Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dissabte, 23 de juny de 2012

Figues de pala.

Els últims anys una malaltia assola els palerals del país. Pocs s'han lliurat de la plaga de cotxinilles del Perú (Dactylopius coccus) que extrauen la saba de la palera (Opuntia ficus indica) i la invadixen amb una espècie de teranyina o cotó. Les pales o fulles, a poc a poc, es marcixen i moren. 

Alguns pensen que com no ha sigut una espècie nativa de la zona, sinó importada, encara que fa centenars d'anys, la seua desaparició només posa les coses en el seu lloc. Potser sí, però si es perden per sempre, perdrem un poc més que una planta forastera, que ja ni es recorda quan ha deixat de ser-ho, atés que ha enriquit els nostres paisatges i la nostra cultura des de fa segles. 

Són tan familiars les paleres entre nosaltres que els europeus septentrionals les associen als clixés de les cultures mediterrànies i especialment a les islàmiques. Van ser pintades pels romàntics huitcentistes que viatjaven per terres de València buscant reminiscències orientals.

Asalvatjada en la serra, la palera del poble era cultivada en marges i talussos per a evitar solsides i a la vegada proporcionar aliment estacional als humans i a les bèsties. Nomenats són encara els densìssims palerals, autèntiques tanques que rodegen d'aigua en conserva i punxes les cases i les masies. Són una de les més delicioses fruites de l'estiu. 

En el mateix lloc on apareixen les espines, prèviament trobem unes xicotetes fulles de curta vida que s'assequen i cauen amb relativa rapidesa. 

Les flors del figuera de pala també naixen sobre les pales, sobretot en les seues vores, i són les que formaran el fruit. Com totes les flors dels cactus, són especialment belles i efímeres.

Recorde fa anys el mercat, on almenys dos vegades a la setmana es podien comprar per a ser paladejades les figues per aquells que no volgueren prendre's el treball de collir-les per si mateixos.  Hi havia un home, no recorde ara el seu nom, que tots els anys collia i pelava les figues dels contorns pa vendre-les com la delícia que són a tot el poble dient: "Figues de pala, ací se les pele! "

Per bé que el seu consum ha decaigut des dels anys de 1950 fins ara, a l'arribar l'estiu sempre hi ha hagut gent aficionada a fer figues paleres. En esta estació tan propensa a les diarrees, els seus poders astringents són apreciats. Estos eren els passos que seguia el recol·lector:

El principal obstacle de les paleres són les rostes i després el brancatge extraordinàriament compacte que dificulta l'accés al fruits. Per a eixir victoriosos en esta empresa s'han de fer, per tant, les coses amb cervell de llaurador. La primera cosa que caldrà fer és buscar una bona i llarga canya madura. En un espessit canyar, es tria i talla una. Una vegada pelada, amb una navaixa li practica dos talls en el cap de, més o menys, un pam de llarg i aconseguix així quatre tallades que faran de dits. 

A continuació li embotix una pedreta dins del buit de la canya, i que expandirà els dits fins a tindre l'amplària d'una figa; li fa una lligassa i ja té l'instrument acabat, el tradicional cóp. Endinsa la canya en el paleral, enganxa la figa, el roda, la dessoca i al cabàs.

Al ser collides les figues, hem d'arrancar-les les punxes, el que també té el seu secret. Si el que vols és disfrutar-les acabades de collir, agafa la falç i talla un grapat de rametes d'arbustos per a confeccionar una granereta. Aboca les figues en el sòl i les agranes, mesclant-les amb la pols del bancal. Amb quatre agranades les espines desapareixen majoritàriament. Si són per a vendre-les, interessa que el seu aspecte siga lluent i atractiu, i per tant, no es realitza l'agranat, sinó que es mantenen en cabassos fins a la seua venda.

Fira d'agost de Xàtiva.
Ja en el mercat, el nostre home té la seua modesta parada formada per un xicotet banc en què s'assenta, el cabàs de les figues a un costat, i enfront de si un poal gran d'aigua, a què va bolcant les figues del cabàs a poc a poc quan van desapareixent les que té a remulla, perquè l'aigua ablanix les pues fins a fer-les inofensives. 

Les seues ferramentes: una simple però esmolada navaixa. Quan algú li demana unes figues, tradicionalment venudes a dotzenes, pren una a una les figues del cabàs amb la seua mà nua, i amb l'altra talla d'una llesca cada un dels dos extrems del fruit. 

Després fa un tall longitudinal en la pell i la desplega arrancant-la del cor del fruit. L'envàs tradicional de venda: el caputxo de paper d'estrassa. Cada poc de temps, es buida el poal d'aigua amb les rostes que continga dels fruits tractats, es buida en l'albelló, i es torna a omplir de la font del mercat, reiniciant el procés. El sistema és el mateix que podeu veure en la foto, de la fira d'agost de Xàtiva.

El sabor és deliciós, una de les millors fruites per al paladar. Té centenars de xicotetes llavors, les vinces, que fan molest el seu consum a la gent que les retira de la boca. Són perfectament consumibles i innòcues. En algunes zones de la costa s'estan collint hui per a fer amb les seues delicioses carns cremes de gelat, després de triturar-les i colar-les, fent les delícies de la clientela de gelateries de categoria i restaurants destacats.

La seua reproducció és molt fàcil. Qualsevol tros de pala (fulla) que plantem (o tirem sobre qualsevol sòl fèrtil) arrelarà i brollarà formant una nova planta. Quan tallem un tros a una pala per qualsevol raó, serà pel tall per on brolle una nova (o diverses) pales. Només requerix ple sol i una terra porosa i ben drenada.

Hi ha nombroses varietats de palera, nopal, chumbera, tuna, alquitira, chumbón, choya, penco, tasajillo, etc, o com vulgueu anomenar-la. 

Però hi ha una destacada, que en alguns països es cultiva per això, la varietat 'Burbank's Spineless', molt moderna (i de la que jo he tingut dos exemplars, que vaig acabar havent d'arrancar per invasors en zona no desitjada), i és apreciada per una sola raó: La seua planta no té espines, excepte alguna molt xicoteta en alguns brots, encara que el fruit és idèntic als altres i amb les seues minúscules punxes-pels tan molestes i punxegudes com la resta.

Hi ha una molt important aplicació de la figuera de pala, i que també, com moltes altres, s'ha perdut en la nostra comarca, i és la medicinal. A banda de l'efecte astringent que hem anomenat, té un moltíssim més important: és el seu potent efecte antidiabètic. I este efecte no és dels fruits, sinó de les pròpies fulles, les pales. 

El seu consum és molt senzill. Es tallen, es preparen soles arrancant les rostes, i a partir d'ací es poden liquar i ser begudes o tallar i ser consumides en ensalada o ser cuinades de mil maneres, i a més tenen un sabor agradable semblant la de les bajoquetes. Si no t'agrada la seua textura bavosa, que soles te crua, després de tallar-la la cous en aigua amb sal durant 5 minuts. 

També està deliciosa torrada en planxa o en graella. Es un menjar molt apreciat a Àsia i a tot Amèrica, i ací ens hem oblidat d'ella, inclosos els anys de tanta gana durant la postguerra, que sols aprofitàvem els fruits.

És reductor del colesterol i ajuda a previndre l'osteoporosi, controla la gana i reduïx l'acumulació de greixos, sent molt ric en fibres i afavorix la diüresi. Recordem a més que, com tots els cactus, són les fonts naturals d'aigua dolça i potable de les zones desèrtiques o molt àrides. A més, són un excel·lent farratge per al bestiar. 

I com més avança la nostra societat, més s'oblida la nostra pròpia cultura i menys importància i valor es dóna al que ens oferix gratuïtament la nostra naturalesa. Com sempre, el més car es el millor i la Mare de Déu de més lluny, fa més miracles.

Temps era temps...



Llegir més...

diumenge, 17 de juny de 2012

Molinaes i anguiles.

Suc d'anguiles.

Ingredients: Anguiles, alls, pebre roig, ametles, jolivert, vitet, aigua, oli i sal, i si de cas, creïlles.

Preparació: En una cassola de fang se sofrig l'all tallat en làmines. 

Afig el pebre roig i per a evitar que es creme tira-li voltes parell de voltes i rega-ho amb aigua, però sense excés que no s'ofegue.

Al moment, mentre l'aigua està gelada, incorpora les anguiles netes i tallades en trossos d'uns cinc o sis centímetres, també les creïlles tallades a daus si vas a usar-les. 

Si t'agrada espessir el caldo, és millor que trenques les creïlles que les talles, perquè solten més fècula.

Picar en el morter de fang les ametles, el jolivert i un all. Afig-ho al guisat. Agregarem el vitet, segons vos agrade més o menys coent.

Deixar coure, fins que l'anguila quede blana, quan la carn comença a penes a separar-se de l'espina. Fes que resulte un suc curt i melós. 

All i pebre.
Ja tenim la fórmula més o menys magistral del famós "suc d'anguiles". (Suc ve de sucar, com els valencians anomenem a mullar pa, no de suc). Si disposem de suficient quantitat d'anguiles com per a prescindir de les creïlles, li direm d'una forma més ressonant, "all i pebre".

Deixarem per als gurmets les eternes discussions de si en la picada han de ser ametles o pinyons, o si ha de portar o no un poc de pa fregit en la picada si no usem creïlles per a espessir el caldo.

Resulta prou artificiós per rar l'oferir una menjar que lligue de prop amb l'Albaida, i més quan el plat que presentem es considera un tòpic de la gastronomia valenciana. És més, existixen en les terres del delta de l'Ebre guisats que recorden el "all i pebre", salsa mestra amb què se solen condimentar les anguiles. 

L'explicació, la troben alguns, en l'aportació que a la gastronomia tarragonina van fer els jornalers valencians, molts d'ells castelloners, que seguint el rastre de l'arròs pujaven cap al nord per a participar en la plantada i sega del gra. La mateixa salsa es pot fer amb moltíssims altres peixos i resultar igual de saborosa, però per a mi, com que en l'anguila pareix una altra cosa.

Si bé esta suposició pot resultar encertada, cal assenyalar que la causa primera d'eixa semblança culinària respon, i amb raó, en l'enquadrament geogràfic que convertix en veïns tots els pobles del litoral mediterrani pròxim, perquè no hi ha cap barrera aïllant i d'altra banda, aporta els ingredients d'una cuina que, si no bessona, és innegablement germana.

La presència constant de zones inundades al llarg de tota la banda costanera abastia d'anguiles, antany més que ara, les cuines de la contornada. En el poble eren les sèquies omplint arrossars, i inclús el propi Albaida, que temps arrere presentava una dinàmica molt diferent, els llocs on es pesca, o pescava millor dit, l'anguila. 

Este esvarós peix és conegut també pel singular cicle vital que desenrotlla i que li fa viatjar fins a uns cinc mil quilòmetres, des del mar dels Sargassos, on naix, fins als aiguamolls costaners, prèvia metamorfosi de la larva en angula. Serà en l'aigua dolça, on es desenrotllarà fins a la maduresa sexual, moment en què tornarà una altra vegada a l'Atlàntic per a completar el cicle biològic tornant al seu bressol.

És per això que en moltíssimes ocasions, les angules que entren del mar han sigut capturades en nanses en els mesos de novembre i desembre. Resultant unes vegades com a excusa per a pescar, i les menys, com a aliment, ja que l'angula tradicionalment no ha tingut en estes terres la consideració de menjada. Per ací som més de quantitat que de floritures culinàries. S'ha fet més cas dels exemplars d'un certa grandària. 

És cert que amb relativa freqüència s'han peixcat exemplars tan grans com el puny i que han arribat a pesar els dos quilos. Correspondrien estos a femelles que al quedar aïllades en algun toll, han sigut privades de l'eixida cap al mar i per tant, de la capacitat reproductora, el que es traduïx en un augment considerable de grandària com si estigueren finalitzant el seu viatge atlàntic. 

Nanses de vìmet.
Però el més habitual són les tendres anguiles mitjanes, al voltant de 40 o 50 cm. Per a pescar l'anguila s'empra la nansa i el mornell (que no es més que una nansa especialitzada), els quals caldrà situar en un lloc "de pas" perquè les peces entren en l'engany, i també la "molinà", potser més en desús, encara que molt més esportiva. 

Esta última correspon a una tècnica simple en què s'utilitzen uns efectes del tot senzills. Per a preparar la "molinà" cal proveir-se primer de llambrígols, cucs que es troben en els llocs humits, i sabut és per tots que en les proximitats del va riure sempre s'han trobat ben grossos. 

Amb un fil d'empalomar, es passen longitudinalment els cucs, al bèstia, ajudats per una agulla, fins a formar un rastre d'uns metres. Una vegada inserits els cucs, es van formant diverses anelles amb el cordell i finalment es despulla en un punt per a compondre una espècie de ramell. Este, unit per un altre fil a la punta de qualsevol canya resultarà l'arma adequada per a agarrar l'esvarós peix. La "molinà" es peixca de nit, ja que les anguiles tenen hàbits nocturns, i la plomada es para quasi al fons de la sèquia o braç del riu. 

Mornell gran (mornella).
Al notar la mos, el que s'aprecia amb les vibracions de la canya, es trau el fil de l'aigua, i l'anguila, que no solta mos per ser molt voraç, es deixa caure sobre un paraigües obert del revés o en qualsevol altre receptacle emprat per a l'ocasió. 

Les peces capturades es porten a casa per a deixar-les en un viver domèstic, que podia ser des d'un bidó fins una pila plena d'aigua. Esta pràctica habitual respon probablement a un mètode de conservació ideal: permet que els animals romanguen a casa vius a l'abast de la cuina i abastix de peix fresc segons la demanda i el moment. 

Mornell.
Però també cal pensar en una espècie de porga dels peixos, igual que es fa amb els caragols. Així, amb un dejuni prolongat i successius i necessaris canvis d'aigua, s'espera que l'animal quede límpid de qualsevol impuresa que haja pogut menjar. Potser perquè estos peixos s'alimenten pràcticament de tot, es creu convenient la seua escrupolosa neteja.

En l'actualitat les anguiles que es venen són quasi totes de piscifactoria i pareixen fotocopiades, i això, desgraciadament, no deixa de ser una garantia per al consum. Donada la intensa contaminació dels nostres rius, segur que quan les anguiles són "naturals" porten la seua dosi residual acumulada en el greix de la pell. El que no mata, engreixa, com sempre. 

Com Fotocòpies d'anguila.
Però també com sempre hi ha gustos per a tots. L'última vegada que vaig tindre oportunitat de fer els honors a l'excel·lent peix, va ser el passat any, gràcies a les hores que el meu amic Fili es passava pescant en aigües pròximes a Senyera, i als dos bells exemplars que em va regalar com a fruit d'això. Jo mai he sigut pescador, però presumisc de cuiner acceptable de plats casolans de la terra.

Una curiositat que el plat d'anguiles compartix amb altres menjades un tant sectàries, és la recomanació popular del seu consum tan sols els mesos que porten "erra", evitant-se per tant la resta de l'any. La justificació es pot buscar en la coincidència dels mesos sense "erra", de pertànyer als de més basca; maig, juny, juliol i agost, i sent l'anguila un peix gras i al mateix temps condimentat amb coent, pot resultar un poc indigest amanit amb la calor.

L'anguila en allipebre és la forma més habitual de presentar-se a la taula, i açò fa que se sobre entenga que són anguiles quan es parla d'esta salsa. En els nostres pobles, no obstant això, s'ha usat amb qualsevol peix gras. Parent d'este guisat és "l'espardenya" o espardenyada, on està també present l'anguila però mesclada amb carn de pollastre. Este plat té poc renom ací, encara que per la costa de la Ribera se sol guisar. 

Però, així mateix, ens recorden altres fórmules com era el costum d'afegir algun trosset d'anguila al "arròs caldós" o a la graella. L'anguila a la graella amb allioli tampoc és plat de despreciar, i hi ha mil i una formes més de paladejar-les. Per cert s'heu adonat de tots els idiotes integrals que anomenen "alioli" a la deliciosa salsa?

Tradicionalment es reconeix l'allipebre com un plat guisat per hòmens, i per a menjar en companyia (Si apareixen nous comensals a mig guisat, s'afig vitet, pa i vi, i assumpte resolt). 

Peixcant a l'Albufera.
Si bé resulta un plat senzill, diverses disquisicions culinàries li han proveït de certs enigmes que escapen, afortunadament, de la taula, quan esta està parada. Pareix, respecte d'això, que resulta una pràctica herètica per a alguns allò d'afegir creïlles al guisat, o un malson l'origen del mateix terme d'allipebre. 

Però el foguer diari poc entén d'ortodòxia i la creïlla és benvinguda si completa discretament el recapte. Per fortuna, les endevinalles queden resoltes davant del plat, perquè de l'allipebre suca, inclús, qui no aprecia l'anguila.

Temps era temps...



Llegir més...

dimarts, 5 de juny de 2012

Viatges

I de nou, em torna a atacar la nostàlgia. En este particular viatge a l'ahir, faig parada i fonda per a contar-vos sobre aquelles anades i vingudes d'abans. I pose, per a il·lustrar-vos la cosa, esta foto treta de Sant Google de l'Internet. Estampa amb vetustos i pesats vehicles de llavors amb el seu morro, finestretes, baca i barra paraxocs i en la que em veig agafat de la mà dels meus pares, i pareix ahir quan venia de Xàtiva o d'Alzira amb algun dels autocars de Los Juanes.
  
El Trenet parat en Torrent
Que jo recorde, en açò de viatjar vaig començar a costes del Trenet, i després del susdit autobús. Després, vindria això de baixar i pujar, pel meu propi peu, la costera fins a Santa Anna. Ja xicotet, fent atzars pel camp, complint amb els encàrrecs i acudint a l'escola. Escapadetes per a arreplegar espàrrecs o a agafar pardalets i a pegar una volta amb el meu patinet i bicicleta, amb les meues sabatilles de goma o aigua o unes simples espardenyes. Totes les vesprades, després de l'escola i durant les temporades de magatzem de taronges, en bici a berenar a casa de la iaia en La Pobla. 

Mosquito 38 c.c.
Una vegada jovenet, estirar carro de dos vares, de prestat, clar, o carretó; arrossegar fustes i soques per a les fogueres i a l'hivern per a l'estufa de casa, o a la cooperativa a omplir sacs d'espigons, d'acostar el muscle anant i venint al bancal a fer orons als tarongers o cavallons per a regar mon pare. Anys de viatge diària d'anada i tornada a Carlet durant els anys d'institut. Després, seria el torn del ciclomotor, viatges en mula mecànica a la Font Amarga. I així fins a arribar a la meua mecanització anant de paquet en Vespa, un Mosquito, la meua Mobilette i després el meu primer 600...

Premi de la tómbola 1959
Amb els seus més i els seus menys, com tot en la vida. Érem el Carpanta del TBO o el Chaplin amb els seus farcells i ben lleugers d'equipatge com diria Machado. Açò d'anar per a ací i cap enllà i els seus trejemanejes era una cosa que estava lluny del pensar actual. Ningú viatjava si no era per obligació o per una necessitat extrema perquè com em repetia la Tia Milieta: per a tal viatge, no feien falta alforges. 

D'esta traça, ens tiràvem a l'esquena o carregàvem amb taleca o garba, cistella de vimen, sarró o cabassos i Au!, a la marxeta. Per camins que es feien al caminar, plens de rebles i bona pols, on deixàvem empremta. Sense faltar, com estava manat, el saquet del berenar que amb pa i vi es feia bo el camí i en el cotxe de Sant Ferran, el d'una estoneta a peu i un altra caminant.

I en estes, que com a companys de viatge, teníem als millors, els que mai fallaven i ni es retardaven o calaven: les cavalleries. Amb elles vam aconseguir els més inusitats indrets per sendes a què van donar nom: caminet de cavalleries al so de cascavells i repicament de ferradures. Al mateix temps que no paràvem amb altres corregudes diverses: Viatges a per aigua amb la botija o el cànter i a portar-los el menjar de calent al camp, viatges al llavador de dones amb el farcell al cap i aquells a la botiga i a la plaça. Els viatges a la coberta i els molts debades…

Leyland Comet
El progrés ens espentava a pujar-nos en tartanes transitant per estretes carreteres plenes de clots i sense ratlla, i interminables revoltes sense cap baranes, ni cunetes. A albirar arbrets de més de 20 metres, sempre plàtans, a cada costat respiràvem alleujats sabent que el sol calfava menys. 

Muntàvem dinamos i portaequipatges en les bicis, alçàvem els nostres efectes en baques que anaven fins als límits i aguantàvem estoicament els vaivens i maniobres de fornits conductors donant-li a l'arrancada, de maneta o pedal, lluitant amb el dur volant o tirats en la cuneta contemplant com arreglava punxades i peces. "Fins que no arribes estaré en un ay i a Sant Cristòfol li posaré una ciri”. I li portaves el record típic o enviaves la postaleta. Recorde als 17 un viatguet amb tren de 12 hores de València a Saragossa, amb el anomenat "borreguer" merescudament.

I allà que anàvem i veníem. Hi havia servei de línia amb Bicorp amb el bus fent equilibris al passar per la Canal. 

A la capital, en el nostre sense igual Trenet, a qui feien transbord uns, i altres arribaven a Carcaxent i transbordaven al del Nord. A València començaven els autobusos de la Saltuv a sortejar els tramvies, troleibusos i ferrocarrils de via estreta a Godella i la Malva-rosa. 

Tramvia a la Malvarrosa 1967
Per a altres llunyans indrets calia acudir a la Renfe amb els seus trens de seients de fusta, borreguers batejats, de tracatrá interminable amb maletes de cartó i paquets multiformes. Els seus retards no importaven; tampoc, l'anar cent i la mare.

El tirar cap enllà baix si no era per a la faena temporera d'anar-se a la verema, era de vegades molt especials que requerien enfundar-se la millor muda, boina, jaqueta de pana i vinga, al Paco Martinez Sòria, el dels pollastres, ja saben. Amb aquelles pintes de seguida ens titlaven d'ignorants, el que vènia a afermar-nos en allò de la ciutat no és per a mi amb tant va i vinga i llumenetes, el xiulet de l'urbà dels collons, el no parar i l'estafa de l'estampeta.
  
Renault 4-4
Filera d'imatges en exclusiu Nodo em vénen al cap, aquells bojos en els seus vells trastos…! Els primers utilitaris: el 4-4, el 4L, el 600, el Gordini; els ja cotxes: R8 i R12, el 850 i 124, el Simca 1000. Els ja cotxassos: 1430, Citroen Tauró i descapotables de pel·lícula. 

Les furgonetes DKW i 2 CV, els taxis 1500 i els camions Pegaso, Ebro i Leyland. El Land Rover i els pel·liculers rars com el sidecar, motocarros i els risibles Ou (BMW Isetta), Gogomobil, Biscuter... 

Angel Nieto guanyava, després Tormo, i ens entrava la geneta de tindre moto, fóra Derbi, Bultaco, Montesa, Vespa o Lambretta. Circulaven trastos amb motors de dos temps, tracció posterior, fumarada i pedorretes… Tot un Museu del Record rodador!

BMW Isetta i Grant
Temps de veure vindre trencant, amb tota ostentació, la natural tranquil·litat regnant i ja ens veies amb l'Isbert i Lolita Sevilla cantant el seu famós “Americans” donant la benvinguda al Míster Marshall de torn. 

Els estirats estiuejants o els familiars que apareixien amb l'última novetat pagadeta a lletres (galimaties que no entenia per molt que rebuscara en les meues llibretes). Tractants, circs i quincallers, esmolador, repartidor i viatjants que feien equilibris amb els seus carromatos, verdaderes obres d'enginyeria, per aquells tortuosos carrers. Ens portaven noves, com el Bolson del Senyor dels Anells, però, quedava tot tan lluny!...
    
Factoria de Kover Capilla, al carrer
Sagunt, en 1953.
Just és relatar els recels al foraster. Tant com el parlar-los de les antològiques fites en les rutes viatgeres que des de sempre vam aconseguir els de pegat a l'Albaida, i les millors colles, fóra en la sega o plantada de l'arròs, verema, taronja o les que fossen, per altres terres.    

I ens feien somiar a tindre la meua primera motocicleta amb què guanyar llorers i circuits per a tindre un d'aquells flamants cotxassos en el que muntar a tot el veïnat, que de veritat arribaren els ianquis i els seus invents, el fer-me major per a anar-me, també jo, a treballar fora. 

On el vegeu, rodà tota Espanya.
El Gogomobil de la tia Pepica.
En l'espera, devorava llibres de viatges i aventures mentres m'havia d'acontentar amb carreres de caragols, formigues i carraques, anar de paquet encara que fóra en la Vespino o Mobilette d'algun company. Un simple anar a Alzira o Xàtiva era el no va més, però allà que ens escapàvem, que sempre ens quedava, com a Bogart, poder fer dit. Això sí que va ser un gran invent!

Època d'haver d'apanyarse-les, així que tot quisqui entenia de mecànica i esventrava peces, feia els seus martingales i afegia les seues ideetes. De compartir,  pel que res més veure't, et paraven i invitaven a pujar,  al que portaren. 

El California des de la cabina.
De paciència, que fins a les aglomeracions eren beneïdes amb cants i acudits que feien més suportables les penúries. De fer un alto en el camí, passar el bocata i el vínet a l'acompanyant, d'anar xino xano, al “Xiula, xiula, que com no t'apartes tu…!" 

Però sense pausa, conste, que el temps era l'única riquesa (mesuraven la terra per dies de llaurar i no per fanecades) I clar que també havien els seus accidents, així vam perdre a Nino Bravo i a Cecilia!
   
En el rànquing dels meus viatges de llavors guarde: L'anar a agafar lloc en el Califòrnia ja agonitzant o anar a posar la cadireta per a les "varietés" en la plaça de l'ajuntament, anar a la capi a comprar el trage de la Comunió i a les Falles, a casa de la meua tia. 

Quan vaig veure el mar per primera vegada, molt xicotet i en motocarro o vaig descobrir amb moto el pantà i la comarca. 

Quan amb molts dels meus millors amics ajudàvem com a monitors a muntar durant anys el campament a Bicorp amb el nostre entranyable Joan Olibert, el vicari. 

Quan vaig punxar durant anys en la disco nascuda d'eixe bell Califòrnia. Reviure la febra del dissabte nit en les discos de tota la contornejada i acudir a les seues festes. Pelar la tita amb les novietes foranes. 

Azor en Manises.
La mili amb les seues tornades i permisos, on vaig conèixer i provar els primers avions (el primer, un Azor, i vaig sobreviure). Les d'estudiant i les acampades. 

Els viatges en la meua furgoneta portant unes quantes orquestres formades sempre pels mateixos músics (t'en recordes, Pep?). En cada poble una festa nova. Després, conéixer les ciutats de les províncies limítrofes portant càrrega de qualsevol tipus. 

La Ebro musical.
El meu adéu de treballador viatger per moltes ciutats durant massa anys, de vegades altres païssos, sempre pensant a tornar encara que només fóra unes poques hores o alguns dies, sempre massa foraster per el meu gust… 

I d'aquelles parves, estos fruits. Dels ignorants poregosos per el que fóra a estos que, buscant-nos la vida, ens vam fer hòmens de bé, i hui, els castelloners estan repartits per tot arreu del món, perquè han aconseguit alts nivells de mereixement en les seues diverses ocupacions. El que prova que, de viatgers, tenim una estona llarga.

Ara, en els viatges que faig, ben pocs, busque i compartisc aquelles il·lusions del xiquet i la seua gent que en tot açò van treballar i van porfidiejar. Dic això de Benjamí Disraeli: “Com tots els grans viatgers, jo he vist més coses de què recorde, i recorde més coses de què he vist". 

Tot passa i tot queda i cada u ha de tirar avant...


Llegir més...