Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 20 de maig de 2012

Conxeta

Va nàixer la vespra de Sant Josep de 1932 en el carrer del Teular, en La Pobla Llarga, en una família en què va ser la major de tres germanes. Son pare, Eduardo, jornaler de l'agricultura i exlegionari condecorat durant la guerra del Marroc. Sa mare, Conxa, treballadora en magatzem de taronges. La guerra civil va marcar la seua infància, i pràcticament no va conéixer el que era una escola. En les condicions d'una dura postguerra, Conxeta va tindre primer que col·laborar en el cuidat de la seua primera germana, Pepica, perquè els seus pares pogueren aconseguir el manteniment de la família, res estrany en l'època, i uns anys després, també de Reme, el bebé de la família. 

Son pare ja estava malalt d'asma i cada vegada podia ajudar menys en l'economia domèstica. Va morir en 1948 després d'una llarga i penosa malaltia. Durant els primers anys de la postguerra va saber el que eren les verdaderes penúries. Moltes vegades encara recordava el que era gitar-se després de sopar un simple codony bullit, o una taronja, o un simple bullit amb creïlles o moniatos espigolats i algunes herbes arreplegues pels camps.

14 anys
Quan en 1946 la va conèixer el què va ser el seu primer nóvio i després marit, tot just 14 anys, ja era treballadora de la taronja com sa mare, i havia aconseguit la categoria d'encaixadora i talladora de paper quan les altres xiques de la seua edat eren poc més que aprenentes. Va créixer i es va fer dona massa de pressa. Era el signe dels temps. 

Vicent va quedar enamorat d'aquella xiqueta el primer dia que la va veure durant la fira de La Pobla. Era la criatura més bonica que havia vist en la seua vida, i no va parar fins que uns dies després ella va accedir a ser la seua nóvia. 

Les dos famílies es van acostar molt amb el seu festeig, que ambdós havien acceptat amb sincer goig, i també va ser molt dur quan un any després de son pare, en 1949, va morir el pare de Vicent.

A poc a poc, les coses van anar millorant dins de la pobresa familiar i en 1954 es va casar amb Vicent, ambdós de negre respectant els llargs dols de l'època. El viatge de bodes, una setmana a Xeraco i una altra a València. La boda va significar també un poc de desarrelament, per traslladar-se a viure a Castelló, al barri de l'Ermita, a la casa familiar del seu espòs. 

La situació s'atenuava per a ella en part perquè la seua millor amiga, Consuelito, s'havia casat poc abans amb un amic del seu espòs, també dit Vicent, i també de Castelló, encara que el contacte no fóra massa fort perquè este vivia en el carrer de la Ceba, a l'altre extrem del poble, però el contacte entre ambdós era diari per la seua amistat i la dels seus marits. D'altra banda, la seua germana menuda, Reme, vivia amb ells. Allí es va criar, i col·laborava durant la seua infància i adolescència amb els treballs que podia fer, i de sa casa va eixir per a casar-se prou anys després. 

Les relacions amb la seua sogra no van ser fàcils al principi, perquè Micaleta era una dona molt forta que no va conéixer una vida fàcil i volia el seu fill amb tota la seua força de viuda de gran caràcter. No obstant això, Conxeta era una dona de tracte dolç que desconeixia el que eren els zels i rancors, i no va necessitar molts mesos per a convertir-se en la millor amiga de sa mare política. 


19 anys
Durant eixos primers anys va treballar junt amb el seu nou espòs en qualsevol classe de treballs de jornalera en el camp, incloent la collida de taronges, i després va començar a trobar treball en els magatzems del poble, on ràpidament va trobar el seu espai d'encaixadora de qualitat i talladora de paper.

L'economia familiar va millorar al començar Vicent a treballar pel seu compte amb un motocarro que va adquirir i dedicar-se a transport per als llauradors i xicotets treballs de compra - venda de taronja de segona per a la naixent indústria local dels sucs, que molts anys després donaria origen a l'actual indústria conservera local.

En 1956 va tindre el seu primer fill, que per un part massa llarg i mal assistit, en l'hospital local del Castelló, junt amb l'Ermita, a pocs metres de sa casa, va nàixer mort. No va ser un bon començament, i va resultar molt dur de superar. Per circumstàncies diverses, van decidir ella i Vicent dedicar-se a un nou ofici: verdurers. Van muntar una parada en el mercat municipal, i les coses van començar a funcionar prou bé. 

En això estaven quan en ple estiu, en el mes de juliol de 1958, i esta vegada en sa casa, va nàixer el seu segon fill, i esta vegada les coses van anar correctament. Es va dir Vicent, com son pare i iaio, i el va criar en el propi mercat, mentres atenia a les seues clientes. El seu espòs abastia la parada i continuava fent transport per als llauradors amb el motocarro. 

A principi del mes de gener de 1961, van canviar la seua residència al nou barri de Califòrnia, dos cases més enllà d'on poc abans s'havia traslladat també a viure la seua amiga Consuelito. L'alegria de la seua nova proximitat va augmentar quan el dia 9 del mateix mes va nàixer el seu segon bebé. Esta vegada va ser una xiqueta, a qui va dir com ella, però a la que tots van conéixer pel seu principi de nom, Inmaculada. Va nàixer també a casa i sense problemes. El mercat va ser també el seu bressol.

Les coses van seguir el seu curs fins al nadal de 1962. Eixe va ser l'any de la terrible gelada que pràcticament va afonar l'economia de Castelló, i durant ella havia mort Micaleta. La caiguda de l'agricultura local va provocar que escassejaren els jornals i tot començara a anar malament,  pel que van decidir telefonar la seua germana Reme, novençana i emigrada a París, preguntant si allí hi hi havia treball. La resposta va ser immediata i afirmativa. Vicent es volia anar sol a guanyar el pa per a la seua família, però Conxeta ho tenia clar. "On va la corda, va el poal". 

El xicotet Vicent va quedar a cura de la seua iaia materna, que s'havia casat en segones noces amb Pasqualet, que havia sigut molts anys abans el seu primer nóvio, i que el seu caràcter va fer que fóra prompte un segon pare per a les seues filles. La xicoteta Inmaculada va quedar amb la seua tia Pepica i la seua amiga Carmen, la seua padrina, que residien en València, i a finals de gener de 1963, van partir a l'exili en busca de treball.

Les coses van anar bé a París, i quan van tornar en el seu primer viatge durant l'estiu, es van emportar al xicotet Vicent, que podia estar amb ells i començar en el pròxim parvulari pre escolar quasi veí a la seua residència. Això ho faria un poc menys dur per a ella, encara que no poguera disfrutar de la seua xicoteta. Durant l'any les coses van anar molt bé, facilitat pel seu treball, els seus nous i bons amics i veïns, tots emigrants com ells, i la proximitat de la seua germana. No obstant això, a principis del següent estiu, Conxeta va emmalaltir de pneumònia, provocada perquè el clima parisenc no li assentava gens bé al seu cos, i quan es va recuperar, Vicent i ella van decidir tornar a Castelló amb el seu xiquet.

L'economia local començava a millorar, i després de la seua convalescència, Conxeta va començar a treballar de nou en el magatzem durant tota la temporada, primer amb la taronja i després amb la fruita d'estiu, i Vicent va trobar, de la mà del seu amic Rafael, treball com a agent d'assegurances per a la companyia "El Ocaso", en la seua sucursal de Carcaixent, i entre ambdós batien quasi tota la comarca de la Ribera. Açò va durar fins a finals de 1967, quan per problemes de criteri amb el seu cap, Vicent va abandonar el treball. 

En 1968 va morir Pasqualet i de nou va ser un colp per a Conxeta.  Durant uns mesos, Vicent es va dedicar a treballar en diferents tasques agrícoles, fins que a principis de 1969 van decidir reprendre els seus treballs de venda de verdures en el mercat, i per a això, Vicent va comprar una furgoneta per a abastir-la, tal com feia amb el vell motocarro, i va començar a fer també transport per als llauradors.

Eixe mateix any, i quan ja no ho esperaven, en el mes d'agost els va arribar la seua segona filla, a qui van dir Neus. Va ser el nou joguet de la casa i de nou es va criar en el mercat com els seus germans. No obstant això, a finals dels anys 70, els supermercats van anar a poc a poc desplaçant al mercat municipal, i l'augment de vehicles particulars de qualsevol tipus, va ser fent minvar la necessitat del transport per a llauradors i van aparéixer noves necessitats de treball. Es van veure obligats a abandonar el mercat i a variar el sistema del transport. Vicent va construir una granja en què es va dedicar a criar conills, complementant-ho amb els treballs de la seua furgoneta.

Conxeta va començar a treballar en el pròxim magatzem d'Antonio González, acabat de muntar, i conegut amb el seu malnom d'esportista pilotari de "Massianet". Les coses van funcionar bé, i amb ella treballava Consuelito i moltes de les seues amigues i veïnes, entre elles les tres germanes d'Antonio, i l'ambient de treball s'assemblava molt al d'una gran família. 

Van ser anys de dur treball, com el de totes les dones de la taronja, amb moltes hores de magatzem i una família que cuidar, sense temps, però compensada amb una economia en millora i una vida familiar estable i feliç, uns fills creixent i en l'escola, i que van seguir fins que en 1976 va morir Conxa, sa mare. Les circumstàncies van anar canviant i millorant a poc a poc, fins que amb 63 anys, en 1995, es va jubilar seguint entre els mateixos amics, el mateix veïnat, les mateixes amigues i companyes.

78 anys
Durant la seua vida havia treballat molt i la seua salut ja no era la millor. Ella va seguir incombustible al capdavant de sa casa, amb el seu etern somriure en la boca, amb el seu caràcter conciliador, amb els seus braços sempre oberts, i disfrutant del que durant tants anys havia sembrat, el seu afecte i treball, i sense mai dedicar un sol minut a ella mateixa. 

El seu temps era sempre per a Vicent i els seus fills, la seua vocació, i per a tots aquells que la requerien per qualsevol raó. L'haver venut en el mercat i tants anys de magatzem van fer que fóra molt coneguda, i la seua forma de ser va fer que fóra molt volguda. Va acumular tres néts i dos nétes, els va disfrutar al màxim, els va donar tot el seu amor, i va ser plenament corresposta.

Durant els últims anys la seua salut va començar a ressentir-se i este any, en el que va complir els 80 de la seua vida, va acabar per portar-la a un ingrés de 27 dies en l'hospital. Ja era coneguda en quasi totes les plantes del Lluís Alcanyís pels seus diversos i freqüents ingressos dels últims anys, i les infermeres la coneixien com una pacient tranquil·la i agraïda. Si li preguntaves, ella sempre estava be, i mai li feia falta res.

Dimecres passat, a primera hora de la matinada, el seu cos malalt ja no va resistir més, i rodejada de la seua família, el seu cor es va detindre. Una gran dona, una gran treballadora, una gran persona, una gran mare, es va anar, però va deixar el seu imperible llegat i el seu record: El seu amor. 

Et vull, Conxeta. T'estime, mare.



Llegir més...

divendres, 4 de maig de 2012

Herbes i Remeis (2 de 2)


I seguim com anàvem amb altres remeis:

21. Per a fer orinar

La cabellera de panotxa era molt bona. Hi havia bullir la cabellera de panotxa i beure un got al dia, en dejú, durant nou dies seguits.

22. Contra el dolor de cames i peus 

Banys d'aigua fresca amb sal. Després d'una llarga caminada o d'un dia de treball pesat, necessitàvem llavar-nos o banyar-nos els peus i cames amb aigua fresqueta amb prou sal. Fer això era molt alleujador i reconfortant.

23. Per a abaixar la pressió de la sang

• Es feia un tractament de nou dies, amb herba betònica bullida. És curiós que l'herba betònica només naix i creix prop dels troncs de les garroferes vives.

• Infusions d'aigua de romer i fulles d'olivera. Calia fer una "novena", és a dir, durant 9 dies seguits, cada matí i en dejú, havíem de prendre una infusió d'aigua bullida amb romer i fulles d'olivera.

24. Per a ajudar a expectorar

Un mètode molt bo per a ajudar a expectorar eren les infusions de llet calenta amb mel i una bona cullerada de sagí de porc. Esta infusió s'havia de prendre a l'hora d'anar a dormir, una tassa.

25. Per a curar talls o ferides

• Un fet original i curiós eren les llepades fetes pel gos de la casa. Alguns llauradors, per a curar-se de les ferides o talls fets en els peus o les mans amb ferramentes del camp, cridaven el seu gos i li les feien llepar una bona estona. Llavors, ben netes, tiraven un doll de vi negre. Bo, això era el cuidat d'emergència, fet en el camp. Després, a la nit i a casa, ja es curava millor.

• S'usava un preparat que el venien en les farmàcies: aigua timolada. Esta aigua amb timó era adeqüada per a llavar ferides obertes.

• S'aplicava un tros de la flor d'un lliri de Sant Antoni o assutzena damunt de la ferida. Calia anar canviant la flor cada dia, d'esta manera la ferida cicatritzava més ràpid.

26. Per a alleujar o curar les morenes

Això sí que ens anava bé: banys d'herbes! Es bullia parietària i es posava en un gibrell col·locat estratègicament sobre una cadira, els afectats s'assentaven una bona estona, almenys dos vegades al dia.

27. Galteres

L'afectat trobava alleugeriment quan s'untava el coll i la sotabarba amb un ungüent de belladona, aplicat amb un drap que es lligava al voltant del coll.

28. Per a curar la pallola, la varicel·la, l'escarlatina i altres afeccions de la pell

Es feia bullir l'herba escabiosa amb aigua i s'aplicaven compreses, ben amerades, sobre el pit, l'esquena, o bé en aquelles parts del cos afectades per floc o taques. Al mateix temps, es prenia una infusió diürètica per a ajudar el procés.

29. Per a calmar el dolor de la menstruació

Es feien infusions de comí, romer i sàlvia.

30. Per a curar llagues de cremades, voltadits i furóncols

• Hi havia que l'aplicació d'ungüent de serp que feien en les farmàcies.

• Contra els furóncols anava ben un tall de ceba. Abans, era freqüent veure jóvens amb furóncols en el coll. Doncs bé, estos es curaven simplement amb un tros de ceba. Es partix una ceba per la mitat i agafem un tall que faça cassoleta i, en l'interior, posem un trosset de sabó de llavar roba, de grandària aproximada com una avellana, i s'afig unes gotes d'oli. Llavors, el posem al foc i quan el sabó s'ha desfet i la ceba estiga mig cuita, s'aplica, el més calent possible, al furóncol, com si fóra una boina i es venga fortament. A les poques hores, ha expulsat el pus i es cura prompte.

• També, contra el voltadits anava bé la cataplasma de ceba. Es procedix de manera semblant a com hem dit que calia fer contra els furóncols, però sense sabó. Cal prendre un tall o rodanxa de ceba, com una cassoleta; afegim quatre gotes d'oli i es posa a la planxa o sobre les brases. Quan estiga mig cuita (atabollada), es col·loca damunt del voltadits, com una boina, i es tapa o es venga.

31. Per a curar els ulls lleganyosos, mussols i altres símptomes semblants dels ulls

• Calia bullir una branqueta de ruda i, amb un cotó embegut en aquella aigua tèbia, calia fer fregues  als ulls. D'esta manera, es curaven les infeccions superficials dels ulls.

• Els bafs de flor de saüc. Calia col·locar unes brases mig apagades sobre una tapadora d'alumini voltejada. La tapadora es posava com si fóra un plat en la taula, i el malalt acostava els ulls a la tapadora i es tapava el cap amb un drap gran. Llavors, ell mateix, col·locava les flors de saüc sobre les brases i es prenia bafs, amb els ulls ben oberts.

• Les infusions de camamilla anaven bé per a moltes coses. La infusió de camamilla es ficava dins d'unes copes especials, ben omplides. Llavors, amb el cap baixa, s'havia de col·locar la copa i espentar-la cobrint al voltant dels ulls, alçava el cap i movent els ulls rebien un bany, i així havia d'aguantar una bona estona, amb la infusió tèbia.

• Per a curar un mussol: Cataplasma de molla de pa amerada de vi negre. En aquell temps, els mussols en les parpelles eren més freqüents que ara, potser per la falta d'higiene, en general. Doncs bé, calia agafar una molla de pa i amerar-la amb vi negre. Llavors, s'aplicava sobre l'ull afectat, aproximadament durant set o huit minuts. Deixeu-me que vos conte algunes coses que féiem els xiquets amb la molla de pa o llesca "borratxa" usada. La col·locàvem en un cucurutxo (abans tots els productes s'embolicaven amb paperines, de diferents grandàries), i, ja de nit, anàvem a una casa, amb l'objectiu de traspassar-los el mussol, i, com en l'època les portes només s'entretancaven... per tant, entràvem i déiem: Ama ... que desitja un mussol borratxo? Llavors, si l'ama es donava compte, eixia de pressa i perseguia els xiquets. Si al contrari, preguntava: Qui és? Nosaltres tiràvem la paperina dins mentres déiem: ací vos el deixe, el mussol borratxo! I vinga a córrer ... Perquè si ens perseguia, ens tirava la paperina i ens tocava l'esquena, llavors, el mussol es reproduïa. Si no era així, i el cucurutxo es quedava dins de la casa visitada, un altre mussol eixiria en la parpella de l'ama o d'algú de la casa.

32. Per a curar les panses en els llavis

També era molt habitual en aquell temps que isqueren panses als llavis de les persones, que eren com una espècie d'herpes. Doncs bé, la gent se les assecaven amb  cotó mullat amb esperit de vi. Calia humitejar les panses sovint.

33. Contra el tètans

Quan algú es clavava un rosta de palmera, o bé un clau o un fil d'aram, en qualsevol part del cos, es feia una cura, mig salvatge, que encara recorde que me la van fer quan jo era xicotet. En aquells anys, al xafar una fusta, em vaig clavar un clau oxidat en el peu i la meua iaia em curà amb la "vespa", que era el nom que usàvem per a estes ocasions. Calia posar oli d'oliva en una paella i en l'interior unes palletes de blat esclafades i, Apa, al foc. Quan l'oli bullia, em van posar amb el peu nu, elevat, i amb unes pinces van agafar una de les palles amb oli bullint i, en l'interior del forat que havia deixat el clau, aplicaven l'oli bullint dins de la ferida ... No vaig agafar el tètans, però encara recorde d'una manera "especial" aquells moments. Les "vespes" també es feien d'una altra manera: s'agafava una palla llarga, amerava d'oli d'oliva i es posava vertical, se li prenia foc per la punta de baix i l'oli anava baixant per la palla. Quan arribava al foc, calfava i, llavors xorrava en l'interior de la ferida, com una boleta de foc. Estes cures eren eficassíssimes, però només de pensar-ho, m'aborrona!

34. Per als disgustos forts i esglais:

• Mitja o una culleradeta d'aigua de tarongina, amb un poc de sucre. Calia beure's una culleradeta del destil·lat aromàtic de la flor del taronger amb un poc de sucre.

• També hi havia uns productes molt populars i senzills que curaven, alguns encara es troben en la farmàcia, altres ja no. Estos productes eren: la tintura de iode, l'aigua del Carme, les fórmules ( preparats o apòsits) magistrals (els anomenàvem, popularment, potingues), ungüents de serp, de belladona, de soldat, de tarongina composta, d'aigua timolada, d'aigua oxigenada, d'aigua de Carabanya, oli de ricí, farina de llinosa, i llapis de la marca Termosan, etc.

35. Les infusions

• Per a previndre les malalties: Infusions.

Ja hem comentat que les novenes eren les infusions que s'havien de prendre en dejú i durant nou dies. Doncs bé, també hi havia qui les feia només menjant-se una dent d'all, o bé, bevent-se una cullerada d'oli.

• L'herba de Sant Joan: Calia collir-la durant la revetla de la vespra (nit) de Sant Joan, a fi que fóra plenament sanadora. S'usava per a molts tipus de ferides i llagues. Inclús, hi havia qui les prenia com a infusió per a trastorns intestinals i com a prevenció del dolor de gota.

• Infusions de poliol i menta: Sempre s'han pres per a facilitar les digestions i curar les indisposicions de l'aparell digestiu.

36. Curar l'enyorança

Calia buscar l'assistència d'una dona curandera. Se'm fa difícil dir-vos què era el mal d'enyorança. A açò es deia de quan un xiquet o xiqueta es trobava immers en si mateix, no menjava molt, no jugava, etc. En estos casos, ens feia falta l'ajuda d'una dona curandera. Calia llevar un floc del cabell de la criatura, o bé portar-lo directament davant de la dona. Esta, a través del cabell, i tirant unes gotes d'oli en un plat amb aigua, sabia si tenia el mal d'enyorança. La curació, en cas afirmatiu, es feia per mitjà de l'oració.

37. Per a curar els animals domèstics (gossos, cabres, ovelles...)

• Contra la ruptura d'ossos: Primerament, s'havia de col·locar els ossos en el seu lloc o posició originària. Llavors, s'adossaven unes fustetes o canyes (una fèrula diríem ara aproximadament, d'un pam de llarg i bé juntes i pressionades, ja que havia de protegir tot el vol de la pota, s'embenava fortament i, dos vegades al dia, se li tirava un dollet d'aiguardent en l'embena. Al cap de 25 dies, l'os s'havia soldat.

• Per a curar les llagues: Per exemple, les ferides que es produïen els cavalls quan es quedaven travats amb una corda just per damunt del casc o peüngla i, al moure la pota per a deslligar-se, a força de fregar amb la corda o ronsal, es feien una ferida en la pota. En aquells llocs, era difícil la curació, però ens les sabíem totes ... Féiem un ungüent casolà amb oli d'oliva i sofre i es posava dins d'una tassa un bon doll d'oli i una cullerada de sofre, es removia bé i la pasta resultant s'aplicava sobre les llagues. En pocs dies, la ferida s'assecava i començava a cicatritzar. A vegades, també alguna persona hi ha emprat este mètode.

38. Sobre l'oli

• L'oli de fetge d'abadejo feia recuperar la gana als xiquets desganats: Es donava a beure sovint, com reforçant o constituent a les criatures primetes o que havien passat una malaltia.

• Apariats sobre l'oli i la sal: Les persones majors quan parlaven de mals i de les propietats curadores de l'oli i la sal, deien:

"L'oli d'oliva tot mal esquiva"
"La sal cura tot mal"
"El que cou, cura, i el que pica, madura"
"L'oli mata el verí"

8 . El desinfectant mil·lenari.

Quan es collia el codony, sempre hi havia alguns deficients, tocats, o massa xicotets. Eixos eren la clau. En quasi totes les cases hi havia penjant del coll unes botelletes de forma oblonga, amb un tros de cordell, de la zona on més foren castigada per les inclemències del temps, fort sol, pluja, vent, gelades... En el seu interior, estaven plenes de retalls de codony, ficats de qualsevol manera, i res més. Era un treball residual de velles durant la temporada.

El temps feia que anessen fermentant i destil·lant un poc de suc alcohòlic, una substància plena de màgia ancestral, el Suc de Codony. Quan un xiquet queia corrent, es feia qualsevol xicoteta ferida en el genoll o en qualsevol altre lloc, es desinfectava amb ella. Era l'antisèptic tradicional, res de mercromina, aigua oxigenada ni altres coses. Suc de Codony.

39. Fogades de llengua i morros. 

Hui se les coneix com Gingivoestomatitis Herpètica, i molts xiquets l'han patit. Hui només se'ls recepta analgèsics, i els xiquets patixen forts dolors i grans bambolles sagnants que els fan plorar de dolor durant els quasi deu dies que dura. És una malaltia vírica molt virulenta que ompli de ferides tota la boca. Abans totes les cases tenien en el corral un femer, on s'anaven amuntonant els residus de les menjades i els dels animals, i s'anaven podrint fins que era temporada de traure'ls per a abonar els camps. En les nits tranquil·les, se sentia en l'un suau remor, com un rosegar molt tènue, que el provocaven els escarabats que vivien en ell i d'ell. S'eixia amb precaució i es caçaven uns quants d'ells.

Amb mig gotet d'oli d'oliva, es fregien vius en un pot quatre o cinc d'ells. Després es retiraven els animalets socarrats i es guardava l'oli en una botelleta tapada amb un suro. Oli d'Escarabat. Amb un cotonet o una gasa, es netejaven les ferides del xiquet per tota la boca, i en un parell de dies desapareixia totalment la infecció. Parlem del Blaps Mortisaga o Escarabat de Cementeri. En els anys 60 encara el fabricaven els vells apotecaris. Hui totes són potingues de laboratori tan cars com poc efectius. Potser han oblidat que el vell i sagrat escarabat de les antigues cultures mediterrànies és una cosa molt especial, abundant i barat.

Creieu que ja estàn tots? Ni de lluny. Només hem anomenat uns pocs. Hi ha milers, però este bloc no és un tractat de medicina ancestral... Per a mostra, val un botó...

Temps era temps...

Llegir més...