Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dilluns, 12 de setembre de 2011

La Nòria.

El diccionari ens diu que una Nòria és "Una gran roda del parc d'atraccions, de la que pengen les cabines o els seients on van les persones" i el mateix diccionari definix Sénia com "Màquina d'elevar aigua que consistix en una roda horitzontal, accionada per un animal que pega voltes subjecte a l'extrem d'un pal horitzontal solidari amb el seu eix, que engrana amb una altra roda vertical que mou una cadena sense fi, proveïda de catúfols en tota la seua longitud, i l'extrem inferior de la qual està submergida en l'aigua d'un pou".

El motor de la Nòria.
Com realment cap de les dos definicions s'ajusta a ella, no queda clar per què s'anomena "La Nòria" al primer motor d'elevació d'aigua que es va instal·lar en Castelló. Podria ser el que ja hi havia una partida del terme coneguda com "La Sénia". L'origen, com moltes coses més de Castelló, ve d'aquell any 1593 que se li va sol·licitar a Felip II el privilegi que va permetre la construcció de la Reial Sèquia Escalona, que va començar a funcionar acabada en 1605.

El quadre roig marca el recorregut
total de les instal·lacions del complex
de la Nòria.
La séquia va permetre posar en regadiu totes les terres del terme que quedaven per davall del seu nivell. Va ser un èxit que va convertir el poble i que encara hui disfrutem i ha configurat el nostre poble com és al cap de més de quatre segles. 

Però en 1876, un grup de llauradors de Castelló es van agrupar per a portar més enllà eixe repte, i posar en regadiu, per primera vegada i gràcies a la mateixa Escalona, més terres, però esta vegada, terres que estaven per damunt del nivell de la séquia, i no unes poques amb una sénia i un ase, sinó ni més ni menys que pujar fins una altura de 17 metres el cabal suficient per a regar 487 fanecades de secà, que amb el temps i les posteriors extraccions i aplanats de terrenys, han arribat a ser hui prop d'1.200. Al voltant de 100 hectàrees.

Panorama llunyà del recorregut de
la Nòria marcat per el requadre roig
La comunitat de regants de la Reial Séquia d'Escalona va celebrar el 6 de gener de 1877 una junta general en virtut d'una instància subscrita pels interessats, de terres secaneres de la partida d'El Pla i del Castellet, i va autoritzar la instal·lació en la séquia i sobre ella una turbina que, per mitjà dels mecanismes de transmissió adequats, donara moviment a un joc de dos bombes horitzontals de doble efecte.

Eixes bombes haurien d'extraure un cabal de 83 litres per segon del cabal de l'Escalona, i els elevarien a una altura de 17 metres. 

Es va instal·lar el mecanisme hidràulic en la séquia junt amb la casa coneguda com "El Corral d'Amorós", i d'allí partix una canonada subterrània de 40 centímetres de diàmetre interior en direcció sud, travessa el barranc del Castellet, i seguix després subterràniament pujant la vessant de la muntanya acabant en un recipient cobert i tancat en la vessant nord els 17 metres per damunt de la séquia, havent recorregut 250 metres, i alimentant el "Braçal Nou del Castellet". Les obres van acabar el 24 d'agost de 1878.

El equip de bombeig.
En les fotografies aèries podeu veure tot el recorregut complet des del motor fins al braçal, completament recte, i el seu pas sobre el barranc.

L'aparell hidràulic que alimenta el braçal només havia de  funcionar quan les aigües de l'Escalona, d'on les pren, no porten en dissolució terres procedents d'arrossegaments o avingudes, a fi de no perjudicar les bombes i les canonades.

Les seues ordenances definitives es van aprovar el 26-11-1904 modificant les primeres de 1893, i deixen clar que "l'aigua que discórrega pel braçal s'utilitzarà pels regants començant pel segon regueró o derivació en l'orde en què es troben estes aigües baix, i acabarà en la primera aigües amunt, i en cada regueró principiant pel primer camp que banyen aquelles en el seu descens i concloent pel més baix o llunyà, i el sistema de reg del qual és el de torn o tanda".

La turbina horitzontal
Va ser una autèntica novetat el que, en l'època del vapor, es construïra una màquina sense propulsió artificial, i que a més doná origen al naixement d'una nova partida del terme de Castelló, la de la Nòria, i que encara existix a pesar que fa anys que funciona amb un motor elèctric.


La màquina es va encarregar als tallers de l'enginyer Amador Pfeiffer, de Barcelona, que va instal·lar una turbina horitzontal utilitzant les pròpies aigües de la séquia, desviades per un túnel després de ser embassades per represa, per a generar la força necessària per a moure dos pistons horitzontals de doble efecte i quatre vàlvules cada u, i pujar l'aigua necessària al braçal. 

La represa de l'Escalona
El seu funcionament era molt simple i a més no consumia carbó,  pel que el seu funcionament era enormement barat. Es tractava d'una màquina de fabricació alemanya, adaptada per la pròpia enginyeria a l'ús destinat.

Els terrenys on es va instal·lar van ser cedits gratuïtament pel soci fundador Sixto Franco Bas i el cost total de les obres va ser de 52.800 pessetes, i es van emetre 960 accions de 55 pessetes cada una. 

Entrada i eixida d'aigua a la Nòria
Després de quasi cent anys de treball ininterromput, en 1969 es van començar a notar deficiències lleus en el seu funcionament, i se li va detectar que necessitava reparacions, necessàriament artesanals i d'alt cost. 

Es va decidir no fer-les i instal·lar una nova turbina o substituir-la per una bomba elèctrica. Finalment, en 1970 va guanyar esta opció, però periòdicament es posava en funcionament, durant tota la dècada dels 70, perquè no quedara inutilitzada. 

El seu maquinista, Eliséo López Francés, era qui coneixia, per tradició familiar, el funcionament correcte i rutinari de la vella turbina i tots els seus secrets.

Nova bomba elèctrica de 1970
Quan en 1982 es va produir la pantanada i l'afonament de la presa de Tous, l'Escalona va quedar inutilitzada durant molt, massa, temps, i amb ella, el motor de la Nòria, i la Junta de la Comunitat de Regants del Braçal Nou del Castellet va haver de prendre la decisió de construir un pou amb què regar els seus camps.

Quan en els anys 90 es va fer d'obra tota l'Escalona, es va tancar el tram que anava cap a la vella turbina eliminant per complet la possibilitat de entrada de aigua per a tornar a posar-la en funcionament, i la defunció a principis de l'any 2000 d'Eliséo López, deixava sense maquinista eixa ja quasi inexistent possibilitat.

Barranc de retorn de l'aigua a la
sèquia Escalona
Amb ambdós se ens va anar un tros de la nostra història i la dels nostres valents agricultors i la seua capacitat d'innovació i risc. La Nòria i el seu èxit van propiciar el naixement posterior de les comunitats que van acabar posant en reg les partides més altes i difícils del nostre terme, primer la d'Uchera, i després la d'Alts Regs, aconseguint amb això que Castelló no tinga pràcticament cap terreny de secà, i tots ells alimentats per la nostra Reial Séquia d'Escalona i els seus més de 400 anys d'història.

La canonada creua el barranc
Al fons dalt, la caseta on la
rebrà el braçal.
Encara que no vinga al cas, l'empresa Amador Pfeiffer era la més important del país d'enginyeria mecànica dedicada a l'agricultura i totes les seues indústries afins, fins que  "La Vanguardia" del 4 d'octubre de 1881 ens contava: "Una horrible catàstrofe ha ocorregut a les sis i deu minuts, d'este matí en la fàbrica de maquines agrícoles dels fills d'Amador Pfeiffer. Un crit d'horror van exhalar les persones que encertaven a passar per l'esmentat punt, així com els treballadors que cap a pocs moments es trobaven en el taller, van eixir precipitats cap al punt de la catàstrofe, i un quadro aterridor es va presentar a la seua vista. No quedava res d'aquelles habitacions: ni una sola paret en peu. Només es veia un muntó informe de runes, sent així que habitaven huit persones en el seu primer pis i cinc en el segon". El balanç va ser de 13 difunts i l'extinció quasi total de la família, de la que es va salvar una filla casada que no vivia allí i un xiquet que estava en un internat a l'altre extrem de la ciutat. Va ser la primera esquela col·lectiva de la història del periòdic.

La caseta d'eixida al braçal
Diumenge passat vam poder visitar la Nòria i totes les instal·lacions, gràcies a l'amabilitat de Josep Lluís Benetó, actualment al càrrec de les instal·lacions, i que ens va acompanyar per totes elles amb el màxim deteniment, mostrant-nos no sols les instal·lacions antigues i la bomba elèctrica nova amb el pou de socors de després de la riuada de 1982, sinó a més el modern sistema muntat sobre un nou pou i bomba que subministra aigua per goteig a tota la partida de La Nòria, i que per tant hui no se subministra ja de l'Escalona, sinó de l'immens aqüífer que hui se sap que discorre davall el barranc del Castellet a poc mes de 20 metres de profunditat i que prové del massis del Caroig segons ens diuen els tècnics de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, de la que depén i que controla les seues extraccions.

La bomba auxiliar en proves, i a la
part de front a ella, les eixides a la
sèquia de les altres dos.
El pou que es va fer després de la riuada servix hui com a pou d'auxili per sequera abastint amb altres dos construïts en les proximitats a la mateixa Escalona, i continua funcionant a ple rendiment sense problemes, com vam poder veure durant una prova de verificació periòdica que va coincidir amb la visita.

La Nòria no és passat. Com podeu veure, no sols és present sinó futur en els regs de Castelló i no sols de la seua partida ja. Una realitat ben viva.

Temps era temps...



Llegir més...

dilluns, 5 de setembre de 2011

Cultiu del taronger.


El procés de mecanització general de l'agricultura ha canviat en certa manera el treball tradicional al camp. Els llaurador més experimentats, que han anat adaptant-se als nous temps, han conegut el mètode de conreu tradicional tal com se l'ha practicat fins ben entrada la dècada del 1960 i principis dels 1970.

El terme de Castelló va anar, cada vegada mes, abandonant el arròs i el seu conreu i passant poc a poc al de les verdures i la taronja, fins que aquest fora el majoritari del terme i a la desaparició final de l'arròs.

Al tarongerar, les faenes agrícoles estaven encapçalades per un intens treball del terreny o cavada efectuada amb l'aixada. Era una feina dura de rosegar. L'esforç físic era molt gran. L'aixada es un eina que consisteix en un planxa de ferro més o menys gruixuda, plana o lleugerament corba, de forma rectangular o trapezial. En un extrem té un ull per fixar el mànec d'un metre de llargària aproximadament (al voltant de tres pams i mig), quasi perpendicular al plànol de la planxa. 

Aixada
El treball realitzat amb aquesta eina se'n diu cavar o tonyar, és a dir, remoure la terra amb un o dos colps. També s'utilitza per extraure la collita dels tubercles com creïlles, moniatos, cacaus, etc. El treball amb aixada suposa un esforç esgotador, per això a l'hora de llogar-se, algun jornaler preguntava «si hi havia de traure», o siga, si s'havia d'arrancar alguna arrel o herba, en especial el gram, per tal de descansar un poc. Després d'haver cavat l'hort, calia deixar-lo sense regar tant de temps con fora possible perquè així l'eliminació de les males herbes fora més eficient. 

La preparació de l'hort per al reg, que era per immersió (reg a manta), requeria taules delimitades per cavallons. Es feia a mà, amb l'aixada o bé amb la cavallonadora tirada per una cavalleria si l'hort era gran. Els cavallons i les taules eren distints segons l'edat de l'arbreda. 

Per als plançons es disposaven taules estretes al mig de les quals quedava el  plançó, de manera que només es regava una part de la superfície del camp. A mesura que anaven creixent els arbres, s'eixamplava la distancia entre els cavallons, fins a aplegar a la situació definitiva de reg de la parcel·la sencera. En qualsevol dels casos, es tractava d'evitar que la soca de l'arbre entrara en contacte amb l'aigua del reg, per a la qual cosa, amb l'ajuda del llegó, s'anaven alçant cèrcols (orons) cada vegada de major diàmetre al voltant de la soca de cada peu de taronger.

LLegons i birbadora
Durant la resta del període d'activitat vegetativa del tarongerar (primavera, estiu i part de la tardor), a continuació de cada regada, s'eliminaven les males herbes (birbar) i es  refeia l'esctructura de cèrcols i cavallons de la parcel·la. Les birbades s'efectuaven a mà, amb l'ajuda del llegó. Aquest instrument de figura corba potser siga el més polivalent de tots. Serveix bàsicament per rascar (birbar) la terra i també per regar (tallar i fer parades), sembrar, fer cavallons, obrir solcs, omplir cabassos de terra, pastar calç... 

Per a cada treball hi ha un llegó de la grandària més convenient. El llegó de sembrar és el més menut. En tots els casos resultava d'una gran utilitat. Del llegó podem distingir tres parts: el mànec, de fusta de dos pams de llarg, la dolla i la fulla de ferro. La dolla unia el mànec encaixat en forma de con amb la fulla soldada a l'altre extrem.. 

Al voltant de l'any 50 la birbadora va substituir parcialment l'ús del llegó. La birbadora o ragueta és una espècies de llegó amb la fulla més menuda i el mànec de més d'un metre; per aquests motius el maneig de la birbadora resultava més lleuger i al mateix temps la llargària del mànec dispensava de doblegar tant l'esquena. De la resta de faenes relacionades amb el cultiu del taronger, algunes les feia el mateix llaurador i unes altres, uns equips d'especialistes.

Entre les primeres, hi ha el fet d'apuntalar els arbres amb canyes per a evitar el trencament de certes rames o el contacte de les taronges de la bragada amb la terra i la humitat. Entre les segones, estan la poda i l'aclarida, amb les ferramentes corresponents (destraleta, tisores, formó i el xerrac); l'empeltada, per a canviar la varietat, i l'arruixada o fumigació. 

La finalitat d'aquesta última operació es la de tractar l'arbre amb productes químics que eliminen o redueixen l'acció dels paràsits i les plagues: mosques, aràcnids, fongs, etc.

Abans que d'introduïren els tractaments d'inseticides aplicats amb maquines de pressió, les fumigacions s'efectuaven mitjançant un sistema de tendal. Cada arbre es cobria totalment i hermèticament amb una lona adequada i, en l'atmosfera confinada, s'intoduïa un pot amb aigua i àcid sulfúric, al qual un operari afegia,  contenint la respiració, cianur potàssic o sòdic. Aquest preparat asfixiava els insectes (es el mateix preparat que es gastava a les cambres de gas per aplicar la pena de mort als Estats Units d'Amèrica). L'evident perillositat del mètode i la complicació de l'aplicació afavoriren la substitució per polvoritzacions amb pressió, i es va passar a utilitzar-hi olis minerals, insecticides i acaricides.

La venda i la recol·lecció de la taronja es feia bé per mitjà de la cooperativa o bé pel lliure comerç. La recol·lecció la duia a terme una colla de gent, en què el llaurador collia de vegades la taronja con un jornaler més. Després es duien les taronges a la cooperativa, on es pesaven. Després de la venda, el llaurador rebia la part corresponent a la quantitat de fruita que hi havia aportat. Pel que fa al lliure comerç, generlalment, es feien tractes a pesar o a ull, amb escassa documentació contractual. 

Hi destacava la figura del corredor, agent de l'empresa compradora que feia tracte en nom d'ella, i que després en controlava la recol·lecció. Colles de collidors a jornal o a destall, contractades pel comerciant o el seu comprador, eren les que realitzaven l'operació recol·lectora. 

Bàscula, arrova i mitja
El llaurador assistia a les faenes col·laborant amb els collidors i controlava el pes de la collita en una bàscula portàtil on es pesaven els cabassos de taronges. Una vegada pesats, els cabassos es pujaven a un carro on se'n col·locaven fins tres nivells, de manera que no es fera malbé la fruita, i així és com els portaven al magatzem corresponent. Quant el camió substituí al carro, el caixó feu el mateix amb el cabás.

Les varietats de les taronges han anant canviant al llarg del temps. El llaurador no sol dubtar en el reempelt d'una plantació quan troba que la varietat ha perdut competitivitat. 

Les varietats de taronges més antigues han desaparegut de l'àmbit comercial i agrícola: la comuna, la blanca, la cadenera, la sanguina... Totes donaren pas a varietats de més vàlua comercial, com són les del grup de les navels. El mandariner comú fou també durant molts anys l'única varietat conreada de mandarina, a la qual s'incorporaria amb el temps la satsuma i després la clementina.

Fins ací, la teoria no queda gens malament, però ja parlarem de la pràctica real per al poble i els seus llauradors i jornalers. 

Temps era temps...



Llegir més...