Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

divendres, 30 de desembre de 2011

Reis i Casques.

Estos dies passats hem parlat de dolços clàssics de Castelló durant el nadal, i que s'elaboraven en les nostres cases seguint receptes ancestrals, que afortunadament no s'han perdut, encara que la majoria hui només els degustem elaborats pels nostres professionals de la pastisseria a pesar de ser receptes prou senzilles, però no anem a posar-nos contra els temps que corren, que només caminen en una direcció, cap avant.

No obstant això, hi ha una tradició molt valenciana que ha estat a punt de desaparéixer per la mateixa raó de la industrialització i comercialització dels nostres hàbits, i que té a veure amb la festivitat per antonomàsia dels xiquets, la de la Reis Mags. I m'estic referint a la de les casques.

Des de la meua infància tinc gravada, crec que com tots els xiquets de les generacions anteriors a l'actual, aquella cançoneta que cantàvem a l'hora d'ara de Reis:

Senyor Rei, jo estic ací,
porte'm casques per a mi,
Les garrofes i la palla,
per al seu rossí...

Perquè, això si, els xiquets de la nostra comarca res entenien de camells. Els nostres Reis Mags venien en rossí. Els xiquets dels meus temps ja teníem alguns joguets millors i més abundants que els de generacions anteriors, perquè nostres pares ja estaven eixint a poc a poc d'aquells anys de pura subsistència de la postguerra i la progressiva milloria dels anys cinquanta es notava afortunadament a tots els nivells. 

Encara que quasi tots eren senzills i no podíem tan sols somiar que un dia es podria arribar a les condicions actuals, que a mon entendre son una barbaritat, els xiquets érem més que feliços amb l'arribada dels nostres volguts Reis Mags. Tal com es feia des de principis del segle passat. 

A més, els joguets no eren l'única cosa que esperàvem. Ens llepàvem els llavis esperant el nostre regal d'acompanyament, unes cistelletes, amb dolços i llepolies, que Melcior, Gaspar i Baltasar deixen als xiquets de la Ribera junt amb els seus regals i joguets. Aquelles llepolies que ens portaven amb ells, uns dolços casolans de qualsevol tipus que eren la nostra delícia del dia, i entre ells el dolç suprem: la casca. 

Unes vegades, eren casques individuals, xicotetes, una per a cada xiquet. La majoria de vegades, prenia la forma d'una sola casca gran, que generalment es menjava com a postres llépoles per a celebrar el dia tota la família junta. Era qüestió només de grandàries. El meu pare em deia, que inclús en els temps de acabada la Guerra Civil, per molta necessitat que haguera, no faltava en cada llar una casqueta per a regalar als xiquets "quan a penes hi havia joguets de llanda i de fusta, quan el Dia de Reis a un li regalaven una casca ja ens donàvem per molt satisfets". En realitat, la tradició dicta que a cada xiquet, en funció de la seua edat, se li regala una casca adequada a la seua dimensió.

Casca moderna
Alhora que les mares se van anar fent més còmodes, es van deixar seduir per unes postres foranes, d'origen probablement francés, el tortell de reis, més senzill i barat, i que a més compraven elaborat allunyant de si un treball que ja queia sobre les seues saturades esquenes al final de totes les festes nadalenques. Per sort, pareix que a poc a poc va retornant la tradició, més que res perquè cada vegada mes mestres pastissers s'han decidit a la tornada a les arrels de la nostra cultura, junt amb mes ames de casa que a poc a poc es van donant compte que la nostra cuina autòctona és de les mes riques en resultats gastronòmics amb menys esforç d'elaboració, per la nostra riquesa en ingredients locals.

Casca industrial
L'origen de la casca, tornem generalment al mateix de sempre, és autòcton, morisc d'arrel, i els ingredients principals del qual constituïxen els pilars bàsics de la rebosteria popular del nostre poble, és a dir, ametles, mel o dolç de moniato i oli. 

La recepta que a continuació vos presente és una més. No és l'única que es va utilitzar en Castelló. És obvi dir que si furgueu pels receptaris populars de la nostra comarca podreu trobar altres diferents. No cal ni dir-ho que si ho feu a nivell de tota València, es podria fer un assortit amplíssim per a tots els gustos.

Per a fer una casca familiar ens farà falta:

½ kg de dolç de moniato (També pot fer-se de dolç de gema)
½ kg de sucre
½ kg d'ametla mòlta
100 g de sucre Glass (sucre mòlt)
Ratlladura de mitja llima
Un poc de canella mòlta
1 ou

Es calfa poc menys de mig got d'aigua a foc lent i es diluïx el sucre en ella a poc a poc, removent contínuament. Retirem del foc i anem afegint a poc a poc l'ametla mòlta, la canella i la ratlladura de llima, removent amb una cullera de fusta fins a aconseguir una massa homogènia que deixarem refredar, i que realment, no és més que un ric massapà tradicional. 

Casca casolana
Fem amb la massa 2 boles iguals, col·loquem una d'elles sobre una safata de forn amb paper antiadherent i l'aplanem fins a donar-li forma circular i de de ½ cm de grossària aproximada. Amb un got o copa de reduïda grandària (uns 5 cm de diàmetre), li farem un forat en el centre. 

És el moment de repartir el dolç de moniato per damunt. Repetim l'operació en una safata o en un plat pla gran amb l'altra bola i la deixem de la mateixa grandària que la primera ja que l'anem a col·locar damunt d'esta a manera de tapa. Es tanquen vores de la massa formant una roda i es fica en el forn precalfat a 180º durant 20 minuts. 

Mentrestant, muntarem la clara a punt de neu i li afegirem el sucre Glass com si de merenga es tractara. Una vegada tret del forn, ho deixarem refredar, ho untarem tot amb la merenga i deixarem a temperatura ambient. 

És una bomba calorífica però si mengeu poc i després doneu un bon passeig... Els xiquets d'antany no teníem problema per a cremar-les amb les nostres corredories dels carrers. Amb el sedentarisme forçós actual, la cosa és un poc mes complicada.

La nit de Reis és molt especial per a mi. Quan érem xicotets, en totes les cases s'havia produït el miracle la nit del 5 de gener. Al despertar, quasi a l'alba, desvetlats per l'ansietat, trobàvem la casa plena de regals i els xiquets de la família destapàvem tot amb gran entusiasme esperant veure complits els nostres desitjos mentres els nostres pares i iaios ens miraven amb infinit afecte.

El nostre món s'ha anat sofisticant, però els xiquets continuen sent xiquets, i els que llavors ho érem intentem ajudar a eixe sentiment infantil d'esperança, desig i intriga, reflectit en les seues boniques caretes.


Temps era temps...

6 comentaris:

Teresa Freedom ha dit:

Acabe de trobar el teu bog buscant en el Google la recepta de les casques per fer-li'n una al meu germà i mira per aón he trobat més que això :)

edu ha dit:

Si, jo avui he sabut, per primera vegada, de les casques, és una pena que perguem les nostres arrels. Gràcies per el blog, genial! Bon any!

Francesc ha dit:

Hola, m'ha agradat molt el teu post. Només un "però", a la foto de la "casca moderna", hauries pogut posar d'on l'has treta: del meu blog, perquè la foto la vaig fer jo.

El grill de la memòria. ha dit:

Hola, Francesc. La foto que dius, com moltes altres, son baixades de internet mitjançant el Google, i si porten signatura digital o el nom escrit, mai l'esborre, per respecte al autor, i si no pose d'on l'he treta es per què saps com jo que moltes vegades la mateixa imatge està en diferents llocs i mai saps quin es el primer. Si vols, la lleve, o sinó, sense cap problema puc posar un enllaç al teu bloc en ella o posar el nom, que no tinc cap interès en fer creure que es meu el que no ho es. Gràcies, amic.

Francesc ha dit:

No cal que l'esborres, home. Salutacions

El grill de la memòria. ha dit:

Gràcies, Francesc. He mirat el teu bloc, i de veritat que es molt bo. Pense seguir-lo.

Publica un comentari a l'entrada