Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dijous, 26 de desembre de 2013

Vicentica (4)

Recorde quan vaig conèixer al meu home. Ell era també d'ací del poble i els seus pares també. Jo tenia catorze anys, i ell anava a fer 18, i mira, ens vam conèixer i ens vam fer amics.

Aleshores passejàvem pel carrer major, per tot, i els xics passejaven en grups en una direcció, en quadrilles, i les xiques igual però en l'altra direcció, i es miraven, i si s'interessaven alguns, doncs procuraven trobar-se, fins que si s'agradaven, acabaven ajuntant-se. 

Ens agradava molt la música, i sempre que hi havia ball anàvem. Hi havia vegades que era només un amb un acordió, i altres que era amb orquestra, que ací sempre hi ha hagut bons músics i els músics joves s'ajuntaven per formar orquestres i tocar. Recorde l'orquestra Rall, i hi havia més. Quan em vaig posar a festejar amb ell, ja te dic que encara no havia fet els quinze anys. Festejant i també, passejant i quan podíem ballant.

Després, quan les famílies ho van aprovar, ja va demanar el meu home l'entrada a casa, i la hi van donar. Llavors ja érem nòvios oficials, i venia cada dia a casa a festejar, que no era com ara que agafen el cotxe i se'n van i vénen quan volen, eh? Aleshores no, el xic anava a casa i estava un ratet a poqueta nit, i així fins que em vaig casar.

D'estar sols, ni pensar-ho, ni pensar-ho. Sempre hi estava la mare. Hi havia mares que quan el xic se n'anava, deixaven que la xicaa isquera a acompanyar-lo a la porta, i algunes eixien. Ma mare feia: "Quan s'alce d'ahí que agafe la porta i fins demà, però tu ací assentadeta". Ni tan sols anar a la porta. Les coses eren així.

Ma mare no volia per si de amagat ens donàvem algun beset, que això passava, eh?, Els homes s'acostaven un poc, però res més, però ma mare això no ho consentia: "Tu ací, ací sentadeta", i ell agafava la porta. Jo em vaig ajuntar amb totes les germanes, les tres, amb la major i amb la més menuda, totes festejant, els tres nòvios a casa. Quan la menuda es va posar a festejar, la major ja s'havia casat, però com vivien a casa tots junts, ja era com si foren els tres, tots a casa festejant.

Recorde el dia de la meua boda, molt, ja ho crec. Jo em vaig casar de blau marí, i el meu home estava molt guapo amb el seu traje marró, de lo més modern. Estava molt guapo, i encara tinc el retrato, que el tinc a dalt, si no te l'ensenyaria, però les cames ja no em deixen fer molts viatges.

Hui es casen totes de blanc o de marfil, però llavors no. De blanc es casaven les riques, però les altres havíem de triar un vestit de color que després poguérem gastar per mudar quan fera falta, que no podíem tirar els diners per una sola vegada d'usar-lo.


Els rics podien fer una boda amb banquet, que els pagaven tots els homes, amb molts convidats, però els altres ens arreglàvem amb una convidada als amics i a la família com es podia, de vegades amb una paella per dinar a casa d'algun dels nòvios, i nosaltres ens apanyarem amb un entrepà a casa del meu home. Després passaven la bandeja de seguida, que el regal que te donaven era això, diners a la bandeja, i amb això vam tenir per poder fer el viatge, perquè no teníem més.
De boda

Nosaltres vam poder anar una setmana a València, en una pensió, i vam anar una vegada al teatre a veure Juanita Reina, que a mi m'agrada molt. Després vam anar a Xeraco a passar una altra setmana a casa d'una parella amiga.

Ho vam passar molt bé, i quan vam tornar encara ens quedaven quaranta duros amb els que vam poder passar un poc de temps fins començar a guanyar diners altra vegada en la botiga.


Quan jo em vaig casar, de seguida ens vam posar a viure a casa amb els pares. A ells els va paréixer bé, i a ma mare encara li va paréixer millor, perquè amb lo xicoteta que era la casa, i ja hi vivien la meua germana major i el meu cunyat. La casa de dalt de la botiga era prou gran.

Aleshores, la missió de les xiques era casar-se. Si no es casaven, no era com hui que van a treballar, ixen i viuen. No era igual, ni pensar-ho. De aleshores a ara, ni pensar-ho, no s'assembla en res, per sort, no et cregues, per sort, que ara les dones són algú. Aleshores no eres res sense un home.

Jo vaig festejar des de l'any 35 fins que em vaig casar l'any 47. No cregues que era molt de temps. Algunes tardaven més, era el normal. Podria haver sigut més curt el festeig, però es va posar la guerra pel mig i el meu marit va haver d'anar i ja te dic que el van ferir, així que al final festejarem fins al 47, que ell ja estava bé i ja tenia muntada la botiga. Molts em deien: "Vicentica, i ara que faràs?", quan el van veure fotut de les cames. Però jo estava enamorada d'ell i sempre ho vaig tenir clar.

El vaig esperar, el vaig cuidar, ens vam casar, i m'ha anat molt bé. Sempre va ser el meu home i mai em vaig arrepentir, perquè he tingut una bona vida i una bona família, i això és el que importa.

Hai, quins temps...

Llegir més...

dilluns, 23 de desembre de 2013

Vicentica (3)

El tema de l'herència era un poc complicat quan la família era més o menys llarga. Per ací no hi havia diferències per ser fill o filla, ni per ser el major o el menor. Tots els fills eren iguals i les herències es repartien, encara que no es podien tallar amb un ganivet.

Amb això te vull dir que cap herència es pot fer sempre en parts iguals per a tots, i com normalment els "arreglos" es feien pels propis hereus, se solien posar d'acord en el repartiment, i a uns li interessaven més terres, a altres cases, altres volien diners i a altres potser els era igual. Però en partir l'herència, es procurava que totes les parts tingueren un valor paregut i no partiren finques si podia ser.

Castelló, més llarg que redó.
També es tenia en compte el que es deia millorar. A lo millor, un dels fills havia estudiat i tenia una carrera, i llavors hi havia un altre que no tenia i es dedicava a la terra, llavors milloraven a este fill que no tenia carrera, perquè l'altre tenia carrera i guanyava un sou fix i tenia més diners, llavors li milloraven la seua part de terra o de cases donant-li més que l'altre, perquè tots al final quedaren en unes condicions més emparellades.

Hi havia potser un germà que estava estudiant o que no li agradava la terra, o que no podia per alguna cosa, se li donava un poc més per compensar-ho amb qui ja treballava o en el que havia acabat la carrera. A lo millor un germà o germana no s'havia casat, i era el que havia mantingut més anys el patrimoni familiar o havia cuidat més dels pares, doncs a eixe se li millorava i agafava un poc més d'herència per a compensar.

Normalment no solia haver problemes, encara que de vegades sí que els hi havia i acabaven en pleits o no es tornaven a parlar en la vida per l'herència. Eren tots de la mateixa mare, però acabaven en pa i ceba. Com el rosari de l'aurora. També passava.

Bon sabó.
Ma mare era pobra, i quan ella va faltar, seguíem tenint només la caseta, així que la vam repartir per a les tres germanes. Entre les tres la valorem, i al final se la va quedar una de les meues germanes i ens va anar pagant a poc a poc a les altres dos la nostra part, sense que tinguerem cap problema.

Ma mare no va deixar testament, perquè sabia que no tindríem cap problema entre nosaltres i ho repartiríem tot per igual, i no hi havia tant perquè ens barallarem.


No era tan difícil com pareix. No sempre eren les cases per a les filles i les terres per als fills, ni de bon tros. Si la filla estava casada i el marit era llaurador, o si a ella li agradava la terra encara que fóra soltera, se la podia quedar com els homes sense cap diferència, o a lo millor algun dels home no volia treballar la terra o tenia un ofici o carrera i preferia agafar casa en comptes de terres. Això era arreglo entre fills, i era igual si eren xics o xiques.

Eixes coses quasi sempre estaven ja mig arreglades des d'abans. Quan un fill es casava i es volia arreglar ell sol, li donaven ja una quantitat de terres per a ell i que s'administrara, separant-ho del patrimoni de casa. Llavors quedaven reduïdes les terres dels pares i ja es deixava acordada la seua reducció de l'herència quan fóra. Al final, si tot anava normal i els fills s'anaven independitzant, ja només quedava a repartir el que tingueren els pares de vells, que eren quasi sempre la part menor i ja estudiada per al repartiment.

I donaven cupons.
Cada vegada hi havia menys, però el que quedava era per al repartiment. Alguns volien treballar la seua part, altres a lo millor la venien, si podia ser entre els propis germans per a no desfer el patrimoni familiar, però de tot hi havia. Si no s'atenien, doncs cases riques hi ha hagut que s'han desfet. Uns fills han sigut més treballadors o els han eixit bé les coses, a altres menys bé i han acabat venent-ho tot, perquè les coses vénen així, passa de tot.

Sempre han hagut coses, perquè encara que eren parts iguals, potser a algú no li semblava bé perquè creia que les seues terres no eren tan bones com les de l'altre, o l'altre li havia tocat alguna fanecada més, o perquè a algú no li semblava bé els arreglaments que havien fet abans els pares. En este món hi ha gent per a tot.

A l'hora de la veritat, quan va faltar el meu marit, a un dels fills no li va parèixer bé la seua part i vam tindre mal humor per això, un poc de mal humor per això, encara que no va arribar la cosa a majors, perquè era una correcció del seu pare i cap germà podia dir res de que un altre haguera intervingut, però a mi em va afectar prou.

La botigueta.
Nosaltres no teníem terres. El meu marit era llaurador de jove, però el van ferir en la guerra i tenia els dos peus malament, i com ja no podia treballar a la terra perquè eren les dos cames malament, doncs va decidir posar una botiga. Una botiga d'ultramarins quan es va acabar la guerra, i les coses li van anar bé. Llavors encara érem solters, i després quan ens vam casar vam continuar amb la botiga, i ens va anar prou bé.

Després quan va morir Franco i va entrar el rei, que encara teníem prou poc encara que no vivíem gens malament, al meu marit li van donar una paga per haver sigut mutilat de la guerra a la zona republicana, i amb el que li van donar i el que havíem anat guanyant, vam començar a comprar cases del poble.


Entre el que vam anar comprant i el que vam heretar del meu germà major que va morir sense fills, al final li deixarem al meu fill gran dos cases, al xicotet tres pisos, i a la meua filla la casa on viu i la de la botiga, que llavors ja la portava ella amb el seu pare, i que anys després l'ha acabat tancant quan s'ha jubilat, perquè el seu fill, el meu nét, és advocat, i no la volia, així que la va tancar al final.

Tota una vida, ja t'ho dic, a la botiga, des de que érem nòvios. Que com era quan érem nòvios?, T'ho explique una miqueta, si vols ...
Llegir més...