Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dimarts, 2 d’agost del 2011

Sopar a la fresca

El tema que vos presente hui, encara que està plantejat per mitjà de la meua pròpia experiència i records d'infància, no és un tema personal. L'època va portar que un plantejament vital anàleg el visqueren alguns centenars de castelloners al llarg de la segona mitat de la dècada dels cinquanta i tota la dels seixanta de passat segle, en la que, a més, es va incrementar per diversos motius: un d'ells va ser la vinguda al poble de famílies que havien viscut a cases repartides per tot el terme municipal en condicions prou precàries, un altre el repartiment en diferents vivendes individuals de famílies que havien viscut unides compartint una mateixa casa, i la tercera, que va ser la meua, la millora econòmica provocada per una emigració que va proporcionar diners per a millorar el nivell de vida de moltes famílies.

La Plaça de l'Ermita
Tot això va provocar el que, sense incrementar en absolut el cens de veïns, Castelló va incrementar prou la seua dimensió, construint noves vivendes i creant nous carrers, el que va millorar, i molt, les condicions de vida generals dels veïns, a canvi de xicotetes dosis de desarrelament local, cap d'elles greu ni de bon tros, i el canvi de conceptes de convivència local en la població. Castelló no va ser un cas aïllat en este tema, perquè este fenomen es donà per tota Espanya, però en la zona de llevant, especialment en València i Barcelona, de forma molt especial.

Ma casa natal, al Calvari
Ja a mitjan anys seixanta, després de tornar amb els meus pares de l'emigració a França de quasi dos anys, i amb els diners guanyats gràcies a ella, mon pare va comprar una casa prou mas gran que aquella en què vaig nàixer en l'Ermita. No obstant això, sent xiquet, em vaig sentir descol-locat amb el canvi de casa. Ma vella casa tenia moltes altres cases sempre obertes, i vivien en ella molts veïns molt volguts que compartien tota la seua vida entre elles, i també tots els meus amics d'infància primerenca amb què havia compartit els meus jocs, les baralles de xiquet, totes les meues alegries i les meues penes... i de sobte, tot desapareixia.

Part mes vella del Calvari
Ens vam traslladar al cap del món, a l'altre extrem del poble on estava creixent un nou barri, el de Califòrnia, un poc així com un desterrament del meu món, on, a més d'haver-hi pocs veïns encara, i per això pocs xiquets, no coneixia a ningú i cada un procedia de diverses parts del poble. Com es fuig de l'exili? Aplicant la tàctica de desaparéixer d'ell totes les hores possibles a base d'anar-se'n al vell barri del Calvari, al lloc amat i enyorat, a jugar amb els meus amics i a veure al meu veïnat. Primer van ser moltíssimes, quasi totes, les hores disponibles. A poc a poc, amb el pas dels anys, van anar disminuint, però encara hui són prou, i eixe continua sent el meu barri encara i ho serà sempre.

El Calvari des de fora del poble
Que ningú pense que en el nou es vivia malament. Res d'això. Primer que res, els carrers eren mes amples, i la casa era moltíssim mes gran i moderna, encara que no tinc clar si això de moderna és una millora. En ella ja teníem totes les comoditats de l'aigua corrent. Vam passar del vell pou en el corral (que ja era un luxe) i del "excusat" que calia buidar periòdicament, al lavabo amb tassa, pica i dutxa, cosa increïble dins de la seua exagerada estretor. El corral era més gran, i hi havia una part coberta, hui cotxera, que era més de deu vegades l'espai de la cuadra i pallissa de la vella casa. Les habitacions eren més grans, la cuina molt millor i amb aixeta a la pica, i cuina de gas, el saló era mes o menys igual, amb ximenera i tot, i en general molt més còmoda i tot, dormitoris inclosos, en planta baixa.

Altra imatge del Calvari
Llavors no tenia obra alta. Uns pocs anys després es va fer una primera planta com a andana, hui distribuïda en dormitoris i un gran saló. De nou varis anys després, un segón pis com a andana. No obstant això, a un xiquet menut, entendreu que tot això li portava al fresc, i el que enyorava era als meus amics i el meu estil de vida en el meu carrer. 

El nostre trasllat, a més, va ser en ple hivern. Recorde que la casa estava preparada un parell de mesos abans, però la meua iaia va ser radical: "Jo ja sóc molt vella, i quan em tragueu d'ací no tornaré a veure les festes de Santa Bárbara, pel que no em traieu de casa fins que no passen les d'este any com no siga morta". I així va ser. Vam passar el nadal i any nou i les festes de Santa Bárbara, i només passar el dia de reis, vam començar el trasllat. 

La meua iaia va acabar tenint tota la raó, perquè dies abans de Sant Josep, a les portes de la primavera, ens va deixar per sempre i lluny de casa. Encara hui trobe a faltar els seus acollidors braços, el seu afecte, aquelles calloses mans que tant de treball tenien fet i encara sabien donar tant d'amor, la bellesa del somriure del seu rostre creuat de les profundes arrugues del temps cada vegada que em mirava, la sensació de relaxar-me a l'abric del seu abraç al bressolar-me...

Barri de California actual
A poc a poc, la nova barriada es va anar omplint de veïns i de xiquets, i pel que es veia, tots igual de descol·locats que nosaltres. Probablement va ser això el que va fer que prou prompte es començara a formar una comunitat molt dispar, però que buscava desesperadament una "normalitat" perduda. Ja durant el primer estiu va començar el nostre nou carrer amb el costum, estesa per totes les bandes del poble i de tots els pobles, del sopar a la fresca. Al poc de començar amb la tauleta a la porta de cada casa i les cadires baixes de bova, van començar les reunions de varis sopars en taules juntes a qui un veí aportava la salmorra, un altre els cacauets, l'altre tenia tramussos, l'altre tomaques del terreny acabats d'agafar, encisams frescos, olives...  

Les mares cridant als seus rebrots enmig del carrer quan el sopar estava llesta. "Vicentííííííín...." "Salvadooooooor...." "Daniiiiiiii..." "Ampariiiiin..." "Paquitaaaaaa....". Les sentíem a vegades des de centenars de metres, hui no m'explique ni com. Després, els xiquets, cada un amb el seu entrepà, assentats en el rastell de la vorera (cada casa tenia un trosset propi, cada un d'una grandària i model, i algunes cases ni tenien encara, i el carrer era de terra), i després a jugar pel mig del buid i ample carrer, pe el que rarament passava alguna bicicleta o ciclomotor, un parell de cotxes al dia, i a vegades el camió del tio Juan Moscardó (sempre renegant, però molt bona gent), i molt poc més.

Altra mes zenital de California
En acabant de sopar, sempre apareixia algun meló del terreny i algun meló d'Alger "de sang de bou", tan delicatss com enormes i deliciosos. Després venien les xarrades davall la lluna estiuenca, amb les que a poc a poc tots se van anar coneixent millor i formant eixa comunitat que tots enyoraven, i els jocs dels xiquets ens van anar creant amistats que hui perduren i es van reforçar en l'adolescència. La tertúlia es prolongava al menys just per a posar-se al dia de les últimes corre-cuites del poble, i després, al llit, que demà cal alçar-se enjorn.

Altra actual de California
No van durar molts anys les tertúlies i els jocs, i la culpa la van tindre els primers televisors. Quan va aparéixer el primer, a l'acabar el sopar es partien tots, grans i xicotets, en dos grups. D'una banda, els que continuaven xarrant com abans. D'un altra, els que se n'anaven a la casa del propietari de l'aparell, que sobre la seua taula mòbil, com totes les primeres taules de televisor, la posava volta cap al carrer i amb la veu prou alta perquè la sentiren tots. En el carrer, files formades com si fóra el cine, tots mirant la tele, per descomptat en blanc i negre i una sola cadena, que al voltant de la mitjanit, feia el tancament, encara que a eixes hores l'audiència ja era molt escassa. 

Els anys van anar augmentant el nombre d'aparells i el nombre de grups que els miraven, cada vegada formats per menys gent, fins que cada família veia la televisió en sa casa amb la seua família, tots callats, incomunicats i embadalits cara la caixa bova fins a arribar als límits insofribles de hui. 

Al carrer li van nàixer, primer, les voreres que hui manté, amb els rastells de calcaris repicats i taulells de ciment premsat, com les de la resta del poble. Després, el carrer de ciment que anys després es va asfaltar, i va anar creixent el trànsit fent mes complicat el joc en el carrer i l'estada nocturna que l'ocupaven. Arribava la modernitat.

A poc a poc van disminuir els sopars a la fresca fins a desaparéixer espentades per l'augment de trànsit i soroll, els xiquets van anar vagarejant cada vegada menys pels carrers, i no cal que vos relate el final, que ja el sabeu tots. No obstant això, els anys que van durar eixes estones de convivència van forjar un veïnat a partir de gents disperses, i hui seguix sent-ho amb els canvis habituals i les variacions de veïns, i ja és un veïnat com un altre qualsevol en un poblet com el nostre, en el que es viu a gust i són molt estranys i xicotets els problemes entre veïns.

No obstant això, trobe a faltar un detall quan, de nit, vaig a alguna part pel carrer. Abans, estava tot el món a la porta de casa, sopant, xarrant, o simplement estant a la fresca. I era tota una lletania, un rosari de civisme "bona nit, bona nit, bona nit, bona nit...". Són sensacions de solidaritat pacífica que m'han marcat molt.

Temps era temps....



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada