-07-2010) Obres de ¿restauració?
¿remodelació? del Pont del Rei.
El segle XXI ha arribat el moment en què tant la Casa del Rei siga consolidada i conservada com del qual el vell monument, el magnífic Pont del Rei, recupere al costat d'ella la seva presència dins del patrimoni artístic de La Ribera, i s'han posat en marxa els expedients perquè siguen declarats BIC i s'està remodelant la zona per a l'aprofitament recreatiu i turístic.
El seu estat actual permetria la immediata continuació de les obres. És perfecte, però la tecnologia actual ja l'ha sobrepassat, no sabem si per a bé o per a mal.

Temps era temps...



Llegir més...