Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dimecres, 4 de maig de 2016

El que em passa

El que em passa és que no aconseguisc caminar pel món tirant coses i canviant-les pel model següent només perquè a algú se li ocorre agregar-li una funció o reduir-lo un poc de grandària.

No fa tant, rentàvem els bolquers dels nadons, els penjàvem a la corda junt amb altra robeta, els planxàvem, els doblàvem i els preparàvem per a què els tornaren a utilitzar. I ells, els nostres infants, a penes cresqueren i tingueren els seus propis fills es van encarregar de tirar-ho tot per la borda, incloent els bolquers. S'entregaren inescrupulosament als rebutjables!

Si, ja ho sé, a la nostra generació sempre li va costar tirar les coses. Ni les deixalles ens resultàren molt rebutjables, i així caminàrem pels carrers guardant els mocs en el mocador de tela de la butxaca. No, jo no dic que això era millor, el que dic és que en algun moment em vaig distraure, vaig caure del món i ara no sé per on s'entra. El més probable és que això d'ara estiga bé, això no ho discutisc. El que passa és que no aconseguisc canviar l'equip de so una vegada a l'any, el mòbil cada sis mesos o el monitor de l'ordinador tots els Nadals.

Tapons de suro
Guarde fins als gots rebutjables, rente els guants de làtex per a usar-los de nou, és que vinc d'un temps en què les coses es compraven per a tota la vida, és més, es compraven per a la vida dels que venien darrere. La gent heretava rellotges de paret i de butjaca, jocs de copes, vaixelles i fins palanganes, i ara resulta que en el nostre no tan llarg matrimoni, hem tingut més cuines que les que hi havia en tot el barri en la meua infància i hem canviat la nevera tres vegades i quatre el televisor, que va vindre fa només 50 anys, amb una sola cadena en blanc i negre i ratlles incloses, i ara té ni se sap quants canals i en alta definició, so reforçat "dolby surround" i pantallades blaves de bades.

Ens estan emprenyant. Jo els he descobert. Ho fan a posta. Hui tot es trenca, es gasta, s'oxida, es trenca o es queda antic al poc de temps per a què tinguem que canviar-ho. Res es repara. L'obsolet és de fàbrica. On són els sabaters arreglant les mitjes-soles de les tennis Nike? Algú ha vist a algun matalafer escardant matalafs de làtex casa per casa? Qui arregla els ganivets elèctrics? L'esmolador o l'electricista? Hi haurà tefló per als llanterners o seients d'avions per als basters? Quans cotxes arregla el mestre d'aixa?

Moto encenedors
Tot es rebutja i, mentrestant, produïm més i més i més escombraries. L'altre dia vaig llegir que s'han produït més deixalles en els últims 40 anys que en tota l'història de l'humanitat. El que tinga menys de 50 anys no creurà açò: Quan jo era xicotet, per ma casa no passava el que arreplegava el fem, a qui hi havia que pagar (misèries, però no tots en tenien), perque encara no era un servei del poble . Ho jure. Totes les deixalles eren orgàniques i anaven a parar al galliner, als ànecs o als conills del corral de casa (i no estic parlant del segle XVII, que mon pare encara va pel món).

No existia el plàstic ni el nylo, la goma només la vèiem a les rodes dels pocs cotxes, motos i bicicletes i les que no estaven rodant, les cremàvem en la Festa de de Sant Joan o per Sant Antoni. Les poques deixalles que no es menjaven els animals, servien d'abonament o es cremaven. De per ahí vinc jo i no és que hi haja sigut millor, és que no és fàcil per a un pobre tipus a qui el van educar amb el "guarda i guarda que alguna vegada pot servir per a alguna cosa", passar-se'n al "compra i tira que ja ve el model nou ".

El meu cap no resistix tant. Ara els meus parents i els fills dels meus amics no sols canvien de mòbil una vegada per setmana, sinó que, a més, canvien el número, l'adreça electrònica i fins a la direcció real. A mi em prepararen per a viure amb el mateix número, la mateixa dona, la mateixa casa i el mateix nom. Em van educar per a guardar-ho tot, el que servia i el que no, perquè algun dia les coses podien tornar a servir. Li donàvem crèdit a tot.

Corones de cervesa
Si, ja ho sé, vam tindre un gran problema: mai ens explicaren quines coses ens podien servir i quines coses no. I en l'afany de guardar (perquè érem de fer cas als majors), guardem fins al melic del nostre primer fill, la dent del segon, les carpetes de l'escola infantil i no sé com no guardem la primera merdeta del nadó.

Com fer entendre a eixa gent que em costa desprendre'm del meu mòbil als pocs mesos de comprar-lo? Si, a més, encara no acabe d'entendre les deu mil coses que sap fer (ell, jo cap) i per no tindre, ni tecles té i jo pel món amb aquestos dits com botifarres que toquen cent coses a l'hora en la pantalla de plàstic. Serà que quan les coses s'aconseguixen fàcilment, no es valoren i es tornen rebutjables amb la mateixa facilitat amb què es van aconseguir? A casa teníem un moble amb quatre calaixos. El primer calaix era per els mantells i els tovallons, el segon per als coberts i el tercer i el quart per a tot el que no fòra mantell, tovalló ni cobert.

I guardàvem. Com guardàvem! Tot ho guardàvem. Guardàvem fins a les tapes dels refrescs. Com que per a què? Per a neteja-sabates, les posàvem davant de la porta per a  llevar-nos el fang clavades a una fusta. També, enganxades a una fusta penjades de fils, es convertien en cortines per al corral, la casa i fins als bars.

Bolis gastats
Ah, les coses que usàvem!: fanals, agulles, botons que perdien a les seues camises i carrets que es quedaven sense fil, s'anaven amuntonant en el tercer i en el quart caixó... Parts de llapis que algun dia podíem tornar a utilitzar. Tubets de plàstic sense la tinta, tubets de tinta sense el plàstic, caputxons sense el bolígraf, bolígrafs sense el caputxó, encenedors sense gas, o encenedors que perdien el moll, molls que perdien al seu encenedor, etc.

Quan el món s'espremia el cervell per a inventar encenedors que es tiraven en acabar el seu cicle vital, inventàvem la recàrrega dels encenedors descartables. I les fulles Gillette gastades, i fins partides per la meitat, es convertien en afilallapis per a tot l'any escolar. També afilaven algun dit que altre.

I els nostres caixons guardaven les clauetes de les llandes de sardines, pels dubtes que alguna llanda vinguera sense la seua clau. I les piles! Les piles, passaven del congelador al sostre de la casa perquè no sabíem bé si calia donar-los calor o fred per tal que visqueren una miqueta més. No ens resignàvem a que s'acabara la seua vida útil, no podíem creure que alguna cosa visquera menys que una rosa.

Les coses NO eren rebutjables. Eren guardables. Ah, els diaris! Servien per a tot: per a fer plantilles per a les botes d'aigüa, per a posar al pis en els dies de pluja i per sobre totes les coses, per a embolicar els plàtans o el peix. Ah, les vegades que ens assabentàvem d'alguna notícia llegint el diari apegat a un tros de carn!

I guardàvem també el paper platejat del xocolate i dels cigarros per a fer de guies de pinets de Nadal i les imatges del calendari per a fer quadres, els comptagotes de les medicines per si algun medicament no portava el comptagotes, els mistos usats perquè podíem encendre un fogó amb ells, les caixes de cartró de les sabates que es convertiren en els primers àlbums de fotos i les ampolletes de les injeccions amb tapetes de goma s'amuntonaven aneu a saber amb quina intenció i les baralles de cartes es reutilitzaven encara que faltara alguna, amb la inscripció a mà en un quatre d'espases que deia "aquest és una sota de bastos".

Jo sé el que ens passava: ens costava molt declarar la mort dels nostres objectes, així com hui les noves generacions decidixen "matar-los" a penes aparenten deixar de servir, aquells temps eren de no declarar mort a res, ni tan sols a Walt Disney, al que es guardava congelat.

Copets de gelat
I quan ens venien gelats en copetes de les què la tapa es convertia en base i ens deien: "Menge's el gelat i després tire la copeta", nosaltres diguérem que sí, però, ¡Els collons del mico que l'anàvem a tirar! Les posarem a viure al prestatge dels gots i de les copes, les llaunes de tomaques i de bresquilles es tornaren testos i fins telèfons infantils.

Les primeres botelles de plàstic es transformaren en ornaments de dubtosa bellesa. Els cartrons dels ous esdevingueren en depòsits d'aquarel·les, les tapes de bombones en cendrers, els pots de cervesa en portallapis i els suros esperaren trobar-se amb una botella de vidre, i em mossegue la llengua per a no fer un paral·lel entre els valors que es rebutgen i els que preservem.

Ah, no ho faré! M'estic morint per dir que hui no sols els electrodomèstics són d'un sol ús, que també el matrimoni i fins l'amistat són descartables, però no cometré el ¿error? de comparar objectes amb persones. Em mossegue la llengua per a no parlar de la identitat que es va perdent, de la memòria col·lectiva que es va tirant, del passat efímer. No ho faré. No vaig a barrejar els temes, no diré que al perenne l'han tornat caduc i al caduc l'han fet perenne. No vaig a dir que als ancians se'ls declara la mort només comencen a fallar en les seues funcions, que els cònjuges es canvien per "models" més nous, que a les persones que els falta alguna funció se'ls discrimina o que valoren més als "guapos" o "guapes", amb "brillantor i glamour"

Açò només és una crònica que parla de bolquers i de mòbils. Altrament, si barrejarem les coses, llavors caldriá plantejar-me seriosament això d'entregar a la dona com a part del pagament per una senyora amb menys quilòmetres i alguna funció nova. Però jo sóc lent per a transitar aquest món de la reposició i com altres, còrrec el risc de que siga jo el entregat a compte.

Temps era temps...

Llegir més...