Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 26 de febrer de 2012

Infantesa

Jo vaig nàixer en la Pobla, en la Pobla Llarga, i vaig viure allí perquè... tot el temps de la guerra, que jo tindria, perquè huit o nou anys, i allí vam patir molt. Ma mare tenia set fills, i vivíem en una caseta molt xicoteta en el poble, en el Teular, en el més alt quasi. 

Com allí no podíem ni viure ens en vam anar a viure a una caseta en el camp prop del terme de Castelló. Llavors allí anàvem descalços i mal vestits, perquè no teníem roba per a vestir-nos, i ma mare va patir molt. Després van agafar mon pare, que ja era molt major, i se se'l van portar a la guerra, i es va quedar ma mare amb set fills i sense mon pare. Tots xicotets. 

Ma mare havia d'anar a on estaven les trinxeres, no recorde on, si per Carcaixent o per Algemesí, dia sí, dia no, a portar-li alguna cosa de menjar a mon pare, i Sap vosté el que menjàvem? Arròs amb bledes, oli no hi havia i es picava un poquet de cacauet i jolivert, i això era l'oli que gastàvem per a menjar, amb el que ma mare feia el menjar. Ma mare tenia un perol de ferro penjat en la ximenera, omplia el perol, i tots a menjar arròs.

Al matí no hi havia res per a esmorzar, arròs. Que al migdia no hi havia res per a menjar, arròs, llavors era en quasi totes les menjades arròs. Arròs perquè en els termes de la contornada hi havia molt d'arròs, que ara no queda perquè quasi tot ho han fet tarongers, i podíem anar a espigolar arròs. Espigolàvem arròs per a tres o quatre mesos, tres o quatre mesos. I patíem molt.

Un dia ens va dir ma mare: "Aneu fins a l'encreuament de l'estació", que és un encreuament de quatre camins que està en el centre del poble, "Aneu a veure si passa un carro i vos dóna alguna cosa". Com anàvem, mal vestits i descalços, ens n'anem els meus germans i jo a... on passava gent, a veure si algú passava amb un carro carregat de quelcom i ens donava un poc. Va passar un carro ple de caixes de sabates. 

Estava allí la policia. La Guàrdia Civil, i li diu al del carro que parara per a veure el que portava. Llavors, portava sabates de totes les maneres, espardenyes de totes les maneres, li'l van descarregar tot i li van dir: "Ara ja et pots anar, que mira que els xiquets d'ací van tots mal vestits i mal calçats". Bo, nosaltres una alegria fins allà, se'n va el carro i agafa la Guàrdia Civil, en el cotxe que portaven, agafen totes les caixes de sabates i espardenyes, i a nosaltres no ens van donar ni un sol parell. 

Llavors anàvem descalços, no podíem anar a escola. Jo no he anat mai a l'escola. Els meus germans igual. Els xiquets no treballaven, ací no hi hi havia treball. Des de molt xicotets ajudàvem a ma mare, en el sentit que a un "Ara veus al camp a veure si trobes alguna taronja per a després de menjar", o per a menjar o per a esmorzar, perquè ací no hi havia res. 


Anàvem a espigolar, perquè potser un home recol·lectava cacauets, un camp de cacauets, per tant anàvem a espigolar cacauets, per a poder fer ma mare un poc de picada amb un poc de jolivert, i ja li donava un poc de gust a l'arròs, perquè oli no hi havia. 

Ma mare agafava dos o tres xiquets, amb dos bosses cada u, i per dins dels camps, a tota la contornada, per dins dels camps, perquè la Guàrdia Civil no ens agafara, i ens n'anàvem a Carcaixent, o a Alzira, i allí canviàvem el poc arròs per altres coses de menjar, i ens tornàvem a casa.

I nosaltres, des de ben xicotets, amb un atifell gran que es deia morter, i una maça gran de fusta que mon pare va fer, per a poder picar l'arròs, picàvem arròs, i amb una manfareta que deien, que vosté això no ho haurà conegut, un garbell xicotet, féiem així, bufàvem la palleta de l'arròs, i es quedava l'arròs blanc. I eixe mon mare l'anava guardant per als dies que havíem de dinar-ho. 


Quan vaig ser més majoreta i es va acabar la guerra, encara hi havia menys que menjar i menys treball per als hòmens. Mon pare ja estava a casa, i el meu germà major, que ara ja ha mort, perquè... El meu germà i mon pare cavaven hort, o a rascar, o al que fóra, guanyaven un poquet, i se n'anaven a treballar amb un moniato bullit, per a tot el dia. Vosté fassa compte de com estaríem, estàvem com a espaguetis.

Érem set germans, quatre xics i tres xiques. Llavors hem patit, però moltíssim, moltíssim. Quan vaig tindre deu anys, ma mare va i diu:" Ací cal agafar una solució, perquè així no podem viure". A una germana major que jo, i a una menor que jo, ma mare les va posar en amo a Alzira, i a mi, com allí no va trobar lloc per a mi, em va posar ací, en Castelló. I així vaig estar fins que em vaig casar. 


Tot el que guanyava s'ho portava ma mare a final de mes, perquè els meus germans més xicotets pogueren menjar. Així que jo em case amb quatre llençols, quatre llençols, dos llençols de baix i dos de dalt, dos tovalles, una tauleta, una cassoleta que em va donar la meua sogra, ma mare em va donar una cullera, i la meua sogra em va donar una altra, i així ens vam casar.

Mon pare ja li vaig dir que se'n va anar a la guerra, a la guerra del sac, la quinta del sac, que eren les persones, els hòmens més vells, però després no va anar a la presó. El meu germà major el van tancar després de la guerra, però no per res roín, per no voler entrar a missa, perquè com ja era majoret, i veia, que les persones riques tenien per a menjar, i als pobres no ens donaven res, i ma mare tenia 7 fills, i ningú s'apiadava, perquè un dia li van dir a mon pare: "Salvoret, un sac de farina tens si fas el que nosaltres et manem". Era abans d'anar-se'n a la guerra, i mon pare va dir: " Si és una cosa per a bé, bé, però si és una cosa per a mal, els meus fills patiran fam, però jo per a mal no". Es veu que a mon pare no, no li va agradar el que li degueren dir, perquè no ho sé, mon pare es va quedar sense el sac de farina, però va haver-hi un altre que va fer el que li van manar, però després el van matar.

Mon pare va estar fora... entre un any, o any i mig, o quasi dos. Però mon pare era ja molt major, mon pare no s'els anys que haguera de tindre, però mon pare era major, per això deien la quinta del sac. Perquè eren les persones que anaven a la guerra més majors, les més majors. 


Abans de la guerra així com les terres ara les treballen amb maquinetes, que ells van dalt i tallen l'herba, abans no. Abans havien unes ferramentes, que es deien llegó, que eren per a arrancar l'herba, i una cosa més pesada, així (assenyala amb les mans)..., amb el mànec més llarg, que era per a cavar més fondo. Abans anaven davall els tarongers, a arrancar l'herba amb el llegó, perquè abans no polvoritzaven, ala, i l'herba ha mort, abans no. 

Abans l'herba havia de ser amb el llegó, per això havien, en quasi totes les casa havien bous. Mon pare tenia bous, per a un senyor de Manuel, que, que ja fa anys que ha mort. Va ser molt bona persona. Li donava un jònec a mon pare, mon pare el criava, i quan era gran, el venien, i li donava la mitat a mon pare. Els meus germans segàven herba, perquè no hi hi havia treball, nosaltres anàvem per davall dels tarongers a arreplegar taronges seques, les que queien dels arbres i s'assecaven, i això era pinso per als animals, i , i en total, no li conte ni la mitat del que hem passat, ni la mitat.

Ma mare estava a casa, tenia set fills. Ma mare era una persona que en el llavador on llavaven les dones, que estava al final del carrer on vivíem, i per una panera, per llavar ma mare una panera de roba, li donaven una bullida de moniatos. Ma mare estava tot el matí llavant en el llavador, perquè li donaren una bullida de moniatos. 


Encara no havia arribat a casa, ja havia esbaldit els moniatos, ja els estava bullint, i abans d'estar bullits del tot, ja ens estava entregant els moniatos, calents, ben calents, menjant-nos els moniatos. Això és molt pesat, això hui, hui jo... Ahir mateix, vaig arreplegar de terra un entrepà, ací a la porta, i tenia unes tallades de pernil, untat en tomaca, que jo dic, açò, açò és un crim. Jo vaig entrar, el vaig agafar, perquè hui el meu fill té gossos, i per als gossos... Però em va donar consciència, jo dic, si açò ho haguera tingut quan, quan jo era xiqueta, (sospira) però mira... hui gràcies a Déu...

I vosté dirà I en eixa època tan dura, amb el mal que ho passaven, ma mare i mon pare van tindre set fills? Perquè mire, li diré, ara, ara els hòmens pareix que siguen, com si foren mig marietes, és veritat... siga perquè hi ha tanta cosa, siga perquè sempre tinga a mà una xicona, potser li diu: " em gite amb tu", i es gita amb tu, però llavors les coses eren més rectes. Abans jo em recorde que la dona que anava amb un home, i sabien que estava, que anava amb un home i li feia l'amor, que diem ara, a eixa, ja no la miraven ni l'admetien en cap part. 

Llavors no teníem ràdio, no teníem televisió, no teníem unes cartes, no teníem parxís, per a jugar. Llavors no hi havia absolutament res. Clar, no hi havia llum, no teníem llum elèctrica, ens gitàvem a boqueta nit, per tant què havíem de fer, nosaltres dormir, i mon pare i ma mare, fer l'amor, i ara, i vinga xiquets.

Abans que ma mare em posara en amo, ja havia treballat un poc en una casa de la Pobla per a una mestra, encara que fóra tan joveneta, poc més de huit anys. Totes les vesprades, en acabant de dinar, o de no dinar, que això anava a dies, m'anava a casa de la mestreta, i li feia la faena a la meua manera, perquè fixe's si era joveneta, el que jo sabia. Per tant me n'anava i li feia l'escuradeta, li fregava a la meua manera, i quan me'n anava, em donava un tros de pa, amb una llonganisseta, o qualsevol coseta dins, per a sopar, i jo encara m'ho partia amb els meus germanets. Un trosset. Un trosset per a cada u.

Després va ser quan vaig entrar en amo...



Llegir més...

dimecres, 22 de febrer de 2012

En amo.

Jo vaig nàixer en 1929... no sé els anys que va durar la guerra, només sé que tindria perquè 7 u 8 anyets, no tindria més, i la guerra va durar 3 anys. Perquè als 10 anys ma mare em va posar ací en amo. I a les meues 2 germanes a Alzira.

Això significava per a una xiqueta... doncs llavar, perquè abans no hi havia llavadores, llavar, fregar agenollada amb un drap. No era com els d'ara que els escorres i es queden només humits i retorçuts. Fregàvem amb draps de sac, que era ert i dur, i agenollada. I eren cases, com totes les cases de llaurador de Castelló, on entraven els carros, com esta casa meua, que abans era d'un senyor molt ric, tenia carro, i tenia enmig de la casa perquè el carro no esvarara, i tenia a quadros el camí pel qual caminava l'animalet cap al corral. Perquè llavors això ho tenies de fer amb els dits, havies de posar el drap entre les ratlletes, perquè no s'ompliren de merda. Fregar amb salfumant el carrer, blanquejar, pintar de calç, que quan acabaves tenies tots els dits foradats, que no teníem guants. En els genolls teníem durícia de fregar agenollades... Ara...

Estàvem així tot el dia, i dormia, dormia. Sí, sí, dormia... Quan es complia cada mes, ma mare venia, cobrava la paga que em donaven a mi, per exemple, 5 o 6 duros, el màxim que vaig arribar a guanyar eren 12 duros, que eren 60 pessetes (0,36€). Jo, perquè a ma mare això... l'omplia molt, perquè els xicotets que estaven a casa, perquè menjaven, i podien anar a escola els més grandets, que els meus germans majors sí que saben a muntó de llegir, escriure, i tot, però de la meua edat cap avall, cap de tots vam poder anar a escola, perquè després em van posar a mi en amo, que les ames hagueren pogut dir: "perquè au, que tu que no saps llegir ni escriure, de vespradeta anar a un indret o un altre". No. Em tenien al matí per a preparar-los el desdejuni, al migdia, fer-los el dinar, perquè t'ensenyaven, i jo, com ma mare, també a casa féiem alguna cosa de menjar, per tant sempre sabíem un poc. 

Al migdia fer el dinar. Després escurar, després fregar la cuina, llavar, i a mitjan vesprada ja estaves preparant el bullit per a sopar, preparaves la taula... Et posaven el davantal blanc i tot, no es pense vosté que, que anàvem de qualsevol manera... En tot el dia no parava fins a la nit, tota l'estona. Perquè abans llavàvem a mà. I vosté sap en una casa si són 5 o 6 persones per exemple, hi ha 5 0 6 llençols... Hi ha davantals, hi ha pantalons... Planxàvem amb una planxa de carbó, no es pense vosté. Que hi havia vegades que a la primera planxada, si no et donaves aire... si era una camisa blanca, prepara't... I emmidonat... Que abans féiem midó, i ens quedaven uns colls de camisa, ací tan endreçats. Es posaven la corbata o el llacet i feien: "Hi ha, la teua criada sí que és bona, sí, No sé quants..." Hi havia vegades que renyien per les criades. Jo, així com moltes persones no trobaven casa, jo tenia cases per a parar un tren. Quan eixies el diumenge, que a les nou ja havies d'estar a casa, perquè les amigues et deien: "Xica, m'han dit que si vols anar a tal lloc, et pagaran un duro més." i jo els Deia: "Jo no, que jo estic be on estic. No vull canviar".

Va ser dur eixir de casa de ma mare. Vaig passar més d'un mes, ja li dic... En el segon pis, en una habitació junt amb la cambra, tota la resta de la casa, perquè era grandíssima, i estava plena d'arròs. L'habitació que jo em gitava no, jo tancava la porta i allí no tenia, però ratolins, hi havia per tots els costats. Perquè hi havia arròs, i els animalets anaven. Jo vaig passar més d'un més plorant... Em vaig quedar com un fideu, i això que tenia què menjar i ma mare quan venia em Deia: "Xiqueta, que no menges..." i jo li Deia "Si mare, però vull anar-me'n a casa". I  "Si a casa no tens menjar, a casa no podràs menjar", " Em dóna el mateix, encara que siga arròs bullit, jo vull anar-me'n a ma casa". Ma mare Deia: "No, tu aguanta, que veuràs com després..." i quan ja vaig estar un poc més assossegada... ma mare deia: "Tu veus, veus com ara estàs bé. Ara..." I ma mare em comprava doncs tot el que podia. Calces a l'hivern no podíem portar, perquè no podíem comprar-nos-les. De les que tenien les senyoretes que potser tenien el taló un poc esgarrat, ma mare, agafava i d'una altra ella posava, feia taloneres i ens reparava les calces, per als diumenges, l'estoneta que eixies, perquè no eixies. Hem patit molt....

Em donaven bé de menjar. Jo treia tot el menjar a la taula. Perquè el menjar també, també els rics l'estiraven, però jo treia tot el menjar a la taula. Les safates les treia a la taula, però ells no furgaven ni palpaven. Ells agafaven el que havien d'agafar i ja com jo el feia. Per exemple, si era carn, una tallada per a cada u, i la meua tallada estava en la safata. Si era peix, un peix per a cada u, un llucet cada u, i ells no tocaven el peix que era per a menjar jo. I unes poques creïlles, perquè abans era més d'unes creïlles fregides, o un trosset de cansalada, o una botifarra, o un blanquet, coses d'eixes. A mi em deixaven sense palpar-ho, em deixaven el meu. Jo encara hi havia vegades que, si sabia que ma mare havia de vindre, en una punteta de pa, ho guardava, i quan venia ma mare, li ho donava perquè s'ho menjaren. I l'oli que sobrava de fregir el peix, el posava en una botelleta xicoteta i quan veia ma mare li deia: "Vinga mare, un poquet d'oli del peix". Han patit molt... molt...

La relació amb els amos era bona. Em tractaven com una criada, però em respectaven. Per exemple, venia una visita i feia: "Mira, ací et presente la meua criada". Ara diuen la "Xica de la llar" o la "Assistenta". Abans deien: " mira, ma criadeta. Però és molt rebona. Estic molt contenta amb ella.". I això m'omplia, i encara feia les coses més a gust! Però et tractaven com criada. No podies anar a cap lloc amb elles. Si estaven malament, havies d'anar a acompanyar-les amb el davantal blanc, perquè elles havien d'anar. Sí, sí, amb el davantal blanc on anessen, perquè on anares saberen que tu eres la criada, i elles eren les ames.

Les que tenien xiques en amo eren les riques del poble, que hui són com jo. Hui, jo compre, cobre la meua paga, que és de 700 euros i un poquet, jo sóc hui milionària. Perquè com he patit tant... He patit tant, que m'arregle les coses d'una manera, que hi ha gent que diu que no arriba a mitat de mes. Jo arribe al final i em sobra... No em sobra massa, i em sobra perquè vull, perquè jo ara mateix faig bullit i el caldo no el tire. Amb una cebeta, un pot de tonyina i una tomaqueta, em faig un plat d'arròs. Ara, hi ha qui tira el caldo. Si sobra bullit el tiren. Jo me'l guarde per a sopar. Cada un en este món, té un pensar.

Quan arribaven dates assenyalades, com a nadal o pasqua, anava a casa dels meus pares un dia. L'últim dia de nadal, quan elles ja estaven servides de tot, anàvem, quan ja estava tota la faena feta. Els llits fets, el menjar a punt, el sopar preparat per a sopar, i això que veníem prompte, perquè els meus germans, abans cotxes, perquè que no havien. Per tant hi havia pocs cotxes d'ací cap enllà i d'allà cap ací, però els meus germans la bicicleta, i a mitjan vesprada jo faig: " Acompanyeu-me, que he de fer el sopar". I ma mare deia: "Fins a la nit, no sopen. Tu estaràs ací fins a boqueta nit, que Salvoret anirà a acompanyar-te". I a boqueta nit, el meu germà en la bicicleta, venia i m'acompanyava. Una vegada a l'any.

No, jo sí que els veia, perquè venien a veure'm. I algun diumenge, jo li deia: "Senyoreta, ara quan acabe la faena em deixarà anar a veure els meus germans?". Perquè tots no podien vindre al mateix temps. 

En ma casa no hi havia més que una bicicleta, i bon esforç que ens va costar comprar-la. Mon pare anava fins a Carcaixent a collir taronja, i anaven ell i el meu germà. El meu germà portava a mon pare. O mon pare portava al meu germà. I si es trencava la bicicleta, anaven a peu. "Pepiqueta, no tindràs huit duros ací, per a comprar per a una roda de la bicicleta, per a poder anar a collir". Jo li deia: " Senyoreta, per què no em deixa huit duros fins que cobre. És que passa..." Mon pare anava i s'arreglava la bicicleta per a poder anar a treballar. Perquè si era dins del terme de Castelló, doncs a peu anaven, perquè tots anaven a peu. Però, mon pare, si havia d'anar fora, havia de gastar la bicicleta. Les seues cames no donaven per a molt.

La meua família tenia detalls amb mi, i m'han demostrat que em volen molt. Érem 7 germans, i entre tots mai hem tingut una paraula de més entre tots. En el treball, gens anormal, però he estat en amo tota una vida. Des dels 10 anys fins als 22. Tota una vida, fins que vaig conéixer a què ha sigut el meu marit i ens vam casar. 

Però això, és una altra història...

Llegir més...

dimarts, 14 de febrer de 2012

Punt de calça

Són molts els oficis que en el transcurs del temps han anat modificant i modernitzant la seua forma de treball, a causa dels grans avanços i invents que la societat ha anat aportant. Com a conseqüència d'estos progressos hi ha oficis que s'han arribat a perdre o, si més no, la seua utilitat ha anat descendint per la seua poca eficàcia.

La vida d'alguns d'ells ha sigut molt efímera, inclús d'uns pocs anys. La seua necessitat va tardar tan poc a aparéixer com a quedar obsoleta pels posteriors avanços. Un d'ells, va ser el del plegat de punts de calça.

Després de la segona guerra mundial, van aparéixer en el mercat de les calces femenines sense costures fabricades a base de niló, fibra que després de la primera gran guerra va substituir en la mateixa funció a la seda oriental per la seua carestia i escassetat, però fetes amb el sistema clàssic amb costura. El niló es va destinar durant la segona guerra mundial a la construcció de paracaigudes, i a la seua terminació va tornar al mercat de consum. 

La nova tècnica de fabricació sense costura va revolucionar el mercat de la moda femenina i les va convertir en un preat objecte de desig. El seu preu no era excessiu, però sí prou elevat. Al mateix temps, qualsevol calça podia patir el xicotet desperfecte de trencar accidentalment un punt, amb el que es provocava una carrera en la calça i la llançava a perdre, amb la consegüent desil·lusió i perjuí per a la seua propietària.

Així va nàixer la tasca de "plegar punts de calça", ofici dut a terme sempre per dones. Abans no es podia disposar de tantes calces com les que solen tindre ara, per això, quan se'ls feia una carrera a la calça, la portaven a arreglar.

Hui en dia este treball, desconegut per moltes persones, encara persistix en algunes llars destinades a la reparació de calces molt cares i de molt alta qualitat, encara que ja no estiga considert com un ofici, perquè ha anat minvant cada vegada més i només el realitzen escasses dones que encara posseïxen l'aptitud per coneixements adquirits fa molts anys. 

La puixança real del mateix va durar entre els anys de 1950 a 1980. Després, les noves tècniques de fabricació i materials han anat portant a l'actualitat, amb els seus múltiples tipus de calces i els seus variats usos, inclús terapèutics, que existixen, i els seus preus a l'abast de qualsevol economia femenina.

En Castelló hi ha dones que en la seua joventut es van dedicar a plegar punts de calça. Una d'elles era amiga de ma mare, Amparín, al voltant de la qual està centrat este escrit. Amparín va començar a plegar punts de calça quan tenia vint-i-cinc anys (1962). Ho havia aprés d'una amiga que li va proposar treballar amb ella i que portava fent-ho des de 1957. A la seua amiga li havia ensenyat una tia de Barcelona que tenia una botiga de roba, on també plegaven punts de calça.

Durant el temps que Amparín es va dedicar a este ofici, crec que era l'única dona del poble que ho realitzava. Però en altres pobles d'al voltant esta tasca també es feia. 


En aquella època comprar unes calces costava entre 20 i 25 pessetes. La majoria de dones podien disposar només d'unes i les intentaven aprofitar al màxim, per això, en compte de comprar unes noves quan se'ls feia una carrera els eixia més a compte fer-les arreglar.

Amparín s'encarregava d'arreglar les calces de moltes dones del poble, fent-los pagar aproximadament una pesseta per pam, segons els fils que havia de carrera. El tipus de calces que s'utilitzaven eren les de seda, de niló i de escuma, però ella només arreglava de niló i de escuma.

Als trenta-cinc anys, Amparín va deixar de realitzar este ofici al servei de les dones del poble, perquè la seua demanda anava descendint. Hui en dia el més fàcil i còmode, per a la majoria de dones quan se'ls fa alguna carrera, és comprar unes calces noves. 

No obstant això, ella no va deixar mai de plegar  per al seu propi ús i el de les seues amigues més pròximes fins que totes elles van deixar d'usar-les, jubilant màquina i efectes amb la seua propietària. Va realitzar durant anys molts i diferents treballs per a poder guanyar-se el sou sense eixir de sa casa, tots ells per a empreses que repartien i arreplegaven la producció a domicili, però això són altres històries.

La màquina que s'utilitzava per a plegar punts de calça estava constituïda d'una làmpada que permetia treballar amb bona llum. La màquina té un motor que mou una xicoteta bomba pneumàtica. 

La bomba envia i recupera aire al conjunt de l'agulla, que entra i ix en mans de la costurera per a realitzar el treball. Hi ha un regulador de velocitat en el pedal i un regulador de l'amplitud del moviment de l'agulla en el capçal del motor. La màquina treballa a 125 Volts.

La reparació seguia este procés:

- Primer s'examina la calça per a determinar el lloc on s'ha produït la carrera per a subjectar els punts del forat inicial.

- Es pren el fil de calça (que de vegades era extret d'altres calces velles).


- Es col·loca la calça a reparar sobre la boca d'un accessori amb forma de pot de vora metàl·lica gruixuda i molt suau, de manera que el forat quede en el centre i, per mitjà de l'agulla preparada, subjecta els punts al voltant del forat, passant el fil entre les malles. Es deixa el fil atrapat en la calça amb l'agulla per a evitar noves corregudes de punts i per a subjectar les carreres quan ja estigueren remuntades.


- El repassat s'efectua sempre partint dels finals de les carreres i avançant en direcció cap al forat que s'havia subjectat inicialment.


- Es situa l'extrem de la carrera sobre el pot i s'introduïx l'agulla remalladora una o dos malles darrere de la del final de la carrera. Amb l'agulla inclinada un poc cap arrere és suficient el moviment de pujar-la i baixar-la per a efectuar el repassat.


- Ja arribat al forat inicial i sense soltar el punt, se subjecta amb el fil que s'ha deixat prèviament, prenent el fil per l'extrem i introduint-lo per la malla, subjectant-la. L'agulla queda lliure i pot de nou tancar les altres carreres.


- Quan estan totes remuntades, amb l'agulla de cosir que havia deixat penjoll, es feia un xicotet sargit per a assegurar definitivament el tancat.


Mai va ser un ofici de què ningú es poguera fer ric, i tampoc ha arribat a ser ancestral. Era fruit d'una curta època, un breu espai temporal d'economia pobra en què una necessitat va crear una funció.


No ha sigut ni el primer ni l'últim dels treballs que naixen i moren en breu temps arrossegats per les circumstàncies. Em pareix que val com un bon exemple de com s'han succeït de ràpid els canvis en la segona mitat del segle passat.

Temps era temps...


Llegir més...

dilluns, 6 de febrer de 2012

Tractant de cavalleries

"Vaig nàixer en Castelló en 1924. A casa eren llauradors. A mi no em va quedar més remei que inclinar-me a la terra.

Mon pare era un home molt treballador, no tenia mai son. A més tenia esperit de negociant. Ell, sense robar res de ningú, va anar adquirint prou terra. Érem cinc germans, quatre xics i una xica. Tots treballàvem a casa. Un va tindre la desgràcia de morir a l'edat de 27 anys.

Fira de cavalleries.
Estes tasques de cultiu requerien l'ajuda d'animals molt bons. A causa d'açò ell va agafar afició a anar a comprar els animals en les fires de tota València. Comprava un mul, el cuidava bé i quan li eixia un comprador se li venia. Després tornava a la pròxima fira i es comprava un altre. 


Els meus germans i jo treballàvem la terra amb molt de gust perquè sempre teniem entre mans animals molt bons i que a tots ens agradaven molt. Sempre buscàvem canviar-los d'un en un.

Els meus germans va arribar un dia que es van casar i van prendre un altre camí: un es va fer carnisser i l'altre forner, els dos fora del poble, en el negoci dels respectius sogres. Llavors em vaig quedar sol amb els meus pares. Un dia el pare li vaig dir: "Per què no anem a les fires ambdós i en compte de comprar un matxo només hui comprem dos o tres?". I em va escoltar. Vam anar fent així durant quatre o cinc anys: els veníem en Castelló i pobles de la comarca.

L'any 57 vam comprar una casa més gran. Era d'una gent que es va anar del poble. Jo em vaig casar i vaig pensar: "de treball ja tinc suficient en la terra, però un negoci al costat va molt bé". Què vaig fer? Primer vaig habilitar l'estable. Després vaig anar seguint tota la comarca de la Ribera i inclús més enllà amb bicicleta dient-los si necessitaven algun animal. Anava als mercats d'Alzira, Gandia, Carlet, Xàtiva. Em vaig donar a conéixer tots els albarders, ferradors, carreters, masies de tota la contornada i tot aquell panorama em va agradar molt. Vaig veure que era un país molt diferent del que jo coneixia en Castelló. Estava molt poblat i això feia més fàcil emprendre un negoci.

Mostrant el bestiar.
Què vaig fer? Me'n vaig anar a les fires del Pirineu amb la intenció de baixar bons animals, servir el millor possible a la gent, anar sempre amb la veritat i donar facilitats de pagament. Mai els vaig fer firmar una lletra, només un trist paper per la mort o per la vida.

No tenia cap corredor, la propaganda me la feien els mateixos animals que venia. No em vaig ficar mai amb ningú. Si alguna vegada havia de perdre, perdia. El bon negociant ha de saber guanyar i perdre. En ma quadra, durant 10 o 12 anys no va entrar mai un gitano, sabien que eren animals de massa categoria per a ells.

Però quan va arribar el descens dels animals degut a l'entrada dels tractors, crec que van vindre tots els gitanos de la província de València i Alacant. Això sí, els tractes en ells eren "pren el pa i deixa el quinzet". Després va ser quan es van oferir molts corredors i tractants de totes parts per a comprar els animals. Ací a casa pareixia un mercat. Bo, no m'allargue més perquè no acabaria mai."

Venut el rossí.
Fa a penes unes setmanes que acabem de reviure a manera de multitud una nova edició de la Fira de Santa Llúcia. És la versió actualitzada d'una cita ancestral associada a una èpica profundament rural i llauradora, al record d'un tradicional acte no menys concorregut però de signe més rústic i llaurador. Els temps ho portaven: bestiar, llauradors i tractants eren les estreles de la fira.

De llauradors, afortunadament encara en queden, el bestiar equí perdura com a espècie protegida gràcies a l'afició de molts hòmens de camp, però els tractants ja s'han perdut del tot com a espècie. Són fauna extingida. Aquells hòmens que recorrien els firals de postguerra a la cerca d'animals per al treball agrícola, o ja són morts o bé ho recorden des del prisma edulcorat d'una etapa soterrada. Els tractants, com Jaume, han passat a l'oblit. Ja són part de la llarga llista d'oficis obsolets en nom del progrés.

Esquilant el ruc.
La irrupció dels tractors en el panorama agrari en la dècada dels seixanta va aportar eficàcia, descans i rapidesa als que treballaven la terra, però també va marcar l'inici d'una mort anunciada: el decliv d'un grup de gremis estretament vinculats al món llaurador (tractants, carreters, ferrers, albarders, esquiladors ...) I l'argument en pro de la nova bèstia mecànica era tan contundent com definitiu, "un tractor, si no treballa, no menja".

Jaume és un dels pocs tractants retirats que encara ho poden explicar. Ell va trobar en tot l'àmbit de la Ribera un camp immens on desplegar una activitat apresa i depurada ací amb la intuïció d'un negociant que sempre va considerar la paraula donada i donar la má com el compromís més potent per damunt de qualsevol paper (però el llaurador preferia, almenys, una paga i senyal per a dormir més tranquil). I així ho va aplicar durant els mes de trenta anys que va combinar l'exercici dels llauradors amb la seua autèntica passió: ser tractant d'animals.

De les anotacions que este home feia de cada una de les seues operacions comercials, es desprén que més de 1.500 equins van passar pel seu estable. La clau d'esta activitat frenètica que li va fer ser conegut i apreciat per quasi tots els pobles i masies de les comarques pròximes era diversificar l'oferta. A més de tractant acostumat a la compravenda, oferia un servici addicional: la formació professional de l'animal. Ací sí que perillava la vida de l'artista i ací és on el Jaume va desplegar tot el virtuosisme d'un expert domador.

El treball consistia a reclutar bestiar jove en estat salvatge en les fires del Pirineu (Graus, Salàs, Barbastre, Pont de Suert, Organyà) i una vegada ací, domar-los personalment, és a dir, ensinistrar-los per a llaurar, girar a la sénia, treballar en l'era, estirar el carro, etc...

A força de tècnica, paciència i persuasió més contundent si l'ocasió ho requeria, els animals començaven aprenent l'argot bàsic de circulació. "De seguida es detectava quan una bèstia era de llei. La posició de les orelles mantenint una asimetria relaxada, l'expressió confiada de l'ull. Quan li veies la part blanca per algun costat és que ja anava aterrit, o simplement el moviment de la cua eren pistes infal·libles per a endevinar la noblesa de l'exemplar que compraves i les seues intencions."

Remeses d'animals de 3 i 4 anys amb l'estampa imponent d'uns exemplars criats en els pastos d'alta muntanya arribaven periòdicament a l'estable de Jaume amb més d'una baralla nocturna entre tant d'animal silvestre fins que no havien aprés les "normes bàsiques de comportament" del món civilitzat on haurien de donar servei. Un futur incert segons el tipus d'amo que els adquirira. Després vindria la castració obligada per a aplacar els instints agressius.

Transport d'algeps.
"Calia fer treballar més la vista que la força", assegura Jaume fent memòria. "Estem parlant de bèsties jóvens amb una gran potència sense educar i, per tant, espantadisses. Un paper en el sòl, un toll d'aigua o el xiulit del tren podien provocar reaccions imprevisibles com fugir desbocats o soltar una col·lecció de coces per totes les bandes. Si açò passava quan anaven enganxats a un carro carregat i amb l'amo dalt, el perill es multiplicava ".

Arribat este punt, el Jaume, té un record emocionat pel ja desaparegut Toni amb qui havia compartit mil i una peripècia en esta comesa. Aprofitaven el transport de carretades d'algeps des de la pedrera del port de Cárcer fins a la Pobla per a acostumar estes bèsties en fase de pràctiques abans d'obtindre el vistiplau per a ser venudes, amb total garantia, al llaurador de torn.

"Mai regatejar carícies als animals per a premiar als seus progressos, perquè m'han agradat i sentir-se mimats els tranquil·litzava; després d'un esforç, un passe de mà per la cara, pel pit i el llom acompanyat d'unes paraules amables, i tornada a començar!" els posava com a nous. Però també era convenient aplicar la duresa d'un crit sec o una fuetada oportuna quan calia corregir un mal hàbit. Si et veien espantat o desconcertat, o no castigaves a temps una malifeta, mal. Educar un animal de 400 quilos no era cap broma i requeria nervi i estratègia. Amb la simple renyada sense més no se n'anava enlloc, més aïna els escarmentava: no calia ser un tiarro enfurit, (ho diu amb ironia, en clara al·lusió a la seua fràgil aparença física), però sí prou astut per a marcar-los els seus límits i fer-te respectar. De fet, açò formava part del negoci perquè si el mul no anava a l'hora, el llaurador et tornava i adéu venda. "

Parlem d'uns anys en què la bèstia de treball era el puntal econòmic d'una casa de llaurador. El seu cost, que en els anys seixanta podria oscil·lar entre les 15.000 i les 20.000 ptes., suposaven per a un llaurador de nivell mitjà els ingressos de dos collites. "La majoria dels tractants només volien vendre al comptat però jo vaig guanyar molts clients oferint-los la possibilitat de pagar la bèstia de poc en poc, hi havia que necessitaven un o dos anys, eren temps difícils ....".

Fins a l'extenuació.
Per a donar idea de la importància d'este bestiar en la vida quotidiana en el camp, mencionarem l'anècdota d'algú que després d'una epidèmia que va causar moltes baixes entre la població a finals del segle XIX, comentava amb un cert descans: "Gràcies a Déu que l'epidèmia només ens ha atacat les persones, que si arriba a matar les bèsties, ens arruïna ..." De fet, la mort d'un animal de treball era un desfeta econòmica per a una casa i, com ocorre ara amb els vehicles, la bèstia també s'utilitzava com un signe extern d'ostentació. Qui més podia, tenia un cavall, i els més humils s'havien de conformar amb un burro o una somera. 

De fet, segons assegura al nostre protagonista, cada espècie té una psicologia ben definida. "El cavall és la noblesa en estat pur, dóna tota la força que li demanes fins a quedar extenuat. En canvi, els híbrids (matxos i mules) administren la seua potència, són més resistents perquè dosifiquen la seua força i això els feia plenament eficaços per a les labors del camp. Burros i someres anaven a les mans de persones majors, dones o agricultors amb horts o poca terra".

L'altre vessant del tractant era el tracte: l'habilitat dialèctica per a saber vendre o comprar la mercaderia. "Quan anava a alguna masia on hi havia un animal per a vendre, l'element clau era l'ama, la dona del llaurador. Si d'entrada veies que ella acollia el tracte o l'oferta de preu amb bona cara, segur que el tracte ja estava fet. Ara bé, si et trobaves alguna d'esquerpa que es girava d'esquena, per més convençut que tingueres el marit, ja podies cantar missa que l'acord se n'anava a l'aigua ...". Segons ell, el poders fàctics atribuïts secularment a l'element femení també intervenien decisivament a l'hora de fer inclinar la balança del llaurador indecís.

Traure planter.
Finalment, el mateix treball i el profund coneixement d'este món. Sempre ha dit que qualsevol bèstia que haja passat per les seues mans la reconeixeria entre mil. 

Havia portat el nostre tractant a fer de menescal improvisat a hores intempestives, de veterinari autodidacta sanador de bonys, dolors en les potes, ferides provocades pels adorns, enfits i dolors de ventre.

Heus ací un resum de les patologies i remeis més habituals:

-Pels colps de sang (tensió), un tall en l'orella.
-Pel mal de ventre, una frega de vinagre en els renyons, tapat amb una manta i dejuni de 24 hores sense menjar ni beure. Passejar-lo sobre terreny bla fins que arribara a orinar.
-Per a les genives inflamades, fer-li rosegar un manoll de drap amerat amb sal i vinagre en l'extrem d'un pal (com si fóra una chupa-chup) i, si el cas era greu, una punció en la tercera arruga de la geniva amb la punta d'una banya de cabra perquè sagnara. L'animal tornava a menjar a l'instant.
-Per a curar els fongs dels cascos, sulfat de coure.
-Per a soldar els clavills dels cascos, oli de ginebre.
-Per a fer assecar els tumors dels cascos, aiguarràs.

"Blau de metilé", "Rojo Mata", "Escarotina Díaz" i alguna pomada antibiòtica completaven l'elemental farmaciola capaç de fer miracles i revifar algunes bèsties avorrides amb la conseqüent alarma familiar que això provocava. Era el que hui en dia hem batejat amb el nom de servei postventa. I esta disposició es feia extensiva a l'hora d'anar a ferrar. "Demà ferrer. Hauries de vindre, Jaume, que no m'atrevisc portar-li la pota" li deien els mateixos clients quan es trobaven amb alguna bèstia repelosa que no es deixava calçar ... "

El matxo, el carro i el gos.
Però tot arriba un moment que s'acaba i els últims anys de la seua activitat es va centrar en una sola direcció. Tot el món s'anava desfent de l'animal per a comprar-se un tractor o una mula mecànica i així va anar desapareixent la presència equina en les cases de llaurador i, amb ells, la palla, l'olor de l'alfals, les garrofes i el fem. Fora mosques i pudor. 

Tots van anar camí del martell (l'escorxador), els carros a les fogueres i les rodes es van salvar com a element decoratiu de xalets i jardins.

Però l'esperit negociant del tractant que ens ocupa va seguir intacte i, a falta de cavalls per a complementar la seua professió oficial de llaurador, es va embarcar en el món del vending fins a la seua jubilació. Un món d'automatismes desconegut que el va obligar a reciclar-se cap a una altra domadura molt diferent: els secrets de la mecànica. Però per a qui ha provat més d'un puntelló en el pit amb ferradura inclosa, este repte no passava de ser una baralla més.

En nom de tots els agricultors que han tingut en ell un confident i un xicotet gran home disposat a ajudar-los en aquells anys durs que home i bèstia compartien mitja vida, ací queda un homenatge al seu esperit incansable i generós. Sense por d'equivocar-nos, qualsevol persona humana estaria saludable de tindre un amic com este ...

Temps era temps...
Llegir més...

dijous, 2 de febrer de 2012

Bona nit, cresol.

Llàntia de test fenícia.

Fa poc més de cent anys, tindre llum elèctrica a casa era un luxe, a l'abast de molt poques famílies. El camí per a arribar a hui ha estat llarg. Els sistemes d'enllumenat han anat variant, el més antic les torxes, després, les llànties d'oli, els ciris,  llums de gas o carbur, quinqués de petroli, les llanternes i finalment l'electricitat.


Però anem dits i no a pams. Les llànties són un recipient on es posava oli i una metxa (que solia ser de cotó o si no n'hi ha d'una altra fibra vegetal) que amerava d'oli, una vegada amerat es deixava una fi de metxa fora del recipient i s'encenia. 

Cresol de ferro.
Les llànties més primitives són de pedra o fang, després van arribar les metàl·liques (tipus Llàntia d'Aladí) amb una o unes quantes eixides d'enllumenat, encara que les més conegudes són de planxa de ferro, anomenades cresol, el recipient d'oli de les quals tenia com un bec per a acollir la metxa i el costat contrari un placa allargada per a penjar-la en la paret. Es van usar innumerables tipus d'olis vegetals i inclús animals, com el de balena, i posteriorment minerals derivats del petroli.

En l'enllumenat públic, es van usar primer les teieres, un simple engraellat de ferro en què es cremaven tees per a donar llum al carrer. S'usava la tea, per ser una fusta resinosa, que crema amb molta facilitat, i donava una flama de gran duració. 

Teiera de penjar domèstica.
Les teieres solien situar-se en els cantons i elevades del sòl per a enllumenar el màxim de carrer. Existien, per descomptat, models xicotets per a ús domèstic, tant amb un peu com amb un ansa per a penjar. 

L'ús de les teieres de carrer, com passaria després amb els seus successors primers, en forma de llànties d'oli, no eren responsabilitat del Consell Municipal, excepte en els pocs edificis públics existents o en grans solemnitats i pocs festejos. Eren usades sobretot per establiments públics (posades i fondes, tavernes, etc, com a forma d'atraure a la clientela i garantir la seguretat en els seus accessos.


Fanals de carruatge.
Els caminants noctàmbuls s'enllumenaven pel seu propi compte a base primer de torxes, després fanals amb ciris de cera, i posteriorment d'oli i querosé. Els carruatges, van usar els mateixos sistemes amb fanals adaptats a ells. El mateix va succeir molt després amb els trens de vapor i inclús els primers automòbils.

En Castelló es va establir el primer enllumenat públic ja en el segle XIX. Sabem que en 1850 ja hi havia 29 fanals d'oli en els llocs més importants del poble, i que s'encenien els 19 dies del mes amb menys lluna. S'atorgava el servici per contracta en subhasta al millor postor cada any, i amb unes condicions determinades prèviament:

Espavilant el fanal.
1r- Ha d'encendre les 29 fanals les 19 nits sense lluna del mes des de les primeres oracions fins a les 12 de la nit entre abril i setembre i fins a les 11 la resta de l'any, i espavilant els fanals almenys 1 vegada al dia a l'estiu i dos a l'hivern.

2n- El consum d'oli, metxes, vidres i tubs serà per compte de l'adjudicatari.

3r- Els fanals trencats han d'estar reparats dins del tercer dia obligatòriament.

Els altres dies del mes no s'encenien les fanals fossen quals fossen les condicions meteorològiques

Fanal públic d'oli.
A poc a poc, s'anaven incrementant els carrers enllumenats de la població. El dia 6 de març de 1886 es van posar fanals en la plaça de l'ermita. 

El servici d'enllumenat públic de Castelló va decidir l'Ajuntament portar-lo per administració en 1883, encarregant del mateix als serenos,  al que van fer nous uniformes i distintius, però el resultat pareix que va funcionar prou mal.

En 1895, es publiquen les condicions per a prestar el servici per mitjà d'enllumenat elèctric, i es va adjudicar al senyor Francisco Caballero, d'Albaida, per 2000 pessetes anuals. 

La instal·lació que es va efectuar va ser molt dèbil i de pèssima qualitat, provocant molts incidents, avaries i inclús algun incendi de la instal·lació. Després de tant de fracàs, en 1899 l'ajuntament va encarregar fer una instal·lació nova en condicions i per administració, amb el que van acabar els perills anteriors.

Fanal de ciri.
Va ser ja en 1959 quan es va començar a muntar la nova instal·lació d'enllumenat de llums fluorescents, i que no va acabar fins a 10 anys després, recaient el gasto en els veïns del poble prorratejat segons els metres lineals de façana, i comprenent ja completament tot el casc de la població, i que a poc a poc ha arribat als nivells i tipus d'enllumenat que hui gaudim.

Els ciris van ser durant molts segles el principal mitjà per a enllumenar les llars. Primer s'usava uns ciris a base de sèu de greix animal, que cremava molt malament, feia molt de fum, així com una olor molt desagradable. 

Al cap dels anys es va començar a fer ciris amb cera verge d'abella, que cremen molt millor que els de sèu, no fan fum ni olor, però no obstant això el seu ús, al ser un producte car, es veia i es veu restringit a les classes més adinerades. 

Canelobres d'argent.
En el segle XVII es troba una alternativa, l'espermaceti, un producte econòmic, que s'aconseguia del crani de les balenes, i que no provoca el mal olor del sèu. Amb tot, l'avanç més important per a la indústria de les ciris arriba amb la parafina, a mitjan segle XIX, resultat de processar residus derivats de la destil·lació del petroli. Els cerers que encara hui queden en actiu continuen valorant per la seua qualitat, la cera d'abella.

Palmatòria de llautó.
La funció domèstica del's ciris en l'actualitat és la decorativa. Un ciri sobre una taula dóna un toc d'elegància i d'intimitat. Un element complementari a les ciris és la palmatòria, que eren els utensilis on es col·locaven les ciris. Hi havia de ferro esmaltat, de llautó, de ceràmica, inclús de vidre. 

Quan la palmatòria tenia més d'un braç se'ls denominava canelobre, i solien estar en el menjador, per la senzilla raó que era la part de la casa on es reunia la família i es feia necessari tindre més llum.

En l'actualitat el ciri també queda com a element litúrgic, perquè sempre se li va atorgar un simbolisme religiós, un ritual d'origen ancestral, com és el cremar, destruir o sacrificar alguna cosa en honor a una divinitat o força superior. 

Bíblia i ciri.
En el baptisme catòlic, el ritu inclou aigua beneïda, que llava el pecat, oli i un ciri (la llum de la fe). 

Hi ha també que recordar que el judaisme té dos símbols fonamentals, un l'estrela de David, un altre el canelobre de set braços, conegut amb el nom de la Menorá, en memòria de què hi havia en l'entrada de l'antic temple de Jerusalem, vetlant l'Arca de l'Aliança, on havia guardats els deu manaments, i simbòlicament, cada un d'estos set braços amb els seus set ciris, correspon a cada un dels set dies de la creació.

Llàntia de carbur
o carburer
La llàntia de carbur té el seu origen en 1836 quan el químic anglés H. Davy va obtindre un gas molt inflamable, conegut com a gas acetilé, produït quan el carbur càlcic entra en contacte amb l'aigua. La població va accedir al carbur per a il·luminar estances o per a eixir a l'exterior. Els anomenats carburers van ser els precursors de les llanternes. 

Els carburers consistien en dos depòsits un sobre l'altre, units per una rosca, i en el de sobre s'emmagatzema aigua i el de a baix es posava uns trossos de carbur. 

A l'obrir una xicoteta aixeta començava un goteig rítmic d'aigua, que al contactar amb el tros de carbur desprenia el gas inflamable que sortia per una boca de ceràmica amb un foradet menut que feia de cremador. Este gas també té aplicacions industrial, mesclat amb oxigen s'utilitzava per a soldar el ferro o altres metalls. 

Carburer de bicicleta.
Hui sobreviu el carburer gràcies a què va ser el seu primer ús industrial: la mineria, on curiosament ja no s'usa per ser una flama i poder provocar explosions de gas grisú d'origen natural. El seu ús actual ha sigut el de llum per a l'espeleologia, d'una banda, perquè les quantitats de carbur necessàries per a llargs períodes de treball són baixes i fàcils de transportar, el mateix que les quantitats d'aigua. 

Però hi ha un motiu que fa que hui inclús, en plena era de les bateries de gran càrrega i llums de baix consum, siguen insubstituïbles, i és la seguretat de l'usuari en espais reduïts, assegurant que la ventilació dels mateixos siga suficient. 

Quinqué de querosè.
Es diu, i és cert, que el carburer i el seu usuari respiren el mateix i en les mateixes condicions: l'acetilé crema en unes condicions de mescla d'oxigen idèntiques a què necessita una persona per a respirar, amb el que podem detectar a través de la qualitat de la seua flama si hi ha o no suficient oxigen en qualsevol espai per a garantir la supervivència. 

D'altra banda, el residu de la combustió d'acetilé és el mateix que el de la nostra respiració, anhídrid carbònic i vapor d'aigua, per la qual cosa ni és tòxic ni ol a res, el que és d'agrair en espais tancats. A més, la llum és molt potent i blanca,  pel que és ideal. 

Un altre sistema de fer llum ja per la mateixa època era el quinqué de petroli. El seu tub de llum es muntava sobre una base consistent en un depòsit de vidre o llanda, com a peu, on es posava el petroli de cremar o querosè. A diferència de les llànties d'oli, on el cremador era redó, ací la metxa és una tira plana, regulable amb una roda, per a variar la intensitat de la flama, i amb ximenera superior de vidre extraïble per a la seua neteja.

Llàntia de petroli.
La llum elèctrica va tardar molts anys a imposar-se en les llars despreses del seu naixement per diverses raons. Primer, el seu preu. Instal·lar-la era car, i el seu consum elevat per a les dèbils economies dels llauradors. D'altra banda, només es disposava de servei unes hores al dia i amb freqüents fallades, per la qual cosa era necessari tindre servei alternatiu amb els mitjans clàssics. 

Els anys van portar que anara millorant i que es començaren a tindre en les cases altres coses que la van anar fent atractiva i finalment imprescindible, gràcies a tots eixos consums nous què hui anomenem electrodomèstics.

Fanal de tren.
Durant tot este temps, va continuar convivint amb els altres sistemes anteriors. Per a l'ús d'enllumenat personal van ser desplaçats per les llanternes elèctriques alimentades per piles o bateries, però d'això fa molt pocs anys. 


Si observeu el que portem comentat, vos adonareu que, des que va començar la història de la humanitat, tota l'evolució dels sistemes d'enllumenat posteriors als del simple foc de llenya o de oli, s'ha realitzat en poc més de segle i mig. 

Per cert, un altre dia en parlarem. Sabria algun dels més jóvens dir quantes companyies elèctriques operaven en el subministrament de Castelló? Hi havia alguna central de producció elèctrica d'algun tipus en el nostre poble? La resposta a ambdós preguntes és: diverses. 

Temps era temps.

Llegir més...