Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 22 de juliol de 2012

De Castelló a Sevilla.

Jo vaig nàixer l'1 de gener de 1932 a casa dels meus pares, on només vivien ells. No vos estranye el que dic, que llavors hi havia moltes cases on vivien dos, tres o quatre famílies juntes. No hi havia diners per a comprar una casa, i llavors, quan es casaven, els fills es quedaven a viure amb els seus pares, a vegades dos o més germans en el mateix cas, i la casa acabava dividint-se en diverses al mateix temps on cada família s'apanyava com podia i es compartia el que no hi havia més remei que compartir.

Paret mitjanera entre la Fonda
i la Venta, enderrocada fa anys.
Pitjor ho tenien ací en el poble els que vivien en casetes de camp perquè no podien ni viure així en el poble, sense aigua ni lavabos ni res i et podria assenyalar algunes que encara existixen en les que et sorprendries si et diguera quanta gent vivia al mateix temps. 

No t'ho creuries. Si almenys eren familiars, menys problema, però en molts casos no ho eren, i inclús a vegades eren rellogats o grups de gent que treballaven per a l'amo de la casa. Havia de tot. Si es portaven be entre ells, tira cap avant. Sinó, acabaven a garrotades, i que no fora més..

La majoria de vegades, en el poble, es casava un germà i vivia amb els seus pares, després la germana i el mateix. Ja eren tres famílies, però si es portaven tots bé, no passa res. Pitjor era quan per un motiu o un altre, a vegades per l'herència, s'acabava partint la casa en dos o en tres. Normalment s'acabava en desastre, i conec diversos casos on els néts dels primers propietaris han acabat comprant parts als seus cosins per a acabar tenint un sol la casa original partida en diverses per eixa raó. Segur que tu coneixes també alguna. 

Hi ha hagut casos de tots els colorets, inclús ridículs, en els que qui ha comprat una casa per a derrocar-la i fer-la nova, ha hagut d'acabar comprant la del costat perquè les habitacions s'entrecreuaven entre les dos cases tant baix com dalt i no hi havia forma de tirar una casa sense que caiguera l'altra, i llavors s'ha assabentat que originàriament eren només una que es va partir. Encara queden més de quatre per ací.

La casa de la Barca, partida en 3
Com hui no passa res d'això i cadascú té sa casa encara que siga arrendada, ens sona rar. Pensa que Castelló, des dels anys 50, s'ha fet molt més del doble de gran que era, però continua tenint els mateixos habitants pam dalt o baix, i hui quasi ningú viu en el camp com no siga en un bon xalet, no en porqueries de casetes com llavors.

A més, el normal era que una casa tinguera una sola escriptura, i si al començar a reformar i partir no s'havia reflectit en ella, després venien problemes en l'herència, i a vegades, alguns han acabat molt malament. Jo conec un que va acabar a escopetades entre cunyats. No era el normal, però tampoc era molt estrany. Una altra cosa eren els arreglaments i millores en les herències quan hi havia prou béns a repartir entre diversos fills. Et vaig a contar un cas molt pròxim: el de la família de la meua dona.

Els seus pares van haver d'emigrar a Sevilla per a treballar en una gran finca d'arrossars com a encarregats i masovers. Es van emportar a dos fills i dos filles, i la meua dona es va quedar amb una tia viuda ací en el poble per a cuidar-la i que no estiguera sola. Amb els anys, el meu sogre es va fer allí amb terres i dos cases. Amb l'herència, va repartir les terres igual entre els quatre i als fills els va millorar amb una casa a cada un amb l'excusa que ells van treballar més que les filles per a fer el patrimoni. Llavors, encara que les dones treballaven allí en el camp i en la casa, no se les valorava molt. 

El poble dels anys 50
Ells se van anar a convertir un mas, que criava bous i res més, en terrenys d'arrossars, que llavors era bon negoci. Com el meu sogre entenia molt d'arròs, els va anar molt bé i van fer patrimoni. Se'ls anomenava colons, i al final, tota la família de la meua dona es van quedar allí, són ara els sevillans, i ella ací a soles. 

Abans anar i vindre era una aventura de dies. Ara, vas al matí i tornes a la vesprada, com un rellamp. Quan es va casar la meua última neboda, bo, de la meua dona, ens en vam anar divendres a la vesprada, vam estar el dissabte de boda, i el diumenge a mitjan matí per a casa. Pareix com quan abans anàvem a la fira de Xàtiva a peu. 

Los Palacios y Villafranca actualment
És a Los Palacios y Villafranca (dos pobles veïns que s'uniren en un), uns 25 quilòmetres més cap enllà de Sevilla cap a Jerez, als maresmes, a quatre passes de El Rocío i de Doñana, però amb el riu Guadalquivir per el mig. Ara es un poble preciós, i ja li peguen a totes les verdures com ací a demés del arròs. Fan uns melons d'Alger de categoria, t'ho dic jo. Allò es una meravella de lloc i molt bona gent. Es palpen els diners per aquell rogle. Ara, fa calor de collons.

A altres els va pegar per França o Suïssa, però els que se'n van anar cap a Sevilla des de tota la Ribera s'han fet quasi rics o sense el quasi, transformant aquelles terres que només servien per a criar un poc de bestiar amb banyes o cavalleries, que a més no era per a menjar. 

La gent d'allí no tenien ni idea d'una altra cosa, i els d'ací van descobrir com es plantava l'ou de Colom, amb terres verges i aigua per a ofegar sardines. L'arròs es criava com si l'unflaren amb manxa. 

3 de febrer del 2012
Els meus sogres i cunyats se les veien negres per a menjar a Castelló, i ara són quasi quasi senyorets andalusos. No et cregues, no sols anaven pobres. El famós Puchades, el futbolista, que era de Sueca, va invertir el que va guanyar en terres de la zona per a fer arrossars i es va fer multimilionari, i hi ha més gent, molta. Si te'n vas cap a la Ribera Baixa, són moltes les famílies que van fer el mateix en tots els pobles. En totes les marjals del Guadalquivir hi ha més valencians que sevillans, però de lluny. Hi ha pobles que es parla més valencià que una altra cosa.

Segant a Sevilla als anys 50
Tornem al que estàvem. Quan jo vaig conèixer la meua dona, que festejàrem 7 anys, ella vivia a casa dels seus tios, amb la germana de sa mare. No, van ser més, perquè eren 7 anys quan me'n vaig anar a la mili, i ens vam casar quan vaig tornar del servici. Quan ens vam casar en ma casa no quedava lloc per a mi, que ja vivien en ella els meus pares, dos germans i una germana amb els seus consorts i ja hi havia un parell de nebots pel món, així que va vindre el primer problema. 

La tia va plantejar de seguida que visquérem allí amb ella, però a mi no em pareixia bé perquè tenia com a nebots als quatre germans de la meua dona i dos més, i no era qüestió d'arreglar una casa que després fóra per a altres. Però la tia ens va agafar l'endemà als dos i ens va portar a la notaria. Allí, va posar la casa a nom de la meua dona i va dir, "problema solucionat".

A més, amb la casa de garantia, vaig poder traure un préstec de 30.000 pessetes a pagar en deu anys, amb el que vaig obrar en la casa i em vaig casar d'amo i senyor. El vam anar pagant a poc a poc. La tia va viure amb nosaltres, però cal reconèixer que no era una vella problemàtica. Era molt bona persona. A més, la meua dona quasi que s'havia criat sempre amb ella i es volien com a mare i filla. 

Com ella no va tindre fills, la meua dona sempre estava en sa casa, fins que va acabar fent-li una habitació per a ella, així que va ser normal que quan tots se'n van anar a Sevilla, ella es quedara amb la seua tia. Ella la cuidava, però no com una criadeta, sinó com una filla, que era com la tractava la seua tia, que l'adorava. Es volien molt les dos.

Camí de El Rocío 2012
Després, com ella va cuidar de la seua tia sempre fins que es va morir, la tia li ho va deixar tot a ella. No sols la casa, sinó una caseta de camp i unes poques terres que tenia, tot per a ella que la va cuidar. Els altres nebots no van tindre res, ni ho van reclamar, com ella tampoc va tindre res d'això dels seus pares de Sevilla, en el que no va participar, i ningú va posar cap problema a res amb les herències. 

Això no ho va inventar la família de la meua dona. Era prou normal que les famílies "prestaren" un fill o filla als parents fadrins perquè no estigueren sols (i els alleugeriren les seues pròpies càrregues de fills) i al final estos acabaven heretant als que havien cuidat. D'eixos et puc explicar muntons.

La seua tia feia de mare, així que la petició de mà li la vaig fer a ella, que això llavors era molt important. Jo he tingut sempre dos sogres, sa mare i la seua tia, dos per falta d'una. Llavors, quan festejaves havies de demanar l'entrada a casa de la nóvia, i això era passar una vergonya molt gran, i jo la vaig passar dos vegades. 

Primer vaig anar a casa de la seua tia, "Bones, que ací estic jo, que sóc Antonio i vull ser el nóvio de la seua neboda". Ací ens coneixem tots, que Castelló és xicotet. "Jo vull que la meua neboda es case amb un xic que siga bon xic i treballador". Jo li vaig dir: "Bon xic i treballador sóc jo, que tot el que és treballador és perquè és bon xic, perquè el que és roín no és treballador."

Maresmes a
Los Palacios yVillafranca.
I no es va acabar ací, perquè em va tocar anar a Sevilla a demanar-la a sa mare, amb com sóc de vergonyós jo. "Tú et portaràs bé amb ella i tot això, veritat?" i jo, "Sí". I cap a Castelló una altra vegada. 

A tot això, crec que anem a pams i comencem la casa a mitja alçària. Perquè de jove no hem parlat gens i jo recorde fins a l'escoleta de cagons. Quan vulgues, parlem d'això. Perquè a l'escola jo vaig començar a anar amb la guerra acabada, i abans, a l'escoleta.

Bo, per tant, comencem amb això...


Llegir més...

dimarts, 10 de juliol de 2012

Ferramentes de segar.

Corbelles

La corbella és una ferramenta que s'empra per a segar herba o collites com el blat, arròs ... i que consistix en una fulla corba de ferro acerat, dentada per la part còncava. Un dels extrems acaba en punta i l'altre en una espiga enclavada en un mànec de fusta. L'ús comporta un cert perill quan se subjecta l'herba i la corbella talla per davall dels dits, per a això s'utilitzaven didals de pell per a no ferir-se'ls. 

Quan la mà esquerra s'ompli d'herba es deixa en el sòl i forma el que s'anomena un falcat. Després, els falcats (6 u 8) s'ajunten formant una gavella o una garba que es lliga amb un vencill de la mateixa herba. 

Sovint la corbella topava amb les pedres i es trencava alguna dent,  pel que perdia efectivitat, llavors calia anar a casa del ferrer per a dentar-la amb un martell i un tallaferro especial. Recorde de xiquet i adolescent haver vist centenars de vegades el procés darrere de ma casa, en el taller dels germans Grau. 

Enclusa
Era un treball que solia fer Federico, el major d'ells. Primer, adreçava cuidadosament la punta d'espiga i treia el ferro del mànec. Després, venia el treball de passar per la farga per a destempler el ferro i poder treballar-lo, i si feia falta, el retocava un poc en l'enclusa abans de passar-lo un poc per la pedra d'esmolar amb aigua. Després, sobre el seu suport especial, venia el treball que per a mi era tot un art, el de fer, u per un i colpejant cuidadosament perquè totes fossen iguals, les dents amb el martell i el tallaferro. 

Finalment, tornada a la farga per a calfar el tall i refredar-lo de colp en aigua per a temperar de nou l'acer. Acabava posant de nou el mànec si este estava bé o col·locant un altre nou si feia falta, i tornava a doblegar cuidadosament l'espiga per a fixar ambdós. 

Era un dels centenars de diferents treballs dedicats a les eines agrícoles de tota mena del seu ofici de mestre ferrer, un gran artesà que va exercir amb el seu germà Pepe, i que moltes vegades era, més que un ofici, un art. No tardarem molt en parlar de l'ofici de ferrer i la seva gran importància.

El corbeller era un dispositiu al varal del carro, en la quadra o en el cobert per a col·locar una o més corbellas. Els hòmens, habitualment la portaven enganxada a la corretja o en la faixa. És una ferramenta que vaig arribar a dominar prou bé de jovenet, perquè en ma casa criàvem conills, i tots els dies requeia en les meues mans, durant anys, el proporcionar-los l'herba tendra segada pel horts del terme. Hui s'empren massa productes químics i no es podria fer sense matar-los d'enverinament

Corbellot
El corbellot de desbarbar és una variant de la corbella de fulla molt més llarga. Després de segar l'arròs es lligaven les gavelles amb un vencill o lligam fet de la mateixa palla. El treball de 'desbarbar' consistia a separar les espigues de la tija o palla. La persona que utilitzava el corbellot col·locava la gavella entre les cames i amb força i traça la seccionava per complet. Era una feina molt dura, que se solia fer entre tots rellevant-sovint, excepte quan en la quadrilla havia algú de complexió molt forta que estiguera disposat a descarregar als altres del demolidor treball. 

Encara podeu conèixer a través dels més ancians les proeses d'alguns d'ells. A mi m'han explicat moltes vegades les d'Eduardo Ferrús, que després va ser tractorista a la Cooperativa i gran amic de casa, i que serrava les garbes d'un sol tall (solen ser necessaris almenys dos) i era capaç de no fer res més en tota la jornada que serrar. Mai he conegut a ningú més fort ni més alegre que Eduardo, que ja fa anys que ens va deixar, gran persona a més de persona gran.

Després les espigues eren transportades a l'era, treball conegut com 'garbejar', per a batre o trillar. Naturalment l'arròs servia per al consum humà i la palla s'utilitzava per a les barraques del planter de tomacar, alimentar al bestiar, recer de les hortalisses durant l'hivern, llit dels animals, per a embalar, etc. Quan acabava la temporada, es greixava bé la fulla per a evitar que s'oxidara, i s'embolicava cuidadosament amb una espècie d'embena de cotó que la preservava durant els mesos en què no era necessària.

Dalla
La dalla és una ferramenta per a segar herba de farratge, cereals... formada per una fulla de ferro acabada en punta amb tall per una vora, més llarga i menys corbada que la corbella, i fixada per un extrem a un mànec de ferro i fusta molt llarg. És molt pràctica si se sap utilitzar amb els braços en posició horitzontal i moviment en semicercle, paregut al colp de manró del joc de pilota valenciana. 

D'altra banda, el bon dallaire ha de tindre molta cura del tall, l'ha d'esmolar, o llussiar, amb una pedra d'esmolar i ha de picar amb un martell especial sobre una xicoteta enclusa. Picar la dalla tenia com a finalitat corregir les rebaves del tall produïdes per les pedres perquè la dalla segava a rinxo terra. 

L'última vegada que la vaig vore usar va ser fa ja molts anys, segant farratge per a les seues vaques i cavalleries al Tio Manetes, espòs de la meua tia Luisa, cosina de ma mare, hui ja molt anciana i malalta. 


Temps era temps...




Llegir més...